Esperantisme popular

La bellesa del que ens resta ocult és inqüestionable. Totes les obvietats acaben per provocar una sensació poc gratificant, una mena de cul de sac que no podem transgredir perquè no hi ha res més al darrera. Per això l'atracció que exerceix el desconegut és l'autèntic generador de l'enigmística, i l'intricat camí que recorrem per arribar a un coneixement bellament trobat el seu màxim exponent.
Secularment, el poliglotisme ha estat patrimoni d'unes minories força selectes que l'han fet servir com un plus de poder sobre els altres mortals. Encara avui en dia, tot i la proliferació d'acadèmies d'anglès, la gent assisteix perplexa als sermons que s'imparteixen durant els concerts de rock com qui anava abans a les misses en llatí. I més enllà dels cent mots de xoc de cada llengua, que en algun moment de la història han estat de moda per raons extragramaticals, poca gent coneix més de tres llengües en profunditat. Per això té un cert interès insultar en un idioma que no es domina, com fan els esportistes estrangers tan sovint, perquè sempre es pot brandar el desconeixement del matís que separa barret de barrut, sastre de sapastre, taló de talòs, rètol de brètol o carbó de cabró.
Però un dels aspectes més malinterpretats de la diversitat idiomàtica és la seva sonoritat. La confusió babèlica que caracteritza el nostre univers lingüístic es veu moltes vegades agreujada per les relacions fonètiques que es traven subjectivament entre llengües molt diferents. Tots hem jugat a imitar matusserament una llengua estrangera de nens, estrafent una ganyota i pronunciant moltes guturals seguides si volíem ser alemanys, moltes líquides si xinesos o quatre vibrants avortades si preteníem passar per gavatxos. A voltes, aquests jocs innocents ultrapassen l'àmbit de la infantesa i quallen en acudits populars d'àmplia difusió. És aquell camp semàntic pretesament divertit dels ministres estrangers: el d'aviació soviètic Sietcaus Pataxop, el seu homònim japonès Sicaic Me Mato, l'equivalent xipriota al senyor Borrell Nitrec Niposo (que entre els espanyols esdevé Ministre d'Hisenda nipó: Niquito Nipongo) o el titular del ministeri de Sanitat coreà: Nipixo Nicago. A casa nostra, la imaginació popular va arribar a adjudicar una secretària japonesa al difunt president Tarradellas, la famosa Iasok Aki.
Però a banda d'aquests acudits dolents, que alternen en el discurs popular amb els nostrats d'Arbeca o els importats de Lepe, la imaginació col.lectiva ha estandaritzat interessants frases en català que es transvesteixen de diversos idiomes. Si el proper elapé dels "Sopa de Cabra" es titulés "Alls secs mai couen", més d'un messetari enviaria per fax un missatge al seu cercle d'amistats anunciant el descobriment d'un nou grup anglès excel.lent. El single promocional d'aquest llarga durada podria ser una peça de rock agrícola titulada "Ai si caus!" (fonèticament "veig vaques" en anglès).
Les llengües germàniques són les més representades en aquesta modalitat lúdica del fonograma. Si algú vol imitar el Chaplin nazi de "El Gran Dictador" només cal que posi cara greu i pronunciï una frase nascuda arran del famós bany antinuclear de Manuel Fraga a Palomares: "Elàstics blaus mai no es mullen". Sense sortir del tema, el fonograma típic del neerlandès seria "Esclops mullats fan fàstic", que sempre es pot amanir amb la facècia de sobretaula agressiva que conformen les tres principals ciutats d'Holanda. El procés d'una mala digestió es defineix per Amsterdam (obriu la boca com si deglutíssiu), Rotterdam (eructeu amb la màxima finor) i Utrecht (fingiu el gest del vòmit).
Finalment, quant a fonogrames en llengües més exòtiques, hi ha el clàssic xinès "A les cinc tinc set i a les set tinc son", el realista àrab "Mai halem ni halarem" i el socialment reivindicatiu "Mata la vaca amb l'estaca" que utilitzen els musulmans crítics envers la societat classista hindú.