Traductors d'animals

Les onomatopeies referides als sons amb què mercadegen els membres de l'anomenat "regne animal" estan molt més mediatitzades pels criteris dels seus receptors humans del que sembla. És del tot imprecís afirmar que les onomatopeies són universals, com ho demostra la munió de profundes i ancestrals polèmiques que han generat. A casa nostra, on els gossos sempre han estat moneda de canvi en la dialèctica colonial, és ben arrelada la creença que els cans del país fan "bup" mentre que els gossos dels nostres veïns de baix fan "guau". Fa ben poc vaig mantenir una surrealista diatriba amb un professor de llatí logronyès que sostenia que els gats del seu poble (Cervera del Río Alhama) no feien pas "meu" com els catalans, ni tampoc "miau" com els seus compatriotes, sinó encara un altre so diferent. Tots els meus esforços per fer-li veure la subjectivitat fonètica que plana sobre la nostra percepció i posterior reproducció lingüística de sons animals foren endebades. Ell sostingué sorrut que la diversitat no és pas a la nostra oïda (tan avesada a relacionar sons amb un determinat nombre de fonemes), sinó a les goles dels diversos gats. Vam acabar la discussió amb una juguesca: un dia d'aquests li he de portar un gat logronyès i un de barceloní, i ell haurà d'endevinar qui és qui. Es prega a tothom que tingui un gat logronyès a mà que es posi en contacte amb aquesta secció.
Discussions d'una profunditat similar solen donar-se a totes les acadèmies d'idiomes quan arriba la típica classe de les onomatopeies. Les tràgiques disputes desemboquen normalment en l'anomenat "síndrome Berlitz" quan algun alumne es nega en rodó a acceptar, per exemple, que els galls anglesos no fan "kikirikí", sinó "cockokodoo". Els arguments que les dues parts en litigi exhibeixen en aquestes ocasions farien tremolar d'enveja als sofistes més espavilats. Val a dir que es tracta d'una discussió absolutament baladí. Una altra cosa és que hi hagi animals políglotes, com el famós lloro de Flaubert, però la gran majoria de fauna viu aliena a les batalles del llenguatge humà.
De tota manera, l'obstinació gairebé psicodèlica de traduir (o transcriure) els missatges dels animals en monemes és compartida per totes les llengües del món. I la nostra no n'és pas l'excepció. L'ínclit Jacint Verdaguer ho demostra en un curiós opuscle anomenat Què diuen los aucells?. No content amb els misteris del més enllà, mossèn Cinto recull "la lletra del cant dels aucells" a partir del coneixement telúric de pagesos i pastors. El resultat de la seva recerca és un model excel.lent d'enigmística zoològica, malgrat la carrincloneria folklorista inherent. Verdaguer transcriu el xerroteig del pardal (Xerrig-xarreig,/ gira't i tomba't, gira't i jeu), la remor del picasoques (Arrapa, pitit!/ Arrapa, pitit!), l'escàndol de l'ànec (Vull naps, vull naps) o el remugament de la lloca (Coc, coc,/ durarà poc,/ durarà poc) amb la resposta conseqüent del gall (Posa't es... clops!).
Però potser l'ocell menys comprès és la guatlla. Segons Verdaguer, a la Guilleria, a últims de primavera, "quan los sègols han espigat, diu: Blat florit, blat florit", i en arribar el temps de les segues a la plana de Vic fa una altra tonada: Blat segat, blat segat. A Berga, en canvi, "per ser comarca pobra se menja molt blat pelat" i la guatlla els ho recorda tot cantant Blat pelat, blat pelat. Tampoc no s'està d'esmentar un amic seu del ram de Yul Brinner que es va sentir ofès en sentir el cant de la guatlla perquè hi entenia: Cap pelat, cap pelat! Però la percepció més xocant d'aquest opuscle és la referida al colom. Diu Verdaguer: "Los fadrins de Sant Boi de Lluçanès (...) són del parer de que els Coloms, quan parrupegen, movent-se cerimoniosament d'ací d'allà, i donant giravolts de ballador en son colomar, diuen tots estufats: Jo só més guapo que tu!/ Jo só més guapo que tu!". Tot i que Verdaguer no ho especifica, potser s'expressen així perquè són Coloms de sis ales. El que ens agradaria saber és la identitat d'aquest "tu".