L'embarbussament

L'embarbussament o entrebanc és un joc oral de gran tradició en totes les llengües, consistent a pronunciar amb una certa rapidesa una frase que presenta dificultats evidents de pronúncia. Els folcloristes n'han recollit un bon munt, juntament amb altres facècies com ara endevinalles, dites o versets satírics. I, de la mateixa manera que amb les endevinalles, els embarbussaments es transmeten de generació en generació. Com passa en molts dels jocs més populars, cada llengua acostuma a tenir-ne un d'emblemàtic. En el nostre cas, sembla evident que el guardó se l'endú els "setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat; si el penjat despengen, els setze jutges ja no en mengen". Però no li manquen competidors, alguns de tan antics com aquest altre, gairebé homònim a l'embarbussament emblemàtic de l'espanyol: "Una anguila anguilardenca, qui la desanguinguilardarà? Jo la desanguinguilardaré, que de més ben desanguinguilardades n'he".
L'embarbussament té l'atractiu dels jocs orals i molts professionals de la paraula el fan servir d'entrenament eficaç. Conta la llegenda que a la Grècia del segle IV abans de Crist hi havia un famós orador, filòsof i polític atenenc anomenat Demòstenes. Demòstenes no va inventar l'entrebanc, però val a dir que normalment s'entrebancava força. Per tal de superar el seu problema de fluïdesa, el pobre Demòstenes es va dedicar en cos i ànima a exercitar la seva llengua tot col.locant-li una pedreta al damunt i repetint fins a l'esgotament les paraules més difícils que coneixia. Avui en dia, molts locutors de ràdio, abans d'entrar per antena, fan servir el mètode del llapis mossegat del través per agafar una facilitat verbal que els permeti una bona al.locució. És una activitat equiparable als entrenaments que alguns atletes efectuen sobre la pesada sorra de la platja.
En la nostra breu experiència en la revista de mots encreuats "...més" hem comprovat que aquest és un dels jocs més populars. En dues ocasions el concurs mensual consistia a llegir per telèfon dotze enrevessats embarbussaments en el temps màxim d'un minut. El resultat quedava enregistrat en un contestador automàtic i la participació fou tan entusiasta que desbordà totes les previsions. Alguns dels entrebancs proposats eren: "En cap cap cap el que cap en aquest cap"; "si qui deu deu diu que deu deu diu el que deu i deu el que diu"; "plou poc però pel poc que plou, plou prou"; "una gallina xica, tica, mica, camacurta i ballarica va tenir tres fills xics, tics, mics, camacurts i ballarics; si la gallina no hagués estat xica, tica, mica, camacurta i ballarica, els seus tres fills no haurien estat xics, tics, mics, camacurts i ballarics"; "la rata rosega la roda del carro del ruc del carrer del porró" (aquest darrer no apte per a francesos).
En un recent campionat organitzat per la revista nordamericana "Word Ways" que premiava els embarbussaments més complicats, foren escollits tres exemples de tongue-twisters (equivalent literal al castellà trabalenguas). El primer era en anglès: The sixth sick sheik's sixth sheep's sick (La sisena ovella del sisè xeic malalt està malalta). El segon era una frase xeca que careix de vocals: Strch prst skrz krk (fica't un dit al coll). El tercer és en dialecte Xhosa, de la regió sudafricana de Transkei: Iqaqa laziqikaqika kwaze kwaqhawaka uqhoqhoqha (el crani va rodolar i es va trencar la larinx). Com es pot apreciar en aquests exemples d'estètica Guinness, el que menys importa en un embarbussament és el seu significat. La qüestió és fer patir la llengua.