dimecres, 18 de gener del 2006
Don Amando seixanteja
La revolució francesa exemplifica una paradoxa sagnant: en nom de la llibertat s’han comés molts crims. Ara, en nom de la llibertat d’expressió, es perpetren moltes injúries. Hi ha els insults de Jiménez Losantos en CinemasCope, indegudament imitats per Oriol Malló aquí. Hi ha també el pamflet digital Libertad Digital. Ara, un lector verbívor gallec instal·lat a Andorra hi ha detectat un curiós fenomen enigmístic. A la secció “La lengua viva” —de clara inspiració (joan) maragalliana— l’insigne Amando de Miguel comenta qüestions lingüístiques de l’espanyol i tot sovint les relaciona amb les que ell anomena “lenguas regionales”. Com sol passar a la xarxa, la interacció amb els lectors és bàsica, de manera que AdM es nodreix dels missatges que li arriben i els comenta, citant el nom o pseudònim del contribuent. Doncs bé, per la via dels pseudònims —o nicknames— li colen gols terrorífics. Reprodueixo literalment un dels seus comentaris: "Ya sabía yo que alguien me explicaría lo de can seixanta (= casa sesenta, una casa patas arriba): Josep Eruill Arrret. Había un fabricante de tejidos en Barcelona conocido como Can Seixanta y que era el prototipo de la desorganización. Su fábrica, sita en la calle de la Riereta, ocupaba los números 18, 20 y 22, que sumados daban 60. La historia es bonita. Me pregunto si no habrá alguna relación con el verbo seixantejar (= empezar a cumplir los 60 años y algunos más). Puede que en la vida tradicional ese momento fuera de cierto desorden. Algo de eso podría decir yo". Desordre? No home no! Només has de llegir els cognoms del teu informant a l’inrevés, com qui descobreix a Roma l’amor. Eruill Arret, Amando? Terra lliure! L’insigne sociòleg posat a lingüista té un pa a l’ull si no sospita de dos cognoms com Eruill o Arret, però ja demostra tenir-hi una fleca sencera quan comenta un altre missatge demencial. L’envia un presumpte parisenc nascut a Santander, fill de mare catalana, que es declara satisfet per la còpula d’arrel catalana que uneix els seus cognoms i disgustat per la mancança de la Ñ al teclat del seu ordinador francès. AdM li explica que la còpula entre cognoms no és només catalana. Cita Menéndez y Pelayo, “también montañés”, i Ramon y Cajal. Després s’esplaia elegíacament per la Ñ. Tan amoïnat està que reprodueix, sense malfiar-ne, la signatura estrambòtica (injuriosa i blasmable): Morinel Sespan y Ols. Trobareu ambdós missatges (fins que no els esborrin) a l’arxiu de Libertad Digital: www.libertaddigital.com/php3/opi_desa.php3?cpn=27779 i tot igual però acabat en 26215.