L'hora dels bigotis

Sovint els anomenats anecdotaris ofereixen una lectura amena que sintonitza molt bé amb la fragmentació contemporània. L'humor acostuma a campar per aquesta mena de dietaris bonsai, sobretot quan el protagonista té prou enginy com per extreure de la realitat viscuda aquestes antiquíssimes píndoles, entre la facècia i l'acudit, que anomenem anècdotes. No és el cas, lamentablement, de l'Anecdotologi de Francesc Pujols que va compilar el seu col·laborador Clopas Batlle i que l'editorial Selecta publicava fa més de quaranta anys. És ben difícil trobar un recull d'anècdotes més esllanguit que aquest, com també resulta complicat proposar un personatge més interessant que l'extravagant filòsof Francesc Pujols a l'hora de trobar episodis enginyosos o punyents. En Clopas Batlle s'hi va ben lluir. El seu anecdotari és ple de situacions sense suc ni bruc que submergeixen el pobre lector en un estat de perplexitat atemporal del qual només sortirà si tanca el llibre d'un cop sec.
Tanmateix, a les pàgines 78-79 de l'anecdotari (Selecta, 1953) Clopas en reprodueix una que ens lleva una mica el mal gust de boca. Sota l'epígraf "l'hora exacta segons Pujols" repassa les especulacions horàries del filòsof a partir dels bigotis de tres personatges de l'època. El primer bigoti analitzat és el que presumptament duien els guàrdies municipals de primers de segle. Es veu que aquell bigoti prussià es va posar de moda i el va lluir, entre d'altres, el jurisconsult Manuel Duran i Bas, rector de la Universitat de Barcelona i pare del també jurisconsult i polític Lluís Duran i Ventosa. Pujols en deia el bigoti de les vuit vint. Un segon bigoti horari, completament recte i menys corrent, el va popularitzar un advocat andalús anomenat César Hermosa que va arribar a presidir l'Audiència Provincial de Barcelona. Pujols va batejar aquesta variant més severa com el bigoti de tres quarts de tres.
Finalment, Clopas recull una de les visites de Salvador Dalí a la Torre de les Hores, acompanyat per Gala i Albert Puig Palau. Clopas apunta que "durant la conversa, Pujols mirava amb curiositat el bigoti punxegut de Dalí i la direcció de les seves guies i en buscava la comparació amb el rellotge. Al cap d'uns dies Pujols va trobar l'hora exacta del bigoti de Dalí: és un bigoti de les deu i deu". Però el bigoti de Dalí era molt més versàtil del que imaginava Pujols, com s'encarregà de demostrar el fotògraf nord-americà Philippe Halsman en un llibre deliciós anomenat Dali's mustache (Simon & Schuster, 1954) que recull trenta imatges d'un dels bigotis més famosos de la història. Un llibre que caldria recuperar ara que un bigoti poc procliu a la rialla malda per endarrerir tots els rellotges de la vida política espanyola.