Que faci calor

Un dels prop de tres-cents jocs de paraules "intraduïbles" que vaig haver d'entomar quan traslladava al català els guions radiofònics dels Germans Marx (Groucho i Chico, advocats . Columna, 1989) em va transportar d'una manera insòlita al món dels gitanos. Una de les hilarants situacions en què se submergien els dos Marx més xerraires (transformats aquí en un picaplets surrealista i el seu poca-solta ajudant) passava en un poblet americà. Chico i Groucho entraven subreptíciament en una casa pairal per la porta de la cuina. En descobrir-los, la mestressa s'esverava i els increpava: "Hey you, hoboes, what are you doing?" (què hi feu, aquí, lladregots!). La resposta de Chico era tan sublim com desconcertant: "My grandfather used to play that, in an orchestra" (el meu avi el tocava en una orquestra).
El joc homonímic entre "hobo" (lladregot) i "oboe" (oboè) provocava un d'aquells moments estúpids que tatxonen les pel·lícules doblades dels germans Marx. Tothom intueix que passa alguna cosa graciosa, però ningú no entén res. Surrealisme barat? Traducció literal? Absurd? L'únic mètode de traducció acceptable en el cas de l'enginyosa incontinència verbal marxiana és l'equimòsic (una equimosi és un sangtraït; se'n sua molta al principi i al final s'agafa el gust a trair). La solució adoptada va ser el trasllat de la facècia al català aprofitant una referència cultural prou coneguda: "Què passa aquí? Que han entrat gitanos?" /"Ei, el meu avi en fumava, d'això" /"Que fumava què?" /"Gitanos, gitanos sense filtre".
Fa poc, l'amabilitat d'un bon amic m'ha permès de reveure i de reviure el video d'una fantàstica festa gitana que organitzà l'editorial Versal per presentar en societat la novel·la rumbaire de Francisco Casavella El triunfo. Retrobar la vèrbola prodigiosa dels gitanos del carrer de la Cera ha estat un plaer. Ritme, acord i vers són un sol formigueig en aquelles rumbes pre-olímpiques del nebodam del Peret o del desaprofitat Ramonet, just després de la mort del Gato Pérez. En el mateix marc d'evocació rumbaire, el meu amic es va treure de la màniga un fantàstic senzill de 1973 que és un perfecte signe dels temps. El disc duu un conill blanc a la coberta i es diu "Rabbit Rumba". A banda de contenir la rumba d'un tal Beethoven (una versió deliciosa del pulquèrrim "Para Elisa"), el dors ens resol el misteri cunicular (o cuniculicultural). El gitano rumbaire, que hi apareix acaronant l'animaló, es diu José Cunill.
La facilitat de paraula dels gitanos és proverbial. Són uns cracks dels embarbussaments. Però la nostra parla quotidiana també tragina inadvertidament alguns mots d'origen caló. Per exemple els "calés" (jallers en caló), els "pirats" (guillats) que marxen (se les "piren" o toquen "pirandó"), els "xavals" (que deriven de txabó-txaborí), els "guiris" (estrangers), els "puretes" (vells, també dits puré en caló) o els famosos "txaperos". D'altres manlleus més coneguts són "ginyar", "cabrejar-se", "clapar", "guita" o "jupa". Un curiós escriptor català de tombants de segle va aprofundir d'una manera molt intensa en tot aquest univers caló. Juli Vallmitjana va escriure, entre d'altres, la peça teatral El Corb (Bartomeu Baxarias, 1911), la novel·la La Xava (L'Avenç, 1910) —que conté un apèndix de termes caló— i un llibret dedicat al tema anomenat Els Zin-calós (L'Avenç, 1911). Ara que la rumba catalana sembla esmorteïda per les vel·leitats de la moda, vigilarem l'home del temps cada dia, a veure quan torna la calor.