Perejaume onomàntic

L'onomància designa l'art d'endevinar el futur d'una persona a partir del nom que llueix. Perejaume, un dels pocs artistes que no reboten contra els murs de l'escriptura sinó que els travessen màgicament, ha invertit l'activitat dels onomàntics en un llibre insòlit i bell anomenat Oïsme (Edicions Proa, 1998). Perejaume substitueix persones per paisatges i inverteix el procés: és la topografia la que instiga el passejant a transformar-se en onomateta. Són els sons naturals de la terra els que enclouen els noms secrets dels indrets que visita l'intrèpid excursionista. El coixí sonor que embolcalla les mateixes serralades per les quals transità Jacint Verdaguer fa un segle. Perejaume reprodueix al final del llibre facsímils dels croquis pirenencs que dibuixà Verdaguer "per guiar més be el lector en lo bosch de muntanyes hont se descabdella esta llegenda".
Encomanat al sibil·lant Sant Oïsme —"prop del pantà de Camarasa, un dels indrets d'aires més variats i indecisos"— Perejaume es capbussa sibil·linament en el cratilisme. Som al debat que Plató va establir entre mimologia o convenció, revelació o pacte social, veritat o artifici. Les trifulgues entre Hermògenes i Cratil que Plató transcriu en el seu Cratil van iniciar la dicotomia que avui anomenem cratilisme. El primer defensa la tesi anomenada convencionalista segons la qual els noms de totes les coses resulten simplement d'un acord entre els homes. Cratil, en canvi, formula la tesi naturalista segons la qual cada objecte ha rebut una denominació justa que emana d'una conveniència natural. Perejaume s'investeix de Cratil, camina i escolta. "Narrar és caminar", assegura, de manera que el paisatgisme esdevé forma narrativa i els topònims brollen d'una manera natural dels indrets visitats.
Especialment plaent als esperits que s'ericen amb la combinatòria verbal resulta la història dels qui van posar nom al pla de Busa (pàgines 49-50). Aquí els excursionistes reben els sons del nom fonema a fonema, els transformen en lletres i després els recombinen una i mil vegades fins que el nom de Busa emergeix naturalment. "Al capdavall —escriu Perejaume—, escrutar el nom com qui l'inventa o inventar el nom com qui l'escruta, no és gaire diferent. Els llocs són uns cossos sonors i produeixen, certament, unes vibracions sensibles a l'orella, però, tant o més que no pas això, és la creença en una equivalència òptica dels sons allò que ens mou a trobar a les coses un mot que les transcrigui, a trobar als llocs un nom que els abasti".
L'escriptura natural d'aquest Oïsme de PJ és el peix que mossega la cua d'una instal·lació de Realitat Virtual anomenada "Topofonia" que Joan Fontcuberta presentà fa dos anys al Centre d'Art Santa Mònica, produïda per la Galeria Virtual dels germans Parés. En comptes dels Pirineus hi havia Montserrat, en comptes d'excursió trànsit. El transeünt triava un panorama i en comptes del nom la imatge autogenerava una melodia. Cal recordar que cap panorama no va generar mai el "Virolai".