Els noms de persona són una font inesgotable de joc lingüístic. Permeten exemplificar la majoria de mecanismes enigmístics des d'una òptica popular. La gent poc lletraferida reté amb més dificultat l'impagable ouaire pentavocàlic que no pas la deliciosa Julia Roberts (qui, entre d'altres encants, també llueix les cinc vocals). Potser per això l'anagrama més practicat ha estat sempre l'onomàntic, capaç d'extreure un sentit ocult al nom de les persones (Salvador Dalí: Avida Dollars; Espinás: Sapiens). Avui, però, volem proposar els lectors de l'AVUI que busquin al diccionari noms de pila camuflats entre els noms comuns, talment mercenaris del sentit. Prenem la inspiració de la diada barcelonina de la Mare de Déu de la "Mercè" ("benefici graciós, acte de benvolença, de misericòrdia, envers algú") i l'estenem a tots els noms de persona que poden ser desnaturalitzats en una conversa corrent.
Naturalment, n'hi ha de més o menys directes, com ara Blanca, Dolors, Soledat, Roser, Salvador o Pau, que segurament no s'allunyen gaire de les intencions semàntiques de l'onomateta de torn. Són els noms mercenaris menys valuosos, és clar, tot i que en aquesta batalla el valor no es mesura d'una manera numèrica, sinó que és un afer més subjectiu. Si coneixeu cap Quim i voleu perdre'l ràpidament de vista, digueu-li que és la "massa líquida i espessa en què es converteix el bol alimentari per la digestió gàstrica". Si, per contra, voleu desempallegar-vos d'una Clara, deixeu-li anar que és una "matèria albuminosa transparent que, en solució col·loidal, volta el rovell de l'ou". Les reaccions seran fulminants, perquè segurament pensaran que els acabeu de fer un "miquel" ("refús, retret, menyspreu, desdeny, etc, inesperat i desagradable, mortificador, humiliant"). Com es pot apreciar, els lexicògrafs defineixen l'arcangèlic Miquel amb una gran profusió de sinònims, però l'expressió" donar o rebre un miquel" vol dir, malgrat la Lucía Bosé, "fer un lleig".
Veure l'aura de na Laura mentre me'n ric, de l'Enric, encetaria una nova via mercenària open, més tendent a la homofonia, que fins i tot admetria variants com ara l'Elvira que albira l'horitzó. Però un dels àmbits mercenaris més ortodoxos és l'evangèlic. Tres dels quatre evangelistes ho són, i en relació a l'apocalíptic quart encara trobem al diccionari l'adjectiu "joànic -a: relatiu o pertanyent a l'Evangeli de Joan". Pel que fa a Marc, la seva polisèmia (alemany, incomparable, d'una porta...) el fa molt atractiu. Lluc pot ser botànic ("rebrot que treu una planta") o brillant ("bon encert, agudesa mental per a llucar"). Finalment, què podem dir del sanguinolent missatge mercenari de "Mateu" sense caure en la irreverència?
Els millors mercenaris són, com Mateu, homònims de formes no substantives que s'allunyen de l'ortodòxia etimològica. Així, si coneixem cap Lluís podrem tractar-lo de subjuntiu sense cap mena de mania. I si no li agrada, Guillem. Envieu els vostres mercenaris a la Secció Enigmística de l'AVUI. En parlarem.
dijous, 24 de setembre del 1998
dijous, 17 de setembre del 1998
Aku Aku
L'estiu altera els sentits. La gent s'aireja, viatja, es refugia en nous paisatges per simular que fuig de la vida normal. I després torna amb l'únic objectiu d'explicar-nos-ho. Una vegada i una altra. Com si res. El número 39 de "Semagames" —publicació especialitzada en jocs de paraules— recull un llistat d'expressions tahitianes signat per Josep Maria Albaigès. Albaigès, col·leccionista contumaç de rareses lingüístiques, ens fa saber que arran d'un recent viatge a la Polinèsia va descobrir com la repetició d'un terme era una pràctica lingüística habitual entre els natius, sobretot per reforçar-ne el sentit. És allò de prendre un cafè cafè.
De manera que l'enigmista català va treure el bloc de notes i les paraules polinèsies van anar-hi caient de mica en mica. Primer el deliciós "firi firi" (un plat típic de les illes que Albaigès descriu com un bunyol); després el "mahi mahi" (un dels peixos més consumits a Tahití), el "vini vini" (mena d'ocellet) i el "nao nao" (mosquit). Naturalment la simetria d'aquestes expressions ecoiques està ben lluny de la naturalesa especular dels palíndroms (com ara "català a l'atac"), però Albaigès les troba curioses i persevera en la seva recerca fins que la llista arriba a la desena. No totes les paraules-eco, que és com les bateja el seu promotor, són objectes. També hi ha percepcions sensorials (fred és "toe toe" i calent "ve'a ve'a") o mentals (bonic és "nehe nehe" i temor "pea pea"). La llista la completen una dansa ("upa upa") i una persona homosexual ("rae rae"). No hi té res a veure, però no deixa de resultar xocant que, després de tot el que va dir sobre Lorca abans de l'estiu, Camilo José Cela pertanyi justament a la RAE.
El recull d'ecos tahitians d'Albaigès es pot completar amb un munt de topònims famosos justament per aquesta qüestió: des de les localitats veïnes de Pago Pago, Bora Bora o Pao Pao (a Moorea), fins a l'alemanya de Baden Baden (agermanada de sempre amb Vilanova i la Geltrú per la via còmica dels acudits) o la famosa presó nordamericana de Sing Sing. En català utilitzem sovint aquest mateix mecanisme més aviat naïf, però no necessàriament per donar èmfasi o fabricar un superlatiu. Així, entre nosaltres, qui té el mal vici de pagar al comptat ho fa trinco-trinco o bitllo-bitllo, un poti-poti és una miscel·lània tan variada com la composició ètnica del barri barceloní de Ciutat Vella i tampoc no resulta gens estrany sentir dir que algú cuina al xup-xup, us convida a un pica-pica o passeja xano-xano.
Precisament la gràcia d'aquestes parelles de fet en la nostra llengua és que no sempre són idèntiques, sinó que sovint són parònims que només difereixen d'una lletra. Expressions tan procaçment juganeres com anar pengim-penjam (deixat), ser un baliga-balaga (panxa-contenta) o fer un nyic-i-nyac (picabaralla) són exemples vivents que, en cas de conflicte insalvable, als catalans sempre ens quedaran les delicioses illes dels mars del Sud. I si no us ho creieu, rellegiu l'Aku Aku de Thor Heyerdahl i cap a l'illa de Pasqua hi falta gent!
De manera que l'enigmista català va treure el bloc de notes i les paraules polinèsies van anar-hi caient de mica en mica. Primer el deliciós "firi firi" (un plat típic de les illes que Albaigès descriu com un bunyol); després el "mahi mahi" (un dels peixos més consumits a Tahití), el "vini vini" (mena d'ocellet) i el "nao nao" (mosquit). Naturalment la simetria d'aquestes expressions ecoiques està ben lluny de la naturalesa especular dels palíndroms (com ara "català a l'atac"), però Albaigès les troba curioses i persevera en la seva recerca fins que la llista arriba a la desena. No totes les paraules-eco, que és com les bateja el seu promotor, són objectes. També hi ha percepcions sensorials (fred és "toe toe" i calent "ve'a ve'a") o mentals (bonic és "nehe nehe" i temor "pea pea"). La llista la completen una dansa ("upa upa") i una persona homosexual ("rae rae"). No hi té res a veure, però no deixa de resultar xocant que, després de tot el que va dir sobre Lorca abans de l'estiu, Camilo José Cela pertanyi justament a la RAE.
El recull d'ecos tahitians d'Albaigès es pot completar amb un munt de topònims famosos justament per aquesta qüestió: des de les localitats veïnes de Pago Pago, Bora Bora o Pao Pao (a Moorea), fins a l'alemanya de Baden Baden (agermanada de sempre amb Vilanova i la Geltrú per la via còmica dels acudits) o la famosa presó nordamericana de Sing Sing. En català utilitzem sovint aquest mateix mecanisme més aviat naïf, però no necessàriament per donar èmfasi o fabricar un superlatiu. Així, entre nosaltres, qui té el mal vici de pagar al comptat ho fa trinco-trinco o bitllo-bitllo, un poti-poti és una miscel·lània tan variada com la composició ètnica del barri barceloní de Ciutat Vella i tampoc no resulta gens estrany sentir dir que algú cuina al xup-xup, us convida a un pica-pica o passeja xano-xano.
Precisament la gràcia d'aquestes parelles de fet en la nostra llengua és que no sempre són idèntiques, sinó que sovint són parònims que només difereixen d'una lletra. Expressions tan procaçment juganeres com anar pengim-penjam (deixat), ser un baliga-balaga (panxa-contenta) o fer un nyic-i-nyac (picabaralla) són exemples vivents que, en cas de conflicte insalvable, als catalans sempre ens quedaran les delicioses illes dels mars del Sud. I si no us ho creieu, rellegiu l'Aku Aku de Thor Heyerdahl i cap a l'illa de Pasqua hi falta gent!
dijous, 10 de setembre del 1998
Primícia musical
Llorenç Balsach és un dels compositors catalans actuals de més anomenada. Segons el musicòleg Jesús Lladó, que analitza una obra seva a l'últim número de la publicació sobre palíndroms "Semagames", l'obra de Balsach ha estat interpretada a la majoria de països europeus així com als Estats Units, Mèxic, Cuba, Austràlia, Rússia i Ucraïna. Recentment Llorenç Balsach va ser convidar a donar a conèixer una obra seva a La Fenice de Venècia en un concert dedicat a cinc compositors joves europeus. A més, ha estat un dels pioners en la investigació musical i musicològica amb ordinadors, realitzant reconeguts programes d'anàlisi harmònica i notació musical. La projecció musical de Balsach realça la importància extraenigmística d'una de les seves últimes obres —"Tres palíndroms per a cor"—, que és la que Lladó analitza en el butlletí del Club Palindròmic Internacional "Semagames".
A diferència d'altres peces de partitura capicua signades per Bach, Hindemith, Mestrino o Scheidt que han estat prèviament analitzades per Lladó, l'obra de Balsach musica tres palíndroms lingüístics. Lladó va topar amb la peça al catàleg de partitures de l'editorial catalana La mà de Guido i es va adonar, sorprès, que les tres frases capicua que havia musicat Balsach formaven part del fons que els descendents del palindromista Carles Mani van llegar al Club Palindròmic Internacional. El de la primera peça sembla dedicat als supervivents de la dictadura argentina i fa: "Argentina, la lluna anul·la la nit negra"; la segona peça musica una mena de telegrama surreal i palindròmic: "Ara Sara ven pots STOP Isaura —la nora ase— va dir àrida: Ves Aaron a la rua si pots STOP nevarà. Sara"; finalment el tercer dels "Tres palíndroms per a cor" de Balsach musica un capicua digne dels Expedients X: "Ara l'ovni, ruta a Turín, volarà". És imprescindible que Torí (o Torino) aparegui en la seva grafia castellanitzada perquè l'invent funcioni.
La troballa del musicòleg Jesús Lladó és una modesta primícia per al món de l'enigmística i completa la tasca sostinguda d'aquest col·leccionista de palíndroms musicals de tots els temps. Fins ara Lladó ha anat publicant documentats articles a "Semagames" sobre peces de música retrògrada d'índole diversa. Ara, per il·lustrar la troballa de Balsach, ha reunit tots els seus textos en un didàctic article que inclou informació sobre els cànons cancrizans de Samuel Scheidt (1587-1654), diverses peces de Bach, duets bifronts del violinista italià del segle XVIII Nicola Mestrino i de Wolfgang Amadeus Mozart, peces capicua de Tobia Gorrio (pseudònim anagramàtic del padovès Arrigo Boito: 1842-1918) i finalment l'impressionant "Ludus Tonalis" per a piano del compositor alemany Paul Hindemith (1895-1963).
Aquest documentat text, juntament amb la imatge de les partitures dels "Tres palíndroms per a cor" de Llorenç Balsach, ja són accessibles per Internet al catàleg de l'editorial electrònica "Llibres del Mail" (http://www.partal.com/vademecum/cat/llibres/index.htm ).
A diferència d'altres peces de partitura capicua signades per Bach, Hindemith, Mestrino o Scheidt que han estat prèviament analitzades per Lladó, l'obra de Balsach musica tres palíndroms lingüístics. Lladó va topar amb la peça al catàleg de partitures de l'editorial catalana La mà de Guido i es va adonar, sorprès, que les tres frases capicua que havia musicat Balsach formaven part del fons que els descendents del palindromista Carles Mani van llegar al Club Palindròmic Internacional. El de la primera peça sembla dedicat als supervivents de la dictadura argentina i fa: "Argentina, la lluna anul·la la nit negra"; la segona peça musica una mena de telegrama surreal i palindròmic: "Ara Sara ven pots STOP Isaura —la nora ase— va dir àrida: Ves Aaron a la rua si pots STOP nevarà. Sara"; finalment el tercer dels "Tres palíndroms per a cor" de Balsach musica un capicua digne dels Expedients X: "Ara l'ovni, ruta a Turín, volarà". És imprescindible que Torí (o Torino) aparegui en la seva grafia castellanitzada perquè l'invent funcioni.
La troballa del musicòleg Jesús Lladó és una modesta primícia per al món de l'enigmística i completa la tasca sostinguda d'aquest col·leccionista de palíndroms musicals de tots els temps. Fins ara Lladó ha anat publicant documentats articles a "Semagames" sobre peces de música retrògrada d'índole diversa. Ara, per il·lustrar la troballa de Balsach, ha reunit tots els seus textos en un didàctic article que inclou informació sobre els cànons cancrizans de Samuel Scheidt (1587-1654), diverses peces de Bach, duets bifronts del violinista italià del segle XVIII Nicola Mestrino i de Wolfgang Amadeus Mozart, peces capicua de Tobia Gorrio (pseudònim anagramàtic del padovès Arrigo Boito: 1842-1918) i finalment l'impressionant "Ludus Tonalis" per a piano del compositor alemany Paul Hindemith (1895-1963).
Aquest documentat text, juntament amb la imatge de les partitures dels "Tres palíndroms per a cor" de Llorenç Balsach, ja són accessibles per Internet al catàleg de l'editorial electrònica "Llibres del Mail" (http://www.partal.com/vademecum/cat/llibres/index.htm ).
dijous, 2 de juliol del 1998
Perejaume onomàntic
L'onomància designa l'art d'endevinar el futur d'una persona a partir del nom que llueix. Perejaume, un dels pocs artistes que no reboten contra els murs de l'escriptura sinó que els travessen màgicament, ha invertit l'activitat dels onomàntics en un llibre insòlit i bell anomenat Oïsme (Edicions Proa, 1998). Perejaume substitueix persones per paisatges i inverteix el procés: és la topografia la que instiga el passejant a transformar-se en onomateta. Són els sons naturals de la terra els que enclouen els noms secrets dels indrets que visita l'intrèpid excursionista. El coixí sonor que embolcalla les mateixes serralades per les quals transità Jacint Verdaguer fa un segle. Perejaume reprodueix al final del llibre facsímils dels croquis pirenencs que dibuixà Verdaguer "per guiar més be el lector en lo bosch de muntanyes hont se descabdella esta llegenda".
Encomanat al sibil·lant Sant Oïsme —"prop del pantà de Camarasa, un dels indrets d'aires més variats i indecisos"— Perejaume es capbussa sibil·linament en el cratilisme. Som al debat que Plató va establir entre mimologia o convenció, revelació o pacte social, veritat o artifici. Les trifulgues entre Hermògenes i Cratil que Plató transcriu en el seu Cratil van iniciar la dicotomia que avui anomenem cratilisme. El primer defensa la tesi anomenada convencionalista segons la qual els noms de totes les coses resulten simplement d'un acord entre els homes. Cratil, en canvi, formula la tesi naturalista segons la qual cada objecte ha rebut una denominació justa que emana d'una conveniència natural. Perejaume s'investeix de Cratil, camina i escolta. "Narrar és caminar", assegura, de manera que el paisatgisme esdevé forma narrativa i els topònims brollen d'una manera natural dels indrets visitats.
Especialment plaent als esperits que s'ericen amb la combinatòria verbal resulta la història dels qui van posar nom al pla de Busa (pàgines 49-50). Aquí els excursionistes reben els sons del nom fonema a fonema, els transformen en lletres i després els recombinen una i mil vegades fins que el nom de Busa emergeix naturalment. "Al capdavall —escriu Perejaume—, escrutar el nom com qui l'inventa o inventar el nom com qui l'escruta, no és gaire diferent. Els llocs són uns cossos sonors i produeixen, certament, unes vibracions sensibles a l'orella, però, tant o més que no pas això, és la creença en una equivalència òptica dels sons allò que ens mou a trobar a les coses un mot que les transcrigui, a trobar als llocs un nom que els abasti".
L'escriptura natural d'aquest Oïsme de PJ és el peix que mossega la cua d'una instal·lació de Realitat Virtual anomenada "Topofonia" que Joan Fontcuberta presentà fa dos anys al Centre d'Art Santa Mònica, produïda per la Galeria Virtual dels germans Parés. En comptes dels Pirineus hi havia Montserrat, en comptes d'excursió trànsit. El transeünt triava un panorama i en comptes del nom la imatge autogenerava una melodia. Cal recordar que cap panorama no va generar mai el "Virolai".
Encomanat al sibil·lant Sant Oïsme —"prop del pantà de Camarasa, un dels indrets d'aires més variats i indecisos"— Perejaume es capbussa sibil·linament en el cratilisme. Som al debat que Plató va establir entre mimologia o convenció, revelació o pacte social, veritat o artifici. Les trifulgues entre Hermògenes i Cratil que Plató transcriu en el seu Cratil van iniciar la dicotomia que avui anomenem cratilisme. El primer defensa la tesi anomenada convencionalista segons la qual els noms de totes les coses resulten simplement d'un acord entre els homes. Cratil, en canvi, formula la tesi naturalista segons la qual cada objecte ha rebut una denominació justa que emana d'una conveniència natural. Perejaume s'investeix de Cratil, camina i escolta. "Narrar és caminar", assegura, de manera que el paisatgisme esdevé forma narrativa i els topònims brollen d'una manera natural dels indrets visitats.
Especialment plaent als esperits que s'ericen amb la combinatòria verbal resulta la història dels qui van posar nom al pla de Busa (pàgines 49-50). Aquí els excursionistes reben els sons del nom fonema a fonema, els transformen en lletres i després els recombinen una i mil vegades fins que el nom de Busa emergeix naturalment. "Al capdavall —escriu Perejaume—, escrutar el nom com qui l'inventa o inventar el nom com qui l'escruta, no és gaire diferent. Els llocs són uns cossos sonors i produeixen, certament, unes vibracions sensibles a l'orella, però, tant o més que no pas això, és la creença en una equivalència òptica dels sons allò que ens mou a trobar a les coses un mot que les transcrigui, a trobar als llocs un nom que els abasti".
L'escriptura natural d'aquest Oïsme de PJ és el peix que mossega la cua d'una instal·lació de Realitat Virtual anomenada "Topofonia" que Joan Fontcuberta presentà fa dos anys al Centre d'Art Santa Mònica, produïda per la Galeria Virtual dels germans Parés. En comptes dels Pirineus hi havia Montserrat, en comptes d'excursió trànsit. El transeünt triava un panorama i en comptes del nom la imatge autogenerava una melodia. Cal recordar que cap panorama no va generar mai el "Virolai".
dijous, 25 de juny del 1998
El Tour d'Olano
Just abans de començar el Giro d'Itàlia que tan gloriosament va guanyar Marco Pantani vam proposar un joc de paraules que agermanava les belles ciutats d'Amsterdam i Narbona. Els noms de totes dues acaben amb les dues mateixes lletres amb què comencen (Am-am, Na-na). L'any 1973 un enigmista neerlandès conegut pel pseudònim de Battus va decidir batejar aquest fenomen amb el recurrent nom de ciclograma. Dèiem llavors que els ciclogrames són rodons com un conte de Txèkhov. La sol·licitud d'aquests mots de ressons ciclistes ha obtingut una bona resposta entre els lectors de l'AVUI.
El primer impuls d'alguns corresponsals ha estat proposar noves etapes per a la cursa ciclogramàtica entre Amsterdam i Narbona. Però els biciclogrames ciutadans semblen cars de trobar: només Toronto, Miami i Zaragoza (o Saragossa). Alguns lectors han volgut batre el Guiness de l'especialitat, però cap no ha pogut ultrapassar el grau 4 de "ment/al/ment" o "aren/aren". D'entre els tetraciclogrames enviats el més bell és potser l'immaculat "ador/ador", tramés per Alfons Saumell de Barcelona, Antoni Deutú de Juneda i Neus Garcia de Terrassa. Tant Saumell (que també proposa "aven/ç/aven" i "aven/tur/aven") com Deutú ("ador/n/ador") coincideixen a afegir-ne un segon d'immaculat: "aves/aves". Joan Brussosa ofereix una casa de pagès a Taradell anomenada "Vall/de/vall" i el junedenc Deutú fa una pregunta digna del debat sobre l'inici del segle XXI: "La paraula adoradora es pot considerar un pentaciclograma?" La resposta és no, a menys que la a central patís una "geminadura" i es clonés en a-a.
D'entre la muntanya de triciclogrames rebuts, destaquen alguns mots bisíl·labs de sis lletres i posat quec: bàrbar, tàrtar, testes, cuscús... L'únic exemple que trenca l'esquema de repetició sil·làbica és "ret/ret". No és cap retret, és clar, però potser resulta més interessant una sèrie com la que ens envia Eva Bofill (Barcelona) amb diversos triciclogrames basats en les lletres "ent". Comença ent/en/ent que pot extreure informació de les lletres de rebuig (en aquest cas la preposició "en"), passa a adquirir ent/enim/ent (gairebé "en tenim", assegura) i acaba amb aquest ent/retenim/ent ("i com que en tenim, d'enteniment, retenim l'entreteniment", conclou).
Saumell, per la seva banda, forma un trio ciclogramàtic digne de tocar mambos amb l'escriptor italià Leonardo Sciascia (4), el dramaturg Sergi Belbel (3) i l'enigmista Miquel Sesé (2); i després ho remata tot completant un alfabet amb 26 monociclogrames: abacallanada, baobab, cacic, digitígrad, excursionisme, fonògraf, gag, Haensch (Günther, lingüista alemany contemporani), iterbi, Jalaj (ciutat i regió assíria citada a la Bíblia), kodak, làbil, maremàgnum, nan, obcecació, pap, Quebeq (amb llicència), rar, soporífers, tocat, urpeu, Voronov (Sergej, cirurgià rus), xeix, Ydby (ciutat de l'exunió soviètica) i Zarautz (a Euskadi).
En tot cas, Pantani guanyà el Giro sense ser ciclogramàtic. Guanyarà Olano (o-o) el Tour?
El primer impuls d'alguns corresponsals ha estat proposar noves etapes per a la cursa ciclogramàtica entre Amsterdam i Narbona. Però els biciclogrames ciutadans semblen cars de trobar: només Toronto, Miami i Zaragoza (o Saragossa). Alguns lectors han volgut batre el Guiness de l'especialitat, però cap no ha pogut ultrapassar el grau 4 de "ment/al/ment" o "aren/aren". D'entre els tetraciclogrames enviats el més bell és potser l'immaculat "ador/ador", tramés per Alfons Saumell de Barcelona, Antoni Deutú de Juneda i Neus Garcia de Terrassa. Tant Saumell (que també proposa "aven/ç/aven" i "aven/tur/aven") com Deutú ("ador/n/ador") coincideixen a afegir-ne un segon d'immaculat: "aves/aves". Joan Brussosa ofereix una casa de pagès a Taradell anomenada "Vall/de/vall" i el junedenc Deutú fa una pregunta digna del debat sobre l'inici del segle XXI: "La paraula adoradora es pot considerar un pentaciclograma?" La resposta és no, a menys que la a central patís una "geminadura" i es clonés en a-a.
D'entre la muntanya de triciclogrames rebuts, destaquen alguns mots bisíl·labs de sis lletres i posat quec: bàrbar, tàrtar, testes, cuscús... L'únic exemple que trenca l'esquema de repetició sil·làbica és "ret/ret". No és cap retret, és clar, però potser resulta més interessant una sèrie com la que ens envia Eva Bofill (Barcelona) amb diversos triciclogrames basats en les lletres "ent". Comença ent/en/ent que pot extreure informació de les lletres de rebuig (en aquest cas la preposició "en"), passa a adquirir ent/enim/ent (gairebé "en tenim", assegura) i acaba amb aquest ent/retenim/ent ("i com que en tenim, d'enteniment, retenim l'entreteniment", conclou).
Saumell, per la seva banda, forma un trio ciclogramàtic digne de tocar mambos amb l'escriptor italià Leonardo Sciascia (4), el dramaturg Sergi Belbel (3) i l'enigmista Miquel Sesé (2); i després ho remata tot completant un alfabet amb 26 monociclogrames: abacallanada, baobab, cacic, digitígrad, excursionisme, fonògraf, gag, Haensch (Günther, lingüista alemany contemporani), iterbi, Jalaj (ciutat i regió assíria citada a la Bíblia), kodak, làbil, maremàgnum, nan, obcecació, pap, Quebeq (amb llicència), rar, soporífers, tocat, urpeu, Voronov (Sergej, cirurgià rus), xeix, Ydby (ciutat de l'exunió soviètica) i Zarautz (a Euskadi).
En tot cas, Pantani guanyà el Giro sense ser ciclogramàtic. Guanyarà Olano (o-o) el Tour?
dijous, 18 de juny del 1998
Estiu al carrer
Quan, fa mesos, vam demanar dades sobre cronovies —aquells carrers o passeigs o avingudes o places amb una data a la placa com els barcelonins Carrer Dos de Maig o Passeig Onze de Setembre— el calendari se'ns va començar a omplir d'espais. Les cronovies són indrets que podeu associar al vostre aniversari o a qualsevol data significativa de les vostres biografies. Què millor que celebrar l'aniversari passejant aquest dissabte pel Carrer 20 de Juny de Girona? Tant se val que sigui un carrer curt (la mera unió entre Bonastruc ça Porta i Gran Via de Jaume I); tant se val que el setge fallit de les tropes napoleòniques capitanejades pel mariscal Augereau es produís un llunyà 20 de juny de 1808; si sabeu tot això enhorabona, però la qüestió realment important és agermanar temps i espai, tal com fa la fórmula de la velocitat. Un carrer cada dia i un bon dia serem tots al carrer.
Ara que arriba l'estiu és un bon moment per repassar uns quants d'aquests possibles objectius turístics. Així, podríem partir de Girona mateix, i concretament del Carrer del 8 de Juliol, retre un joliu homenatge a la munió de carrers dedicats al 18 de Juliol que els ajuntaments democràtics han arraconat als soterranis de la memòria (per exemple l'actual carrer de la Font del Gat, a Manresa) i rematar la passejada travessant l'imponent Passeig del 22 de Juliol de Terrassa (commemoració d'una victòria dels terrassencs sobre les tropes carlines en 1872). La ruta de les cronovies del mes de juliol pot acabar gloriosament a París, en una travessia de la Rue Rivoli, darrere mateix de les Tuileries, anomenada Rue du 29 Juillet. Als amants de l'enigmística que facin vacances a l'agost els recomanem la Place du 25 Aout 1944, a tocar de la Porte d'Orléans, a veure si encara són capaços de detectar-hi l'alegria desbordant que s'hi devia desfermar el dia de la capitulació nazi.
Calen 366 cronovies diferents. La col·lecció perfecta fóra aquella en la qual cap dia no queda sense carrer, cap ciutat no es repeteix a la llista, l'origen de totes les dates està prou documentada i, per què no?, hi ha imatges fotogràfiques dels paisatges. Però l'àlbum del millor calendari d'espais, 29 de febrer inclòs, és un objectiu tan ambiciós que requereix una convocatòria ben ambiciosa. Per això, tot commemorant el primer aniversari de Vademe.cum (literatura i enigmística a Internet) hem llançat una convocatòria internacional de cronovies en català, espanyol, anglès i italià: (http://www.partal.com/vademecum/cat/torneig/index.html).
Durant un any i mig —el temps que ens separa de l'any 2000— tots els navegants que passin per aquesta URL podran enviar dades sobre noves cronovies en qualsevol ciutat del món. Des de Vademe.cum cada mes actualitzarem les pantalles de l'agenda electrònica que contindrà totes les cronovies acceptades, de manera que qualsevol transeünt pugui comprovar en tot moment a quin racó de món pot anar a celebrar el seu aniversari de casament en bona companyia. O sol.
Ara que arriba l'estiu és un bon moment per repassar uns quants d'aquests possibles objectius turístics. Així, podríem partir de Girona mateix, i concretament del Carrer del 8 de Juliol, retre un joliu homenatge a la munió de carrers dedicats al 18 de Juliol que els ajuntaments democràtics han arraconat als soterranis de la memòria (per exemple l'actual carrer de la Font del Gat, a Manresa) i rematar la passejada travessant l'imponent Passeig del 22 de Juliol de Terrassa (commemoració d'una victòria dels terrassencs sobre les tropes carlines en 1872). La ruta de les cronovies del mes de juliol pot acabar gloriosament a París, en una travessia de la Rue Rivoli, darrere mateix de les Tuileries, anomenada Rue du 29 Juillet. Als amants de l'enigmística que facin vacances a l'agost els recomanem la Place du 25 Aout 1944, a tocar de la Porte d'Orléans, a veure si encara són capaços de detectar-hi l'alegria desbordant que s'hi devia desfermar el dia de la capitulació nazi.
Calen 366 cronovies diferents. La col·lecció perfecta fóra aquella en la qual cap dia no queda sense carrer, cap ciutat no es repeteix a la llista, l'origen de totes les dates està prou documentada i, per què no?, hi ha imatges fotogràfiques dels paisatges. Però l'àlbum del millor calendari d'espais, 29 de febrer inclòs, és un objectiu tan ambiciós que requereix una convocatòria ben ambiciosa. Per això, tot commemorant el primer aniversari de Vademe.cum (literatura i enigmística a Internet) hem llançat una convocatòria internacional de cronovies en català, espanyol, anglès i italià: (http://www.partal.com/vademecum/cat/torneig/index.html).
Durant un any i mig —el temps que ens separa de l'any 2000— tots els navegants que passin per aquesta URL podran enviar dades sobre noves cronovies en qualsevol ciutat del món. Des de Vademe.cum cada mes actualitzarem les pantalles de l'agenda electrònica que contindrà totes les cronovies acceptades, de manera que qualsevol transeünt pugui comprovar en tot moment a quin racó de món pot anar a celebrar el seu aniversari de casament en bona companyia. O sol.
dijous, 11 de juny del 1998
53 dies
Un anònim membre del cos tècnic del "Bon Dia Catalunya" de TV3 m'aborda per demanar-me un aclariment sobre una novel·la de Georges Perec que el té captivat. L'home està llegint amb fruïció la traducció castellana que va sortir fa anys a Mondadori de 53 jours i es deleix per entendre a què treu cap l'enfilall d'arxius, quaderns i notes que troba al final. Li explico que és una obra inacabada, publicada pòstumament per Jacques Roubaud i Harry Mathews, i que Perec mai no va escriure ni una ratlla intencionada d'aquesta última part que tant l'amoïna. Roubaud i Mathews han completat l'edició amb una colla de materials heteròclits perquè el lector pugui fer-se càrrec de l'últim projecte literari de Perec.
En tornar a casa busco el llibre a la biblioteca i el fullejo enllaminit. Tres hores després encara el tinc enganxat als dits. Devoro goludament l'inventari d'artefactes propis del gènere criminal que Perec hi disposa. Vibro amb les pàgines ja acabades que formen la primera part, ressegueixo amb interès les que van ser rescatades de manuscrits per compondre'n la segona i em desconcerto com el meu anònim interlocutor amb el desgavell inevitable dels materials que hi ha al final. Talment el Llibre del desfici de Pessoa. Els 53 dies del títol són els que va trigar Stendhal a escriure La cartoixa de Parma. Hi ha un munt de referències stendhalianes, i la idea de la novel·la com a mirall viatger és central. L'estructura del projecte, en la qual acabarà inserint-se macabrament la mort de Perec, suggereix cinc nines russes i desemboca en un veritable curs de novel·la basat en l'ús intel·ligent dels textos afusellats. Perec hi maneja seriosament l'aclucada d'ull escèptica: la santa realitat (saint-réal) és el contrari del primer miratge del mirall, però després el problema consisteix a "triar entre els contraris possibles".
D'entre el fotimer d'artefactes enigmístics de l'obra, trio dotze vocables de dotze lletres que sempre m'havien semblat impenetrables:
Aquesta dotzena d'expressions de dotze lletres, ara me n'adono, oculten al seu interior una al·lusió stendhaliana que em resulta especialment emocionant. Partint de la L que ocupa l'escaire superior esquerre es pot llegir en diagonal LA CHARTREUSE. Una Chartreuse que, a banda de Parma, ocupa d'altres espais propers a aquests fascinants 53 dies perequians. Com per exemple la rodalia d'una de les residències franceses de l'escriptor nord-americà Harry Mathews. Mathews, amic íntim de Perec i coresponsable de l'edició de la novel·la, té una hisenda molt propera a la Grand Chartreuse, seu de la mateixa orde dels cartoixans que avui en dia encara regenta la Cartoixa de Montalegre, al terme municipal de Tiana.
En tornar a casa busco el llibre a la biblioteca i el fullejo enllaminit. Tres hores després encara el tinc enganxat als dits. Devoro goludament l'inventari d'artefactes propis del gènere criminal que Perec hi disposa. Vibro amb les pàgines ja acabades que formen la primera part, ressegueixo amb interès les que van ser rescatades de manuscrits per compondre'n la segona i em desconcerto com el meu anònim interlocutor amb el desgavell inevitable dels materials que hi ha al final. Talment el Llibre del desfici de Pessoa. Els 53 dies del títol són els que va trigar Stendhal a escriure La cartoixa de Parma. Hi ha un munt de referències stendhalianes, i la idea de la novel·la com a mirall viatger és central. L'estructura del projecte, en la qual acabarà inserint-se macabrament la mort de Perec, suggereix cinc nines russes i desemboca en un veritable curs de novel·la basat en l'ús intel·ligent dels textos afusellats. Perec hi maneja seriosament l'aclucada d'ull escèptica: la santa realitat (saint-réal) és el contrari del primer miratge del mirall, però després el problema consisteix a "triar entre els contraris possibles".
D'entre el fotimer d'artefactes enigmístics de l'obra, trio dotze vocables de dotze lletres que sempre m'havien semblat impenetrables:
L A M E N T A T I O N S
C A L L I G R A P H I E
S E C H E C H E V E U X
S A C H E R M A S O C H
M I T R A I L L E U S E
R E A D E R D I G E S T
C A R I C A T U R A L E
I N T E M P O R E L L E
F O O T B A L L E U S E
H A M P T O N C O U R T
Q U E L Q U E C H O S E
F O R T D E F R A N C E
Aquesta dotzena d'expressions de dotze lletres, ara me n'adono, oculten al seu interior una al·lusió stendhaliana que em resulta especialment emocionant. Partint de la L que ocupa l'escaire superior esquerre es pot llegir en diagonal LA CHARTREUSE. Una Chartreuse que, a banda de Parma, ocupa d'altres espais propers a aquests fascinants 53 dies perequians. Com per exemple la rodalia d'una de les residències franceses de l'escriptor nord-americà Harry Mathews. Mathews, amic íntim de Perec i coresponsable de l'edició de la novel·la, té una hisenda molt propera a la Grand Chartreuse, seu de la mateixa orde dels cartoixans que avui en dia encara regenta la Cartoixa de Montalegre, al terme municipal de Tiana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
