Teoria de les ics

Tips d'ics. Així és com ens tenen des de fa massa mesos amb tanta parafernàlia retòrica de generació X amunt i generació X avall. Sempre passa el mateix. Algun espavilat s'inventa un rètol prou ambigu com per suportar el seu ús indiscriminat i tothom es dedica a mastegar-lo amb fruïció. Ara ens ha tocat als que voltem la trentena. Devíem ser una incògnita pornogràfica tan insondable que els etiquetadors culturals han decidit adjudicar-nos la ics i els cofois repetidors locals han esbombat la llufa generacional a tort i a dret.
L'afer de les ics demostra que no només els professionals de la columna llegeixen premsa estrangera. També els creatius publicitaris, sempre enfeinats en la profitosa pesca als rius de tintes revoltades, han apostat per "la lletra que cancel·la" (en afortunat vers de Xavier Lloveras). De manera que els cervells espanyols de la dolça rival de la cocacola han inundat els nostres espais comunicatius amb eslògans eufònics basats en les propietats balsàmiques de la consonant-cruïlla. "Al·lucinarax!", ens anuncien. "Fliparax!", reblen. És el nou idiolecte. Fins i tot els nous rics del futbol espanyol s'han apuntat al carro. Recomfortats per la feliç coincidència sonora amb el seu èpic passat celta que tant els apropa a Astèrix i Obèlix, han decidit transformar el seu Súperdepor en Deportívix i consumeixen àvidament una línia de còmics a la gala que protagonitzen herois com Frànix, Bebètix i Mauro Sílvix...
Una ràpida excursió pels cementiris de la nostra llengua ens reafirma en la riquesa impressionant dels nostres morts. Els nostres cossos fenicis sempre han posseït tòrax i còccix, en ocasions s'han investit amb la dignitat de dux i sovint han arribat al clímax en observar la rotació d'una hèlix amb ulls de linx. A més, la nostra regió anal (o pudenda) sempre ha traginat dignament la seva condició lingüística de pòdex. D'altra banda, els esforçats botànics, zoòlegs i geòlegs catalans fa anys que han descobert ics elements en l'entorn natural. Així, hi ha un gènere d'arbres tropicals conegut com "estírax"; una espiga d'eix carnós, envoltada d'una espata, és una "espàdix"; una curiosa varietat mineral de la calcedònia fou batejada amb l'irònic nom de "sardònix"; un cuc de seda, tal vegada explosiu, és conegut entre els entomòlegs com "bòmbix"; i un gènere de gasteròpodes amb la closca arrodonida i l'obertura proveïda d'un sifó és anomenat "múrex".
Si algú sent en el seu interior un especial interès per investigar el reialme que comparteixen la ics i la gran oblidada xeix, el millor que pot fer és practicar la papiroflèxia amb tots els articles que continguin el rètol "generació X" (començant per aquest) i instal·lar-se, amb una bona copa de conyac francès a la mà, a llegir el fantàstic enrevessament poètic de Patrick Gifreu, el qual sosté que "renovellar l'antic no és gens meravellar-se de l'antiics". Gifreu (Fang tou 1976, Tor Vabel 1979, ICS 1983, Autoplàstia del cargol tocat pel bolet 1988) ha fet, des dels seus textos, el llarg camí en espiral d'un cargol que busca afanosament un bolet al·lucinògen. Al seu impagable Teoria de les ics (Columna, 1991) el dandi rossellonès escriu: "En l'emblema de la ics (...), s'hi fon indissolublement (...) la barbàrie dels últims indis lúdics, filòsofs de la diglòssia, donadors de pau entre la guerra civil, doctes ignorants, que no saben ni firmar de bona i deguda forma". Sentirem parlar algun dia de la generació xeix?