El doctor Z. Vox

Fa uns mesos el senyor Francesc Serra de Badalona va topar amb l'enigmàtic doctor Z. Vox. Des d'aquesta secció havíem reproduït uns pangrames d'Umberto Eco —aquelles frases que contenen totes les lletres de l'alfabet, com menys vegades millor— i n'havíem sol·licitat dels lectors. Quan vam publicar els pangrames catalans més reeixits, que igualaven en longitud els d'Eco, alguns lectors es van queixar per la munió de sigles, símbols i abreviatures que contenien. El nostre corresponent badaloní esvaeix els dubtes semàntics dels seus pangrames amb un deliciós apunt biogràfic del seu protagonista que mereix veure la llum perquè il·lustra el difícil pas que separa la mera pràctica enigmística de la creació literària.
F. Serra afirma que les dues frases llatines interrogatives que, convenientment traduïdes, conformen els dos pangrames, li arribaren per camins atzarosos que prefereix no comentar. Totes dues frases van adreçades al Dr. Z. Vox. Són dos pangrames de grau 26: "—Quant whisky JB pel Mgfc. Dr. Z. Vox?"; "Dr. Z. V.: un whisky JB (X Pl) o femta (C Gq)?". Pel que fa als dos parèntesis de la segona, X Pl són 10 picolitres, una cent mil milionèsima de litre. Serra, que és matemàtic, afirma que amb sis milions i mig de dosis com aquesta tindríem... una sola gota de whisky! C Gq, per la seva banda, equival a 100 gigaquintars, exactament deu bilions de quilos. Per aplegar aquesta quantitat de femta, a raó d'un quilo per segon, caldrien més de trenta-un mil sis-cents vuitanta-vuit... segles!
Aclarits aquests petits detalls numèrics sense importància, el nostre corresponent badaloní ens fa avinents els resultats de les seves pacients indagacions al voltant de l'enigmàtica identitat del doctor amb cognom de diccionari: «el Dr. Zeus Vox Ilerda, natural de la Pobleta de Riubregós (Anoia), era fill d'un immigrant italià, ex-lampista del Palau del Quirinal, i d'aquella masovera que J. V. Foix empaitava "al bassal de sota l'era, entre pineda i garric". Com que, de bolquers, ja duia aquest nom, ningú no s'estranyà que arrenqués a parlar amb un símil de llatinada. De més espigadet, concebé i desenvolupà un algorisme per fer arrels cúbiques amb xifres romanes, i per amor als clàssics, decidí de no emprar mai més cap altre sistema numèric. Essent rector (Excm. i Mgfc. Dr...) i catedràtic de llatí d'una universitat a distància, prop de Walbrzych (Baixa Silèsia), tingué un fort desengany amorós. Males llengües asseguraven que la seva xicota —una polonesa catalanòfila, entusiasta d'en Pere Calders— li havia dit: "que un pit sí, però que l'altre no, perquè el tenia emparaulat". Llavors, ell, esmaperdut i per oblidar, es donà a l'Enigmística amb una vehemència forassenyada.
Fou pitjor el remei que la malaltia. Els seus alumnes, caritatius de mena tal com pertoca, se'n mofaven enviant-li llatinòrums anònims "aenigmisticus": cronogrames, acròstics, bananes, palíndroms, pangrames i altres fineses; però, amb intenció tan perversa, que per a treure'n l'entrellat, s'havien de traduir al català. En molt poc temps, l'abandó i l'enyor de l'estimada, la nostàlgia de la pàtria i —per què no dir-ho?— l'allau d'anònims indesxifrables, li esmussaren l'ànim i se li escolà la vida. A les acaballes, delirant, cridava lletres soltes i mots inconnexos: "Y, ponx, F, K, quec, H, zel!", "Whisky, X, quetxup, grum, whisky, whisky!" Ningú no comprengué que demanés tant de whisky un abstemi de tota la vida. El doctor Z. Vox morí "sol, i de dol" i a punt, a punt, d'"acordar Raó i Follia".» Amb el permís de l'editorial Bibliograf, el doctor Z. Vox podria passar a la petita història de l'enigmística catalana al costat de Pich i Pon, d'Albert Llanas o del poeta Carles Fages i de Climent.