dijous, 20 de febrer de 1997

L’Arca de Noè

A quest diumenge ja duran mig segle fent l’animal. El 23F de l’any 1927 un crític d’art anomenat Joaquim Ciervo i el polifacètic Santiago Rusiñol van descobrir que tenien una cosa insòlita en comú: tots dos traginaven cognoms zoològics. Així va néixer l’Arca de Noè, una peculiar associació barcelonina que acull tots aquells que llueixen animals als cognoms o bé que són proclius a les animalades. Els estatuts de l’associació els va redactar l’advocat i escriptor Tomàs Roig i Llop, membre de ple dret de l’Arca ateses les qualitats licantròpiques del seu segon cognom i (a banda) pare de l’enyorada Montserrat Roig. Els adherits a l’Arca conformen tres grans categories. La A acull tots aquells que tenen un primer cognom animal, la B és per als animals de segon cognom i la C està formada pels animals d’adopció, els quals n’escullen un que els representi i, a més, es comprometen a fer prou animalades. Així, per exemple, el conegut senador franquista Eduard Tarragona va inspirar-se en els grans bigotis que lluïa per triar la “Foca” d’animal representatiu.
Tot i el regust més aviat conservador que ha anat desenvolupant l’Arca, els seus estatuts deixen ben clar que l’únic vincle d’unió és l’humor. El bon humor, s’entén. Està prohibit discutir de religió i de política. Els seus associats es reuneixen en grans àpats que anomenen “pinsos” i cada any aprofiten la poc solemne diada de Sant Antoni Abat, patró dels animals, per retre homenatge a una persona destacada en la vida barcelonina. Per l’Arca hi ha passat una gran varietat de bestiar: Pardals i Coloms, Cabres, Llops, Bous, Vaques, Conills... El lema de Rusiñol, però, els deu haver retingut de proposar la candidatura a confrare del disbauxat director de cinema Alex de la Iglesia, autor, entre d’altres comèdies satàniques, de la impagable “El día de la bestia”. I és que Rusiñol va establir un lema prou explícit: “animals sí, bèsties no”. De fet, aquest eslògan de tan alta claredat expositiva va néixer per exercir el reservadíssim dret d’admissió. Quan un dels confrares va proposar l’entrada a l’Arca del famós exboxador Primo Carnera (aleshores resident a Barcelona i més aviat poc apreciat per Rusiñol), l’escriptor modernista va exercir el seu dret al vet amb aquest contundent lema. I el molt bèstia del Carnera va quedar fora de la cleda.
Que nosaltres sapiguem, l’últim membre que ha admés l’Arca de Noè abans del seu cinquantenari és l’humorista barceloní Pedro Ruiz. Ruiz, ara novament en actiu, va ser apadrinat l’any passat per dos altres animals televisius: Jordi L.P. i Òscar Nebreda. Va entrar a la categoria C. Suposem que ningú no li devia demanar cap prova fefaent de la seva flaca per les animalades perquè, entre moltes altres coses, Pedro Ruiz deu ser l’únic català que ha intentat muntar un canal de televisió ell sol, distribuït mitjançant una plataforma més dactilar que digital (cintes de video pels quioscos). Potser per això, perquè li agrada fer volar coloms, va triar un ocell. És el Ruizseñor de l’Arca de Noè.