dijous, 27 de juny del 1996

Pich i Pon

Entre 1912 i 1915 Joan Pich i Pon va ser alcalde accidental de Barcelona en diverses ocasions. Lerrouxista primigeni, va arribar a presidir la Cambra de Propietat Urbana i a actuar com a comissari regi (juntament amb Cambó) de l’Exposició Internacional de 1929. Fundà un parell de diaris i fou l’alcalde de Barcelona que imposà el govern després dels fets d’octubre de 1934. L’afer de l’estraperlo l’obligà a dimitir de tots els seus càrrecs en 1935 (amb d’altres membres del Partit Radical) i l’inici de la guerra civil el va foragitar. Tot un currículum, el d’aquest polític amb nom de joguet.
Però curiosament un home matusser com ell, que accedí a l’alta política amb una formació més aviat precària, té tots els números per arribar a ser una figura de culte equiparable al reverend Spooner anglès (que dóna nom als làpsus lingüístics dits spoonerisms) o a una loquaç personatge de Sheridan anomenada Mrs. Malaprop (que batejà els malapropismes). Pich i Pon ens havia llegat les pich-i-ponades fins que l’IEC ha decidit que cal escriure pichiponades (o piquiponades). En tot cas, és la nostra manera historiada de dir làpsus lingüístics. Les piquiponades són errors clamorosos de lèxic que desperten la hilaritat general. Sobretot en boca de personatges públics.
El mecanisme sempre és el mateix. Un orador s’equivoca sovint a l’hora de parlar en públic i la cultura popular fa la resta. Dels exemples verídics en els quals es fonamenta la fama de “trabucaire lèxic” de l’interfecte es passa a un caramull d’exemples espuris que engrandeixen el seu renom. Fins ara, de Pich i Pon només hem estat capaços de localitzar tres piquiponades cèlebres. “Llengües vespertines” en comptes de llengües viperines, “perspicàcia” en comptes de perspectiva i, la millor, quan per assegurar que a la fi se li havia fet justícia l’estraperlista Pich i Pon va cridar “A la fi m’han ajusticiat!”. Ben segur que molts dels lectors sèniors de l’AVUI podrien completar aquest breu repertori amb perles extretes de la seva tradició oral familiar.
La celebritat de Joan Pich i Pon ha minvat molt. És el preu de la fama efímera que atorga l’oralitat. Les seves facècies involuntàries han estat substituïdes per les expressions que fan circular els mitjans de comunicació actuals. És llàstima, perquè qualsevol guionista amb quatre dits de front en podria treure molt partit, del llegat piquiponià. Un altre dels mots de l’època que ha quedat encastat en la memòria dels més grans és l’estraperlo. Tothom, més o menys, relaciona l’estraperlo amb la corrupció. El que potser no és tan conegut és l’origen d’aquest mot estrany de ressons esperantistes.
El nom, que després va passar a designar tota mena de frau comercial, provenia d’una ruleta trucada que els seus inventors van provar d’introduir a Espanya abans de la guerra. Els tres propietaris del diabòlic giny es deien Strauss, Lowman i Perlo i van batejar-lo Straperlo. La jugada, que segurament “emulsionà” Pich i Pon, va ser un fracàs i l’estraperlo se’n va anar en orris.

dijous, 20 de juny del 1996

És Almirall !

Tal com l'admirat Joan Solà demostra setmanalment des de la seva docta columna en aquest mateix suplement, la llengua és un brollador inesgotable de sorpreses. Inesgotable. Fa un mes llarg ens fèiem ressò d'una nova figura enigmística practicada amb fruïció pels fabricants nord-americans de samarretes serigrafiades de màniga curta en forma de T. El repte consistia a elaborar missatges verbals que eludissin les clàssiques distorsions especulars dels miralls. Calia escriure, per tant, amb lletres simètriques. Només les majúscules A-H-I-M-O-T-U-V-W-X-Y. La ceba prové d'un fals anunci de pasta de dents que un dels gurus del gènere s'empescà als Estats Units fa deu anys: "IVY MOUTH WAX". Escrit a la manera xinesa. De dalt a baix. Com es pot comprovar, el tub d'aquest peculiar dentifrici resisteix un cara a cara amb un mirall sense patir cap capgirament.
Vam batejar el nostre modest expedient X amb el nom entre marí i catalanista de mots Almirall i vam donar un parell d'exemples catalans que decantaven la tendència estètica del gènere cap a un gore fi: HI VOMITO o HO VOMITI. Molt adients per lluir-los a la samarreta durant les nits de marxa estival. Potser per culpa d'això alguns dels exemples enviats pels lectors de l'AVUI (ell mateix, mot Almirall) van de sang i fetge. Sever Salvador (Sabadell) en fa un d'escorxador —TA IAIA MATA XAI— i un altre de política internacional —AXIOMA: XIÏTA MATA XA—. Alfons Saumell (Barcelona) comença matant mots —HA XUMAT VI I VA MUT: MATA TOT MOT VIU—, però després afluixa i passa a les cròniques d'en Tomàs Molina: AI, HI HAVIA, AVUI MATI, HUMITAT MAXIMA. Un corresponsal anònim de Barcelona (carta matasegellada a l'Oficina Central de Correus de Colom) que es limita a signar XAVI es mostra TAXATIU en les seves opinions. Diu que la recerca de mots Almirall MOTIVA AVIAT. Un bon eslògan per serigrafiar-se al pit.
Pep Martínez (Terrassa) no s'IMMUTA davant la HUMITAT. Signa TITOT. Laura Serra (Barcelona) ens escriu que MOIX (Terenci) és l'únic escriptor que resisteix la prova del mirall. En busquem d'altres, infructuosament. Alfons Saumell proposa buscar polítics que siguin capaços de resistir els canvis d'esquerra a dreta o viceversa sense deixar de sortir al mirall. Seguim sense trobar-ne. Finalment, Sever Salvador i Padrosa (Sabadell) demostra que és el corresponsal que més hores ha invertit davant del mirall. Ens fa arribar un llistat de 249 mots Almirall espigolats entre les entrades del nou Diccionari de la Llengua Catalana del IEC. Després, aprofita tot aquest material per elaborar una quinzena de frases classificades (innocents, polítiques, ornitològiques, onomatopeiques i verdes). Naturalment, en reproduïm una de les que mereixen aquest acoloriment esperançat. La millor (i la segona més llarga): TA TIA HA MAMAT TOTA TITA TUA I HA XUMAT TOTA TITA MIA. Per més que optem per una lletra menuda, si volem lluir-la serigrafiada no en tindrem prou amb una samarreta. Ens caldrà una túnica. O un vestit de núvia.

dijous, 13 de juny del 1996

C D Casassas

CD-ROM. Poesia. Semblen incompatibles. Però no. Dotze sentits (Poesia Catalana d'Avui) (UPF-Proa-Diputació, 1996) és un cedé (el primer del seu gènere) que surt a l'incipient mercat dels productes informàtics carregat de poemes, poetes, paraules —escrites, dibuixades, dites—, informació, bibliografia, entrevistes filmades, moments màgics, àlbums de fotografies, objectes trobats i molt més encara. Tot plegat, bufat per una alenada d'interactivitat que fins i tot inclou un recital a la carta que permet l'usuari triar els poemes que vol escoltar en un teatret virtual. La proposta, ideada per Jaume Subirana, s'ha pogut desenvolupar a l'Institut Universitari de l'Audiovisual que dirigeix Xavier Berenguer. Un dels pocs centres des dels quals, avui, es construeixen ponts sobre les aigües revoltades que separen l'humanisme i les noves tecnologies. Ponts com aquests Dotze sentits amb Blai Bonet, Joan Brossa, Enric Casassas, Narcís Comadira, Feliu Formosa, Pere Gimferrer, Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Francesc Parcerisas, Màrius Sampere i Jordi Sarsanedas.
La iniciativa de Subirana i Berenguer potser empenyerà alguns lectors de poesia a compondre-se-les amb un lector òptic, però el més segur és que acosti aquesta dotzena de poetes a uns quants consumidors habituals de CD-ROMs menys documentats i lírics. Potser així un buscador de shareware descobrirà un vers que li entrarà pels ulls i per l'oïda alhora. Un vers que ja no l'abandonarà, que podrà localitzar en llibres adquirits en aquella mateixa llibreria que té el quiosc ple de revistes informàtiques. I, vés a saber, potser els poetes guanyaran un lector humà gràcies al lector òptic. De fet, alguns dels dotze poetes antologats ja hi guanyen molt, amb el canvi de suport. ¿Qui no voldrà, a partir d'ara, sentir i veure el seu poeta preferit recitar els mateixos poemes que surten per pantalla, escrits i dits alhora? ¿Qui renunciarà a imprimir-los, tantes vegades com vulgui, en fulls volants com els que Foix somiejava?
Un dels que gairebé demana a crits un CD monogràfic és Enric Casassas. L'Enric és un bard intrèpid que recita com vol. Un rapsoda de whiksy sol i veu clara. Ha volgut ser poeta i no ser-ho. Ser-hi i no ser-hi. La tossuderia d'uns quants, en especial de David Castillo i Julià Guillamon, el va rescatar del medi pelàgic. La cultura dita oficial l'ha reconegut. Després de la publicació sistemàtica d'alguns dels seus vells llibres a Empúries (notablement La cosa aquella i No hi érem ) Casassas ha hagut d'entomar un reguitzell de premis. Primer els de la crítica d'aquí (Serra d'Or, 1991) i d'allà (Associació de Crítics d'Espanya, 1993), després el Carles Riba 1995, amb Calç. Ara els que el van lloar com a "trobador punk" començaran a dir que aquest llibre (presentat a un premi) ja no és tan bo. Ximpleries! Mantenir l'extraoficialitat després de tantes confirmacions costa, però en Casassas se'n surt. "Qui gosa i vol i sap fa el que li rota". Volem un CD només d'en Casassas!

dijous, 6 de juny del 1996

De bulbs i vulves

Els lectors confessos d'aquesta secció enigmística han subscrit amb vehemència l'anàlisi que, no fa gaires setmanes, fèiem dels conflictes genèrics de Johan Cruyff. Mé enllà de les debatudes qüestions futbolístiques, aquí ens centràvem en les falses parelles (tipus pilot-pilota) amb què Cruyff ens va delectar durant tots aquests anys. Conscients que la vida en parella és sempre una font de conflictes i que el bulb del jardiner és una cosa ben distinta de la vulva de la jardinera, alguns lectors de l'AVUI han ultrapassat el mer llistat i s'han llançat a fabular una mica.
Així, Alfons Saumell (Barcelona) trava una dotzena de frases a partir de les oposicions pot-pota, pop-popa, bombó-bombona, tomb-tomba o tel-tela. Saumell ens assegura que veu pops a popa, que la flama socarrima el flam o que no és estrany trobar una taca blava a la punta del tac de billar. També Lídia Ros (Sabadell) ens presenta un cònsol (honorari?) desconsolat a la consola prenent cansalada perquè el seu vol ha quedat cancel·lat. Pep Garcia (Badalona) afirma que pren calamars sota la calamarsa i Rita Pérez (Argentona) escriu que trobar cotxes a la voravia li toca el voraviu. Per acabar-ho d'adobar, un conte que l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès publicà a "El Punt" el 28/7/93 descriu amb l'elegància pròpia de l'autor de El món d'Horaci la "Història d'amor" (que és el títol) d'un tren amb la trena d'una nena. "Sense la trena, el tren es pansia", hi llegim.
El també empordanès Josep Domènech Ponsatí (Sant Feliu de Guíxols) ens ha fet arribar 69 (!) falses parelles esplèndides en un format que oscil·la entre l'aforisme i el conte bonsai, agrupades sota l'adient títol "De l'aparell crític de La parella crítica. La novel·la del Nobel ". Domènech fa troballes inèdites i sorprenents —(De penalty) Diva sense DIU, o (L'staff i l'estafa) Injusta reducció de plantilla—, però sobretot sap donar forma literària a les més òbvies —(Nit de noces) Després del sí, la sina; o (Al·lucinatoris) El porro i la porra—. És aquest estil a dos temps, com d'acotació escènica, el que transcendeix el mer joc enigmístic i suggereix mons ignots.
En reproduïm més encara. N'hi ha de mediàtiques —En portada: "Casament de l'any entre el civil i la sibil·la" (Ella ja ho havia profetitzat)—. De metafísiques —(La presó imaginària) El cel, una cel·la—. D'actualitat —Interrogant: ¿De què fa gala el GAL?—. De bíbliques —(Do de síntesi) "El món no va ser fet en un dia; la mona, en canvi, sí" (Gn, 1)—. De criptozoològiques —(El drac i la draga) Recerques al llac Ness—. De gastronòmiques —(Col·lage) Col de Brussel·les i col llombarda, amb cola aràbiga—. De tradicionals —(La bella i la bèstia) El ruc i l'arruga—. De peix —Gregueria: la rapa és l'espina escurada del rap—. I també de ferroviàries com al conte de Vicenç Pagès —(Imatge surrealista) Trenes de trens en garlanda—. Una joia verbal per fer el pau tant com calgui i després fer les paus sense pausa.

dijous, 30 de maig del 1996

El quiosc

L'ocupació principal dels clubs d'anagramistes que poblen la geografia anglesa és caçar anagrames com qui caça bolets, encara que els hagin d'anar a buscar sota les pedres. Les capçaleres de les publicacions periòdiques són unes de les seves pedres favorites, a l'hora d'aixecar-les de terra per tafanejar què oculten. Probablement l'anagrama més famós d'una capçalera de diari és el que van fer córrer els laboristes durant la guerra de les Malvines a partir de les lletres amb què el "The Daily Telegraph" obre cada dia la seva edició. Remenant per la capçalera del Telegraph els detractors del paper de Margaret Thatcher en el conflicte bèl·lic van extreure: "I help the great lady" (ajudo la gran dama), un retret que el diari ja rebia abans de la confirmació anagramàtica. Pocs anys després els lectors del "The New York Times" van començar a fer circular anagrames laudatoris per la secció de cartes al director. El millor feia "they remit news OK" (treuen les notícies bé).
Fa cosa d'un any, arran d'un article general sobre els anagrames, el lector de l'AVUI Josep Maria Guil i Domènech (Terrassa) ens va enviar una petita col·lecció de notable qualitat. Partint de la llengua vehicular de cada diari, aquest buscador de tresors va desemmascarar "Le Demon" (el dimoni) a la capçalera de "Le Monde", va avançar-se profèticament al lamentable afer de les vaques boges en trobar porqueria ("meet shit") a la capçalera del "The Times" i encara es va permetre de retratar doblement "The Observer" —Reverse both i Eve's brother— i "Le Nouvel Observateur" —On veut la boulverser (la société, évidemment)—. Guil acabava les seves notables aportacions amb una constatació enigmística que els detractors de la premsa groga poden utilitzar d'eslògan: "The Sun" is not really "Honest". Encara que sigui només per una lletra, però no és ben bé honest.
Una mirada adequada als productes del nostre quiosc de cada dia ens pot permetre descobrir missatges inquietants a les capçaleres de moltes publicacions. No caurem pas en la temptació de criticar competidors comtals per un simple joc de paraules. "El País" és un bon "esplai" i "El Mundo" "un model". Sobren els comentaris. Però no costa gaire anar a d'altres ciutats veïnes per trobar capçaleres anagramàticament interessants. Per exemple la del setmanari valencià "El Temps", el qual anagramitza de forma molt adequada a la seva voluntat ecumènica d'interrelacionar els tres dits països catalans: "Empelts". O, més trivialment, la del diari que senyoreja la ciutat bagenca on la famosa Rosa del Poblenou barceloní va anar a petar: del "Regió 7" de Manresa, si lletregem el número, en surten un "té orgies", un "goites re" i fins i tot un ambigu "roig setè". Però no voldríem acabar pas aquest article sense saludar com cal el nou diari en català que es publica a Mallorca des de fa un mes. Naturalment, la ciència anagramàtica no podia fallar. El flamant "Balears" ens incita a acostar-nos a la seva rotativa i "besar-la", perquè és el diari del "bé salar".

dijous, 23 de maig del 1996

Abstemi d'ous

La requesta dels mots pentavocàlics entre els aficionats a cargolar paraules va en augment. Sorprèn la seva introducció progressiva en àmbits que semblaven reservats als palíndroms o als anagrames. La recerca del penta perfecte (AEIOU) ha estat un dels entreteniments més recurrents dels escriptors de l'Oulipo. L'escriptor anglès instal·lat a Lille Ian Monk (que acaba de publicar la seva traducció anglesa del text monovocàlic de Perec Les revenentes) m'enviava fa poc un penta anglès ben especial: "Regulations". Especial perquè no només conté les cinc vocals (EUAIO) sinó que a més presenta onze lletres diferents sense repetir-ne cap (heterograma) i, encara, té un curiós anagrama que acompleix aquestes dues mateixes condicions: "Urogenitals". Gairebé alhora, el professor anglès David Bellos, premi Goncourt de biografia amb el seu estudi sobre la vida i l'obra de Georges Perec, amania un e-mail seu amb un altre penta deliciós: "abstemious". L'abstemi anglès és un bon èmul del penta canònic "facetious" (AEIOU). Si fa un parell d'anys els lectors de l'AVUI van aconseguir adaptar aquest príncep dels pentes al català (faceciòfug , AEIOU, aquell qui fuig dels jocs de paraules com de la pesta), ara podríem fixar l'abstenció i parlar d'un dels grans enemics de l'ouaire (OUAIE): l'abstemi d'ous (AEIOU).
Però Bellos també inclou en el seu e-mail un parell de frivolitats amb rodes que lliguen amb la nostra petició de pentavocàlics no comuns (AVUI 28/3/96): un Renault Twingo (EAUIO) i un Austin Metro (AUIEO). Alguns lectors ens han fet arribar possibles conductors d'aquests autos pentavocàlics. Així, Ramon Giné (Vilallonga del Camp) aporta el corresponsal de TV3 a Tarragona Agustí Forné (AUIOE) i la model Juncal Rivero (UAIEO). Jep Ferret (Planoles) afegeix l'escultural Julia Roberts (UIAOE) i l'entranyable Concha Piquer (OAIUE) als pentavocàlics cinematogràfics que ja teníem (Louis Malle i Lucía Bosé). Finalment, la Neus Pla (Reus) ens fa arribar un cromo del seu admirat Gica Popescu (IAOEU) i la Glòria Estruch (Barcelona) aporta Guillem Amor (UIEAO).
Aquesta última lectora ens explica d'una manera magnífica com la fal·lera pentavocàlica se li ha fet familiar: "rumiant per trobar personatges pentavocàlics m'he adonat de sobte que jo en sóc —no personatge, però sí pentavocàlica—, la qual cosa m'ha omplert de satisfacció. Després he pensat que potser no era l'única pentavocàlica de la família i, efectivament, he trobat que a cadascuna de les cinc darreres generacions d'Estruchs hi ha pel cap baix un representant d'aquesta il·lustre corporació". La desfilada d'Estruchs és impressionant. El besavi és l'únic que falla (Joaquim Estruch, amb la u repetida), però en canvi l'Antoni Estruch (AOIEU), la Rosina Estruch (OIAEU), la mateixa Glòria (OIAEU) i la Mònica Estruch (OIAEU) fan el fet. La Glòria també descobreix que el seu sogre (Josep Camprubí -OEAUI-) és del club, però el seu marit i els seus fills no. "Mirarem si ho podem esmenar a la generació dels néts!", acaba. Resulta força estimulador (EIUAO).

dijous, 16 de maig del 1996

Foix, Joyce, Pessoa

Ara que s'acosta el fatídic mes de juny, alguns universitaris comencen a reflexionar sobre un temps verbal que asfixia els estudiants d'últim curs: el futur incert. El món laboral es presenta sovint tan esmunyedís que molts opten pels estudis dits de postgrau. És el moment de transformar-se en un híbrid entre ensenyant i ensenyat, de recloure's en alguna universitat estrangera o bé de comprar-se un carregament de Prozac per encarar amb coratge uns quants anys de tesi doctoral. Aquest article pot resultar d'una certa utilitat a un nombre molt restringit d'aquests afectats pel futur incert. Concretament als que han estat prou inconscients per estudiar Humanitats o Filologia. Sobretot si no els agrada viatjar i encara no saben a quin recòndit territori del saber ficaran el nas per doctorar-se.
L'escriptor i traductor Manuel Guerrero acaba de publicar una excel·lent biografia de Foix anomenada J.V. Foix, investigador en poesia (Empúries, 1996). Com no podia ser d'una altra manera, Guerrero alterna la biografia del ciutadà Foix amb la dels seus mots. I se n'empelta. L'obra foixiana i els seus marges senyoregen el volum. És, segurament amb el que Bladé Desumbila dedicà a Pujols, l'assaig biogràfic més ben escrit que hem llegit mai en català. Entre molts detalls remarcables, Guerrero revela unes nímies col·laboracions infantils del poeta de Sarrià a la revista En Patufet. Albert Manent ja havia escrit que des de 1905 Foix (amb dotze anys) hi enviava acròstics amb el nom de les noies que anaven al col·legi del costat de casa seva. Guerrero afirma que el patufisme del nen Foix el dugué a col·laborar sovint en la secció d'entreteniments (que constava de xarades, xarades-llampec, jeroglífics, acròstics i combinacions numèriques). Heus aquí un terreny abonat per a algun estudiós desvagat.
Curiosament, en la mateixa època, un altre nen entremaliat també enviava col·laboracions enigmístiques. El nen es deia Fernando Pessoa, era en 1904 i el "puzzle corner" que publicava les seves xarades i endevinalles en anglès era el del diari sudafricà "Natal Mercury". Si Foix signava Delmàs, Mas o Flordeneu, Pessoa triava el nom llatí d'un riu ben ibèric (Tagus). Un altre terreny abonat, doncs, que podria ser ampliat amb els papers que devia generar el poeta en març de 1936 quan, segons Ángel Crespo, va prometre a la seva estimada Ofèlia Queiroz que es casaria amb ella si guanyava les 1000 lliures esterlines de premi que atorgava un concurs de xarades organitzat per un diari anglès, al qual Pessoa concorregué sota el pseudònim Mr. Cross.
I ja posats, mentre els nens Foix i Pessoa feien d'enigmista, també en 1905 James Joyce va voler guanyar el premi de 250 lliures en un concurs d'enigmes convocat per la revista anglesa "Ideas". Però, segons es desprèn de la seva correspondència amb son germà Stanislaus, Joyce va enviar els 48 enigmes resolts un dia massa tard. De fet, a Joyce li venia de família. Quan va ingressar al University College i va haver de declarar la professió del seu pare, el va inscriure com "participant de concursos".