En anglès hi ha una modalitat d'endevinalles que s'anomena "conundrums". El terme, que en espanyol sovint és traduït per "retruécano", designa només els enigmes que es poden resoldre gràcies a un joc de paraules i ha desenvolupat un subgènere en el qual la resposta sempre parteix o arriba a una lletra. Els nord-americans en diuen "letter-conundrums" i els plantegen sovint amb una pregunta Q o PQ: "Què és el que debò va canviar la vida de la vídua?" (la lletra U); "Per què la I és com el migdia?" (perquè és al bell mig del dia). Aquestes són les dues modalitats principals de conundrums. La primera, amb la lletra a la resposta i el procés a la vista; la segona, amb la lletra a la pregunta i el procés per esbrinar.
Hi ha diverses estratègies per construir conundrums, però totes passen per descobrir una relació curiosa entre dos mots. El que en podríem dir un xoc de mots. Òbviament els mots que xoquen en el primer exemple són vida i vídua. Només els separa una lletra. Com a merda i Mèrida o còmic i còsmic. O encara, en una mera substitució, entre els parònims pare i mare o gata i rata o gossa i rossa. Aquest és un punt de partida. Després cal formular la pregunta amb una certa gràcia perquè adquireixi un sentit allunyat del mecanicisme de sumar o restar lletres. Verbs com canviar, entrar, sortir... resulten d'extrema utilitat.
Però els conundrums més difícils són els segons, els que mostren la lletra i demanen el perquè. "Per què la M és com el dijous?" I llavors les hipòtesis es disparen i si no enfilem el camí aviat l'entrellat pot semblar més opac que mai, quan en realitat només es tracta d'aplicar estrictament la literalitat del metallenguatge: "perquè és al mig de la setMana". "Per què la A és com el mes de gener? (perquè és al principi de l'Any)". "Per què la B és la lletra més conflictiva? (perquè comença totes les Baralles)". Naturalment el lligam metalingüístic no sempre és posicional —en darrer terme un criteri científic—, sinó que en ocasions pot endinsar-se en territoris més subjectius. "Per què la O és l'única vocal que sentim? Perquè les altres les trobem inaudibles" (en la qual inaudible és un mot tetravocàlic en el qual només hi falta una vocal, que és justament la O). O bé "quina lletra defuig i en canvi no es perd mai de vista?" (la I); o "quina és la lletra que provoca més equivocacions?" (la R); o encara"per què la S sempre et precedeix?" (perquè a l'alfabet S va just davant de TU).
Una de les claus per fer bons conundrums és buscar-li les pessigolles al metallenguatge. Això permet anar més enllà de la clàssica estratègia posicional que ens situa la A al mig del mar, la E al mig del cel i la O al mig del sol. Es pot prescindir de les ostres per postres i extreure una perla d'una simple pera. L'objectiu que proposo a un mes vista de Nadal és molt clar: a veure si aconseguim un alfabet complet de bons conundrums catalans. De la A a la Z. Envieu els vostres "conundrums" a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.
dijous, 25 de novembre del 1999
dijous, 18 de novembre del 1999
L'enigma de Bartleby
El passat 7 d'octubre aquesta columna d'enigmística venia il·lustrada per la reproducció del dors d'una postal encriptada. Havia trigat gairebé un mes per arribar de Berlin a la seu de l'AVUI, però aquest termini teòricament llarg esdevenia gairebé miraculós si tenim en compte que l'espai dedicat a les dades del destinatari només contenia un criptograma sobre el meu nom —una "mà" al costat d'un "riu" i una "erra" al "S(ud)" o més o menys damunt "S(ant) S(ebastià)"—, la capçalera del diari i el codi postal. Res més. L'anvers de la postal en qüestió mostrava dos monuments berlinesos i un rètol de salutació en esperanto: "Berlino salutas Vin". La curiosa tramesa venia a tomb perquè abans de l'estiu se m'havia acudit demanar que la gent s'enviés postals amb l'adreça encriptada. Una manera com qualsevol altra de posar a prova el cos de Correus, en una mena de subgènere del "Mail Art" que vaig anomenar "Mail Tard". Com se sol dir, l'èxit va sorprendre la mateixa empresa, i a primers d'octubre me'n vaig fer ressò. L'article acabava amb una pregunta: "S'identificarà l'anònim/a remitent del "mail tard" berlinès?"
Doncs bé, fa unes setmanes que el seu perfil ha quedat una mica més delimitat. He rebut una atenta nota del lingüista Manuel Casanoves i Casals que permet fer un pas més en la resolució de l'enigma de Bartleby —el genial personatge de Melville que treballa en una oficina on es dipositen les cartes mortes, sense destinatari ni remitent localitzables—. Casanoves, que durant els anys setanta va publicar manuals pràctics de català del tipus "parleu bé el català" o "escriviu bé el català", assenyala que no pot dir amb certesa qui és el remitent de la postal de Berlín. Però en canvi, té la seguretat que el nostre criptògraf és algun especialista català dels que van assistir al 84 Universala Kongreso de Esperanto celebrat a Berlín entre el 31 de juliol i el 7 d'agost. I efectivament la postal duu matasegell del dia 3 d'agost. O sigui que s'estreny el cercle.
Però els enigmes de Bartleby no es redueixen a la postal berlinesa. El 24 de desembre de 1992 el periodista Carles Marquès es feia ressò en un article al "Nou Diari" tarragoní d'un cas espectacular de "Mail Tard". Marquès documentava una postal enviada des de Torredembarra que va arribar a Barcelona just després dels Jocs Olímpics. La fotografia de l'anvers era d'uns pins i, al fons, la platja i el Roquer. El dors contenia un text més aviat convencional —"Records i moltes felicitats"—. Signava una tal Cuca. El fet extraordinari era la data: "25 de juliol de 1961". És a dir, que aquell rectangle acolorit havia trigat 31 anys a fer el trajecte Torredembarra-Barcelona! El periodista, natural de Torredembarra, aportava una dada deliciosa per explicar l'estrany fenomen: "a Torredembarra hi ha un carter interessat per la literatura". Dues noves preguntes s'afegeixen a aquest enigma de Bartleby en progrés: ¿Era lector de Melville? ¿Era esperantista?
Doncs bé, fa unes setmanes que el seu perfil ha quedat una mica més delimitat. He rebut una atenta nota del lingüista Manuel Casanoves i Casals que permet fer un pas més en la resolució de l'enigma de Bartleby —el genial personatge de Melville que treballa en una oficina on es dipositen les cartes mortes, sense destinatari ni remitent localitzables—. Casanoves, que durant els anys setanta va publicar manuals pràctics de català del tipus "parleu bé el català" o "escriviu bé el català", assenyala que no pot dir amb certesa qui és el remitent de la postal de Berlín. Però en canvi, té la seguretat que el nostre criptògraf és algun especialista català dels que van assistir al 84 Universala Kongreso de Esperanto celebrat a Berlín entre el 31 de juliol i el 7 d'agost. I efectivament la postal duu matasegell del dia 3 d'agost. O sigui que s'estreny el cercle.
Però els enigmes de Bartleby no es redueixen a la postal berlinesa. El 24 de desembre de 1992 el periodista Carles Marquès es feia ressò en un article al "Nou Diari" tarragoní d'un cas espectacular de "Mail Tard". Marquès documentava una postal enviada des de Torredembarra que va arribar a Barcelona just després dels Jocs Olímpics. La fotografia de l'anvers era d'uns pins i, al fons, la platja i el Roquer. El dors contenia un text més aviat convencional —"Records i moltes felicitats"—. Signava una tal Cuca. El fet extraordinari era la data: "25 de juliol de 1961". És a dir, que aquell rectangle acolorit havia trigat 31 anys a fer el trajecte Torredembarra-Barcelona! El periodista, natural de Torredembarra, aportava una dada deliciosa per explicar l'estrany fenomen: "a Torredembarra hi ha un carter interessat per la literatura". Dues noves preguntes s'afegeixen a aquest enigma de Bartleby en progrés: ¿Era lector de Melville? ¿Era esperantista?
dijous, 11 de novembre del 1999
Sinusitis
La indústria editorial acaba de llançar al mercat el producte cultural dirigit al segment potencial de públic més ampli de tota la història de l'edició catalana. De fet, és una fita pràcticament insuperable. Es tracta d'un dels diccionaris de l'Enciclòpedia que més anys de feina ha exigit: el "Diccionari Català-Xinès Xinès-Català", del professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de l'Autònoma doctor Minkang Zhou i un nodrit grup de col·laboradors. No cal dir que el profà ja queda impressionat d'entrada per les qüestions tipogràfiques. I que, ben aviat, agraeix sobremanera la transcripció fonètica dels caracters xinesos. Aquestes crosses llatines permeten ficar-hi el nas per saciar les clàssiques curiositats que engendren els diccionaris de llengües totalment desconegudes. ¿Com es deu dir "sinusitis", en xinès? Doncs ni idea. No en deuen tenir mai, quina sort. ¿I faringitis? Ah, faringitis sí que en tenen. Es diu, poc o molt, "yi yan yán". ¿I bronquitis? També, també. És més llarg de dir, però qui tus molt té "yi zhi qì guan yán".
En aquests darrers anys la sinologia ha prosperat tímidament entre nosaltres. A la fascinació que és capaç d'exercir la cultura xinesa, tan aliena al món grecollatí que ens alena, s'afegeix el creixent nombre de xinesos que resideixen entre nosaltres, tòpicament relacionats als restaurants. En l'àmbit de la literatura catalana noms com els de la professora Dolors Folch o el crític i poeta Manel Ollé han fet que les notícies sobre la cultura xinesa circulessin cada cop més entre nosaltres. Per això la publicació d'aquesta eina monumental amb més d'un miler de milions d'usuaris potencials ha de ser rebuda com es mereix. Tots podem trobar-hi alguna utilitat, si aconseguim que la nostra aclaparadora ignorància sinològica no ens paralitzi. Jo, per exemple, ja hi he trobat un motiu de confiança.
Feia anys que tenia documentat (sic) un joc de paraules xinès que generava una d'aquelles situacions que sorgeixen en els xocs de cultures. L'havia extret d'una guia de viatges sense excessives garanties filològiques a finals dels vuitanta, un any que acariciava la idea d'anar a la llunyana Xina. Al final, el viatge no em va portar més enllà d'Egipte i Jordània, de manera que no vaig poder comprovar mai "in situ" la versemblança del calembour xinès. Deia la guia que per designar un rellotge els xinesos diuen alguna cosa semblant a "zhong" i que hi ha un altre caracter de pronúncia molt similar que vol dir "el final". Per això, aconsellava el simpàtic redactor de la guia, mai no li regaleu un rellotge a un xinès, perquè això voldria dir "et desitjo que moris aviat!". Les pàgines d'aquest impressionant "Diccionari Català-Xinès Xinès-Català" m'han confirmat l'homofonia: tant "rellotge" com "final" (en el sentit de fi) es pronuncien "zhong". Una altra cosa és que els xinesos ho relacionin. La propera vegada que em clavin uns rotllets de primavera gomosos els deixaré un Swatch de propina. A veure quina cara fan.
En aquests darrers anys la sinologia ha prosperat tímidament entre nosaltres. A la fascinació que és capaç d'exercir la cultura xinesa, tan aliena al món grecollatí que ens alena, s'afegeix el creixent nombre de xinesos que resideixen entre nosaltres, tòpicament relacionats als restaurants. En l'àmbit de la literatura catalana noms com els de la professora Dolors Folch o el crític i poeta Manel Ollé han fet que les notícies sobre la cultura xinesa circulessin cada cop més entre nosaltres. Per això la publicació d'aquesta eina monumental amb més d'un miler de milions d'usuaris potencials ha de ser rebuda com es mereix. Tots podem trobar-hi alguna utilitat, si aconseguim que la nostra aclaparadora ignorància sinològica no ens paralitzi. Jo, per exemple, ja hi he trobat un motiu de confiança.
Feia anys que tenia documentat (sic) un joc de paraules xinès que generava una d'aquelles situacions que sorgeixen en els xocs de cultures. L'havia extret d'una guia de viatges sense excessives garanties filològiques a finals dels vuitanta, un any que acariciava la idea d'anar a la llunyana Xina. Al final, el viatge no em va portar més enllà d'Egipte i Jordània, de manera que no vaig poder comprovar mai "in situ" la versemblança del calembour xinès. Deia la guia que per designar un rellotge els xinesos diuen alguna cosa semblant a "zhong" i que hi ha un altre caracter de pronúncia molt similar que vol dir "el final". Per això, aconsellava el simpàtic redactor de la guia, mai no li regaleu un rellotge a un xinès, perquè això voldria dir "et desitjo que moris aviat!". Les pàgines d'aquest impressionant "Diccionari Català-Xinès Xinès-Català" m'han confirmat l'homofonia: tant "rellotge" com "final" (en el sentit de fi) es pronuncien "zhong". Una altra cosa és que els xinesos ho relacionin. La propera vegada que em clavin uns rotllets de primavera gomosos els deixaré un Swatch de propina. A veure quina cara fan.
dijous, 4 de novembre del 1999
Res us rimarà
La indústria editorial nord-americana ha reservat un espai prou ampli als llibres dedicats als jocs de llenguatge. Al costat dels clàssics reculls de les modalitats més populars (palíndroms, anagrames, xarades, "puns"...) de tant en tant apareix alguna novetat que es nodreix del plàncton ludolingüístic. Un dels llibres més notables que ha aparegut en aquests últims anys és "Alphabet Avenue" de Dave Morice (Chicago Review Press, 1997), fàcilment trobable a les macrollibreries virtuals d'Internet. Morice s'empesca una "Ciutat dels Jocs de Paraules" amb les seves avingudes principals (Sentit, So, Alfabet) i un munt de vies urbanes: Anagram Boulevard, Pangrammatic Highway, Visual Viaduct, Word Square, Palindrome Place, Dictionary Drive...
A banda d'un munt d'exemples saborosos Morice aporta algunes pinzellades historiogràfiques que sovint situen la lingüística recreativa en un marc narratiu. I no només perquè documenta escriptors que s'han servit d'aquests artificis per bastir obres d'interès, sinó perquè "Alphabet Avenue" també inclou alguns relats que projecten el territori ludolingüístic a la tradició literària del fantàstic. Relats d'episodis que són gèrmens de novel·les a l'espera que algun lletraferit se n'infecti. Un d'aquests relats que desenvolupa Morice és la tràgica història d'un francès del segle XVII anomenat André Pujon que va morir per culpa de les paraules.
Conta Morice que Pujon va sucumbir als encants de l'onomància i es va dedicar a anagramitzar compulsivament el seu nom, amb resultats prou diversos, fins que un dia va trobar que amb les deu lletres d'André Pujon podia elaborar la frase "Pendu à Rion", en el benentès que va considerar equivalents, com se solia fer en l'àmbit llatí, la J de Pujon i la I de Rion. Aquest sentenciós anagrama —"penjat a Riom", una vila de l'Alvèrnia occitana—, va persuadir Pujon que el seu destí onomàntic el menava a la forca. De manera que aquest ludòpata del llenguatge es va traslladar a Riom (en francès, Rion) i va actuar en conseqüència. És a dir, que va matar un home i després es va lliurar a la justícia per transformar l'anagrama en veritable. Efectivament, confirma Morice, Pujon va morir penjat a Riom. "No s'ha vist mai un amor major pels jocs de paraules", rebla l'autor nord-americà.
La història de Pujon té parangó en altres relats més constructius que expliquen onomànticament les vocacions professionals o espirituals d'alguns personatges històrics, tot i que la seva fi tràgica el singularitza. Fa una pila d'anys el poeta i tanmateix amic Jaume Subirana va recombinar les lletres del meu nom en una frase contundent ("Res us rimarà") que em va reafirmar en la meva absoluta imperícia per a l'escriptura dita poètica. ¿Sou capaços de trobar alguna profecia anagramàtica al vostre nom que s'hagi confirmat? Envieu els vostres "onogrames" explicats a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.
A banda d'un munt d'exemples saborosos Morice aporta algunes pinzellades historiogràfiques que sovint situen la lingüística recreativa en un marc narratiu. I no només perquè documenta escriptors que s'han servit d'aquests artificis per bastir obres d'interès, sinó perquè "Alphabet Avenue" també inclou alguns relats que projecten el territori ludolingüístic a la tradició literària del fantàstic. Relats d'episodis que són gèrmens de novel·les a l'espera que algun lletraferit se n'infecti. Un d'aquests relats que desenvolupa Morice és la tràgica història d'un francès del segle XVII anomenat André Pujon que va morir per culpa de les paraules.
Conta Morice que Pujon va sucumbir als encants de l'onomància i es va dedicar a anagramitzar compulsivament el seu nom, amb resultats prou diversos, fins que un dia va trobar que amb les deu lletres d'André Pujon podia elaborar la frase "Pendu à Rion", en el benentès que va considerar equivalents, com se solia fer en l'àmbit llatí, la J de Pujon i la I de Rion. Aquest sentenciós anagrama —"penjat a Riom", una vila de l'Alvèrnia occitana—, va persuadir Pujon que el seu destí onomàntic el menava a la forca. De manera que aquest ludòpata del llenguatge es va traslladar a Riom (en francès, Rion) i va actuar en conseqüència. És a dir, que va matar un home i després es va lliurar a la justícia per transformar l'anagrama en veritable. Efectivament, confirma Morice, Pujon va morir penjat a Riom. "No s'ha vist mai un amor major pels jocs de paraules", rebla l'autor nord-americà.
La història de Pujon té parangó en altres relats més constructius que expliquen onomànticament les vocacions professionals o espirituals d'alguns personatges històrics, tot i que la seva fi tràgica el singularitza. Fa una pila d'anys el poeta i tanmateix amic Jaume Subirana va recombinar les lletres del meu nom en una frase contundent ("Res us rimarà") que em va reafirmar en la meva absoluta imperícia per a l'escriptura dita poètica. ¿Sou capaços de trobar alguna profecia anagramàtica al vostre nom que s'hagi confirmat? Envieu els vostres "onogrames" explicats a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.
dijous, 28 d’octubre del 1999
Alcoi, Alcoi
L'amabilitat d'Emili Payà, un dels motors incansables de la factoria Climent al País Valencià, m'ha permès conèixer una interessant monografia de títol prou informatiu: "El llenguatge tèxtil alcoià (La influència de la indústria tèxtil en la parla, la toponímia i la cançó popular alcoiana)" de Josep Tormo Colomina (Ajuntament d'Alcoi, 1995). Tormo s'endinsa en tots els matisos del llenguatge tèxtil, des de la seva relació amb l'erotisme (en el seu recorregut per l'"erotonímia" alcoiana revela la inexistent relació del verb "cardar" amb els afers de la còpula) fins a la ludonímia (els noms populars que la tradició local atorga als números de loteria). Però hi ha tres capítols del seu llibre que es concentren en afers ludolingüístics, els dedicats als "Jocs de paraules", els "Embarbussaments" i l'"Enigmística" (les endevinalles).
Per començar, Tormo reprodueix petits diàlegs habituals en la parla corrent alcoiana que parteixen de referents tèxtils. com ara: "—Fotre, Paquitet, bo és el panyo, saps!/ Sí! Eixe... tot és llaneta!" (en el qual el "panyo" designa algú que és de témer i "llaneta" té connotacions pejoratives provinents de la baixa qualitat de la llana i aplicables a algú que no és de fiar). La presència d'elements tèxtils en la parla quotidiana és notable en tots els àmbits del català, però el capítol dels embarbussaments del llibre de Tormo demostra que els alcoians han adaptat alguns entrebancs clàssics a l'ofici. Així, els típics "codonys collits de la codonyera" esdevenen aquí "cotons collits de la cotonera" i es despleguen en una tirallonga al·literativa que persegueix les mateixes ambigüitats sexuals que l'original dels codonys: "La tia Maria cotó collia només un dia, i si s'adormia ja no en collia". Més sonors són encara aquests dos altres embarbussaments tèxtils: "La llana ben llavâ està mig cardâ, i si està ben cardâ, mig filâ està" i "Llana i cotó, panna i niló, seda i raió, punt rus i belbetó, morselina i moletó".
Finalment, la influència constant del drap, la llana i els telers es manifesta també en les endevinalles ("endivinalles") populars alcoianes. Algunes tan emblemàtiques com aquestes dues, que comparteixen resposta: "Endivina, endivillana, no és cotó ni és pana. / Endivina, endivillana, no és llanda ni porcelana" (La llana). La seda també s'oculta en un senzill rodolí: "És un teixit molt fi, molt fi. ¡Endivina-me-lo, fadrí!" Però per endevinar-ne algunes cal ser definitivament expert en l'ofici: "Endivina, endivinalla, ¿Quin és l'animal que mos carda i no calla?" (La moscarda); o "Un canó que no dispara, va amunt i avall i no para. ¿Què és?" (El canó de la llançadora); o "Endivina, endivinalleta, ¿D'on penja la bacoreta?" (Del teler a mà); o encara: "Té calaixos i té pintes. Té rabassa i en ell tixes. No és difícil. ¿Saps lo què és?" (El teler mecànic). La industriosa Alcoi sempre ha tingut un cert esperit juganer. Quasi olímpic. No debades el presideix Samaranch.
Per començar, Tormo reprodueix petits diàlegs habituals en la parla corrent alcoiana que parteixen de referents tèxtils. com ara: "—Fotre, Paquitet, bo és el panyo, saps!/ Sí! Eixe... tot és llaneta!" (en el qual el "panyo" designa algú que és de témer i "llaneta" té connotacions pejoratives provinents de la baixa qualitat de la llana i aplicables a algú que no és de fiar). La presència d'elements tèxtils en la parla quotidiana és notable en tots els àmbits del català, però el capítol dels embarbussaments del llibre de Tormo demostra que els alcoians han adaptat alguns entrebancs clàssics a l'ofici. Així, els típics "codonys collits de la codonyera" esdevenen aquí "cotons collits de la cotonera" i es despleguen en una tirallonga al·literativa que persegueix les mateixes ambigüitats sexuals que l'original dels codonys: "La tia Maria cotó collia només un dia, i si s'adormia ja no en collia". Més sonors són encara aquests dos altres embarbussaments tèxtils: "La llana ben llavâ està mig cardâ, i si està ben cardâ, mig filâ està" i "Llana i cotó, panna i niló, seda i raió, punt rus i belbetó, morselina i moletó".
Finalment, la influència constant del drap, la llana i els telers es manifesta també en les endevinalles ("endivinalles") populars alcoianes. Algunes tan emblemàtiques com aquestes dues, que comparteixen resposta: "Endivina, endivillana, no és cotó ni és pana. / Endivina, endivillana, no és llanda ni porcelana" (La llana). La seda també s'oculta en un senzill rodolí: "És un teixit molt fi, molt fi. ¡Endivina-me-lo, fadrí!" Però per endevinar-ne algunes cal ser definitivament expert en l'ofici: "Endivina, endivinalla, ¿Quin és l'animal que mos carda i no calla?" (La moscarda); o "Un canó que no dispara, va amunt i avall i no para. ¿Què és?" (El canó de la llançadora); o "Endivina, endivinalleta, ¿D'on penja la bacoreta?" (Del teler a mà); o encara: "Té calaixos i té pintes. Té rabassa i en ell tixes. No és difícil. ¿Saps lo què és?" (El teler mecànic). La industriosa Alcoi sempre ha tingut un cert esperit juganer. Quasi olímpic. No debades el presideix Samaranch.
dijous, 21 d’octubre del 1999
Equilibrisme
Les relacions entre xifres i lletres són molt explotades en el món de la lingüística recreativa. L'anomenada "Guematria" cabalística parteix del valor de cada lletra de l'alefat hebreu per establir relacions entre sinònims aritmètics (com ara Jesucrist i Veritat o coses per l'estil), però el procediment es pot traslladar a qualsevol llengua. N'hi ha prou amb associar el número 1 a la A, el 2 a la B, el 3 a la C i així successivament fins arribar a la igualtat Z=26. A partir d'aquestes relacions tots els mots adquireixen un valor numèric. Què fer-ne ja és una qüestió d'interessos.
Allà on la Càbala busca associacions entre conceptes que permetin conclusions transcendents, la lingüística recreativa busca arguments de joc. I un dels més eficaços és el que a finals dels seixanta es va empescar el ludolingüista nord-americà Dmitri Borgmann. Al seu impagable "Beyond Language" (1967) Borgmann proposava la recerca de "mots equilibrats". De fet, ell en deia ABC words (Alphabetically Balanced Combination words), però ja em permetran que prescindeixi de l'acrònim. Per saber si un mot és "equilibrat" cal que en calculem primer el valor i que després el dividim pel nombre de lletres. Així, òbviament, obtindrem el valor mitjà de cada lletra. Un mot només serà "equilibrat" si aquest valor mitjà equival al centre de l'alfabet. Com que l'alfabet té 26 lletres el seu centre és exactament 13,5.
La proposta, que vista així en abstracte sembla una collonada de consideració, comença a adquirir un cert interès quan analitzem els exemples amb què Borgmann la il·lustra. Així, resulta que LOVE (l'amor) és una paraula perfectament equilibrada, atès que L=12, O=15, V=22 i E=5. Total, 54 entre 4 igual a 13,5. Situació que no es reprodueix entre els fogosos llatins, atès que el nostre AMOR (1+13+15+18) queda a 7 anys llum de l'equilibrador 54. És clar que aquest marge d'error podria tenir alguna cosa a veure amb el valor lletrat del número 7 (G). Si descobrim el punt G de la parella potser l'amor se'ns equilibrarà.
Sigui com sigui, el concepte dels mots equilibrats és que la meitat de les seves lletres pertanyen a la primera meitat de l'alfabet i l'altra meitat a la segona. Els òptims seran els que presentin parelles de lletres exactament oposades que sumen 27. Per exemple, el cognom d'Émile ZOLA. L'autor de "Germinal" llueix l'última lletra (Z=26) i la primera (A=1), que sumen 27, exactament el mateix que la segona parella de ball L (12) i O (15). En una mateixa família pot haver-hi components equilibrats i d'altres desequilibrats en excés o en defecte (el més normal, atès que A, E, I formen part de la primera meitat alfabètica). Per exemple, la família Borbó (10,4) està clarament per sota de l'equilibri. La que més s'hi acosta és la infanta Cristina, amb 11,5. Sofia (10) comparteix números rodons amb el seu recent nét Joan (10), l'hereu Felip està una mica per sota (8,4) i la infanta Helena no passa del 7,5. Envieu mots equilibrats a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.
Allà on la Càbala busca associacions entre conceptes que permetin conclusions transcendents, la lingüística recreativa busca arguments de joc. I un dels més eficaços és el que a finals dels seixanta es va empescar el ludolingüista nord-americà Dmitri Borgmann. Al seu impagable "Beyond Language" (1967) Borgmann proposava la recerca de "mots equilibrats". De fet, ell en deia ABC words (Alphabetically Balanced Combination words), però ja em permetran que prescindeixi de l'acrònim. Per saber si un mot és "equilibrat" cal que en calculem primer el valor i que després el dividim pel nombre de lletres. Així, òbviament, obtindrem el valor mitjà de cada lletra. Un mot només serà "equilibrat" si aquest valor mitjà equival al centre de l'alfabet. Com que l'alfabet té 26 lletres el seu centre és exactament 13,5.
La proposta, que vista així en abstracte sembla una collonada de consideració, comença a adquirir un cert interès quan analitzem els exemples amb què Borgmann la il·lustra. Així, resulta que LOVE (l'amor) és una paraula perfectament equilibrada, atès que L=12, O=15, V=22 i E=5. Total, 54 entre 4 igual a 13,5. Situació que no es reprodueix entre els fogosos llatins, atès que el nostre AMOR (1+13+15+18) queda a 7 anys llum de l'equilibrador 54. És clar que aquest marge d'error podria tenir alguna cosa a veure amb el valor lletrat del número 7 (G). Si descobrim el punt G de la parella potser l'amor se'ns equilibrarà.
Sigui com sigui, el concepte dels mots equilibrats és que la meitat de les seves lletres pertanyen a la primera meitat de l'alfabet i l'altra meitat a la segona. Els òptims seran els que presentin parelles de lletres exactament oposades que sumen 27. Per exemple, el cognom d'Émile ZOLA. L'autor de "Germinal" llueix l'última lletra (Z=26) i la primera (A=1), que sumen 27, exactament el mateix que la segona parella de ball L (12) i O (15). En una mateixa família pot haver-hi components equilibrats i d'altres desequilibrats en excés o en defecte (el més normal, atès que A, E, I formen part de la primera meitat alfabètica). Per exemple, la família Borbó (10,4) està clarament per sota de l'equilibri. La que més s'hi acosta és la infanta Cristina, amb 11,5. Sofia (10) comparteix números rodons amb el seu recent nét Joan (10), l'hereu Felip està una mica per sota (8,4) i la infanta Helena no passa del 7,5. Envieu mots equilibrats a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.
dijous, 14 d’octubre del 1999
Cronoviles
Avui és catorze d'octubre. Un dia tan bo com qualsevol altre per viatjar a València, Portugal o Mèxic. I concretament a Catarroja, Vila Nova de Gaia o Monterrey. La tria no és un mer caprici. Aquestes tres localitats tenen un carrer dedicat, per motius segurament diversos, al dia 14 d'octubre. Ho sé perquè fa un parell d'anys vaig sol·licitar la col·laboració dels lectors per intentar completar un calendari d'espais amb vies públiques d'arreu del món i en poc temps la llista va arribar als 250 dies de l'any amb via que els commemori. Cronovies, en vaig dir. Per cert que una de les cent dates que encara no tenen qui els estimi és aquest proper 17 d'octubre electoral. Però el 14 sí. El 14 no en té una sinó tres, de cronovies. Segons l'internauta Jordi Roqué i Figuls, una avinguda "14 de octubre" senyoreja a Monterrey (Nuevo León, Mèxic) entre les avingudes Aztlán i Rodríguez Gómez. La lectora Núria Bosch i Viñas (Sitges) completa la informació amb els carrers "14 d'octubre" de Catarroja —"és un carrer curtet, de vivendes", escriu— i el de Vila Nova de Gaia (Costa Verde, Portugal).
Més enllà de l'afany col·leccionista, les cronovies són interessants perquè permeten apreciar la complexitat de la naturalesa humana, capaç d'elevar una mateixa data a la categoria de símbols diferents. Oposats, a voltes. Però no és una informació fàcil d'aconseguir ni, sobretot, de contrastar. Els nomenclàtors de carrers canvien sovint per qüestions polítiques. I les primeres plaques que cauen són les de caire simbòlic: les dedicades a prohoms i a dates commemoratives. O sigui que potser un bon complement al "carrendari" (calendari de carrers) seria un "vilandari" (calendari de viles) que relacioni les viles dedicades a un sant amb la seva data de celebració onomàstica. De les cronovies a les cronoviles, vaja. Per exemple, per omplir la casella d'avui 14 d'octubre hauríem de localitzar la (inexistent) cronovila de "Sant Gaudenci" (bisbe i màrtir).
La cosa no és tan difícil com sembla perquè els Santorals tenen sants per donar i per vendre. Només la cronovila californiana de San Francisco ja omple les caselles de quinze dies de l'any: 2, 23, 24 i 31 de gener, 5 de febrer, 2 d'abril, 11 i 14 de maig, 4 de juny, 14 de juliol, 10 de setembre, 3, 4 i 17 d'octubre i 3 de desembre. Tot gràcies a la varietat franciscana que consta al "Santoral Català" (Hormiga de Oro, 1984): Capillas, Gil de Frederich, de Sales, Xavier Mª Bianchi, Blanc, Fahelente, Menense, de sant Miquel, Coll, de Paula, de Jeroni, de Fabudano, Caracciolo, Solano, de Morales, de Borja, d'Assís, de Camporroso i Xavier. Fins i tot la casella del 17O queda coberta per Frisco, encara que els sants importants del dia siguin sant Ignasi d'Antioquia i santa Ariadna. I excepcionalment enguany sant Jordi i sant Pasqual.
El "vilandari" té més possibilitats d'arribar als 365 dies de l'any que no pas el "carrendari". Envieu les vostres cronoviles a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.
Més enllà de l'afany col·leccionista, les cronovies són interessants perquè permeten apreciar la complexitat de la naturalesa humana, capaç d'elevar una mateixa data a la categoria de símbols diferents. Oposats, a voltes. Però no és una informació fàcil d'aconseguir ni, sobretot, de contrastar. Els nomenclàtors de carrers canvien sovint per qüestions polítiques. I les primeres plaques que cauen són les de caire simbòlic: les dedicades a prohoms i a dates commemoratives. O sigui que potser un bon complement al "carrendari" (calendari de carrers) seria un "vilandari" (calendari de viles) que relacioni les viles dedicades a un sant amb la seva data de celebració onomàstica. De les cronovies a les cronoviles, vaja. Per exemple, per omplir la casella d'avui 14 d'octubre hauríem de localitzar la (inexistent) cronovila de "Sant Gaudenci" (bisbe i màrtir).
La cosa no és tan difícil com sembla perquè els Santorals tenen sants per donar i per vendre. Només la cronovila californiana de San Francisco ja omple les caselles de quinze dies de l'any: 2, 23, 24 i 31 de gener, 5 de febrer, 2 d'abril, 11 i 14 de maig, 4 de juny, 14 de juliol, 10 de setembre, 3, 4 i 17 d'octubre i 3 de desembre. Tot gràcies a la varietat franciscana que consta al "Santoral Català" (Hormiga de Oro, 1984): Capillas, Gil de Frederich, de Sales, Xavier Mª Bianchi, Blanc, Fahelente, Menense, de sant Miquel, Coll, de Paula, de Jeroni, de Fabudano, Caracciolo, Solano, de Morales, de Borja, d'Assís, de Camporroso i Xavier. Fins i tot la casella del 17O queda coberta per Frisco, encara que els sants importants del dia siguin sant Ignasi d'Antioquia i santa Ariadna. I excepcionalment enguany sant Jordi i sant Pasqual.
El "vilandari" té més possibilitats d'arribar als 365 dies de l'any que no pas el "carrendari". Envieu les vostres cronoviles a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)