El triomf de la rumba

Fa cosa d'un mes, en un local nocturn que conté una màquina de vendre llibres, els editors de Versal ens convidaren a una atípica presentació. Es tractava de donar a conèixer El Triunfo, la primera novel.la del barceloní Francisco Casavella, i es tractava de fer-ho emulant el ritme trepidant del text. Els editors apostaren per la força mediàtica de les pantalles gegants de video i els comentaris prèviament enregistrats van anar fluint a ritme de rumba. Després, alguns dels millors representants en actiu de la rumba catalana -encapçalats pel Ramonet- van fer crèixer la sensació general de pessigolleig que havia despertat una novel.la ambientada en el món de la rumba catalana.
La rumba catalana és probablement el so més genuí que Barcelona ha donat mai al món de la música. Per un seguit de raons que ara no venen al cas, però que deuen estar relacionades amb un cert recel atàvic dels catalans a picar de mans des de la desaparició del serenos, la rumba no ha tingut la difusió massiva que per exemple han aconseguit les seves cosines de Cuba, les havaneres. Tret de la curiosa carrera d'en Peret i dels esforços que prodigava el malaguanyat Gato Pérez, poques vegades hem tingut l'ocasió de gaudir de la rumba catalana amb normalitat. I mentrestant, amb una política de marqueting adequada, els "Gipsy Kings" conquereixen el món des de París amb temes de la mateixa volada que els interpretats a la presentació de El Triunfo.
Però la rumba, com alguns altres gèneres força rítmics, té una peculiaritat lingüística que la fa interessat des d'un punt de vista enigmístic. Moltes de les seves lletres són purs entrebancs o embarbussaments que cal pronunciar amb una rapidesa gairebé impossible. La pròpia naturalesa dels temes rumbaires incita a l'acceleració constant de la lletra i de la música fins arribar al paroxisme. El famós Peret de l'"enredant per'llà, enredant per'quí" era un mag de l'embarbussament en català i en espanyol, equiparable a la prodigiosa Nacha Guevara, que ha viscut molts anys de mastegar el vals del minut en cinquanta-nou segons.
La nit del triomf de Casavella, entre altres coses interessants, vam assistir astorats a l'execució de l'embarbussament més llarg i bell que he sentit pronunciar mai en llengua espanyola. Un seguidor del novel.lista, que després resultaria dir-se Quico Hernàndez, li va deixar anar una frase que no havia trobat a la novel.la: Dijo un jaque de Jerez con su faja y traje majo: "Yo, al más majo el juego atajo que soy jaque de ajedrez". Un gitano que del jaez aflojaba un jaco cojo, cogiendo lleno de enojo de esquilar la tijereta dijo al jaque: "Por la jeta te la encajo si te cojo". "Nadie me moja la oreja" -dijo el jaque, y arrempuja. El gitano también puja y uno aguija y otro ceja. En jarana tal pareja, el jaco cojo se encaja y tales coces baraja que al empuje del zancajo, hizo entrar sin gran trabajo, a gitano y jaque en caja.
Aquest macro-embarbussament és un poema castellà de finals de segle que el Quico Hernàndez va trobar de petit en un manual de flauta i, de tan fascinat com el deixà, se'l va aprendre de memòria. Els embarbussaments d'aquesta magnitud es mereixen una melodia. La conxorxa dels dos feixucs rivals encaixats per l'haca coixa transcendeix el mateix teixit eixut enreixat en un eixam d'entrebancs fonètics i entra de ple en el reialme de la narrativitat. És un bon exemple de com a partir d'un constrenyiment previ -en aquest cas el fonema inexistent en català que representen en espanyol la lletra jota i parcialment la ge- es pot bastir un petit gèrmen narratiu que encadeni una sèrie d'accions realitzades per un seguit de personatges.
Si el "gitano" i el "jaque" de la història acabaven finalment encaixats per una coça de l'haca esperem que en Casavella sigui l'haca, els dos protagonistes els diversos rumbaires i la caixa l'èxit.