Força Barça!

Fa cosa de tres mesos, en un article que pretenia exposar un joc de mots que posà en circulació Lewis Carroll, acabàvem tímidament els exemples amb unes relacions difícils. Dèiem que la relació enigmística entre el "Barça" i la "lliga" per la via dels "mots seriats" semblava gairebé impossible. Aquell deliciós joc carrollià es basava en la transformació d'un mot en un altre, lletra a lletra, en el menor nombre de passos possible. L'article no era gaire optimista i deixava entreveure que els destins del Barça i de la lliga anaven per camins divergents. Així -dèiem- el Barça aniria per aquí (Barça-barca-parca-parla-Paula-paüra-pairà...) i la lliga aniria per allà (lliga-llega-plega-prega-preua-preus-treus-trens-prens-plens-plans-plana-plaça...) Acabàvem reblant que la lliga tot just havia començat a rodar i que tal vegada aquest any sí... aconseguiríem resoldre l'enigma.
La combinació forassenyada de dues de les passions més intenses del país -el Barça i la llengua- va produir reaccions força interessants. Vam rebre cartes eufòriques de barcelonistes militants de l'aquest-any-sí i fins i tot algun exabrupte. Però un dels missatges més fascinants fou el de l'escriptor manacorí Jaume Capó. En Jaume, culé i lingüista, va trobar la manera de relacionar el Barça amb el seu anhel amb uns mots seriats de 20 passos: Barça, barca, parca, parla, perla, perna, Berna, beina, buina (excrement de vaca), brida, Breda, brega, braga, blava, clava, clama, clima, llima, Lliga.
Són interessants, des d'un punt de vista esteticista, les referències a mots històrics per a l'entitat blaugrana, com ara el topònim "Berna" (escenari feliç d'una final de la Recopa) o els mots clarament escatològics "buina", "braga" o "blava" (que recorden pífies monumentals de la directiva eternament triomfant). La interpretació global d'aquests mots seriats tan brillants d'en Jaume Capó es presta a equívocs. A hores d'ara, quan tot just hem depassat la primera dotzena de partits, no sabem si aquests vint passos representen un liderat indiscutible després dels vint primers partits del campionat, si seran els gols amb què ens obsequiarà Stoikhov o si caldran vint anys més per repetir victòria.
Però l'aventura enigmística d'aquest Barça de Stoikhov no s'acaba aquí. El dibuixant Nèstor Macià ens ha fet arribar una solució molt més curta a la necessitat imperiosa de cada any. Macià opta per la via clàssica i recorda, amb una certa dosi de fatalisme, que el Barça guanya la lliga cada tretze anys.
Els seus mots seriats arriben a bon port triangulant el joc, en només tretze passades curtes: Barça, barca, basca, bassa, passa, paisà, faisà, frisa, fresa, frega, prega, plega, llega, Lliga. Tal vegada aquestes tretze etapes siguin la millor alineació del Barça. En tot cas sembla que el número tres fa referència a l'inconstant Julio Salinas i els seus companys d'ikurriña, el sis al lesionat de la casa Ferrer i l'onze a la devoció gairebé mariana del respectable Nicolau Casaus. La qüestió és que Macià prediu per la via enigmística l'"aquest any sí" que ja comença a circular per les rotatives i els carrers de la ciutat, i nosaltres ens volem avançar als esdeveniments -ara que l'esperança és gran i el Madrid petit-, per exercir de llegidors de fortunes abans ningú no ens aixafi la guitarra. La Lliga 1990-91 ha de caure. Està escrit amb mots seriats.
Potser algun altre lector s'animarà encara a trobar una drecera més curta per estabilitzar les difícils relacions entre el Barça i la Lliga per la via enigmística. De moment, continuarem fent costat als gestos cada cop més subtils d'en Jordi Culé a TV3 i a les astracanades cada vegada més hilarants de l'Alfons Arús i els seus nois de "Força Barça" a TV2. Perquè de Culé a Arús només fan falta bons culs, moneda en curs, ous durs, duus, un terrorista drus i ja tenim l'Arús.