dissabte, 5 de gener de 1991

Qui té por del tipògraf?

Moltes vegades, arran de les inevitables ensopegades que tots hem tingut amb el monstre de les matemàtiques, creiem de cor que en realitat són una ciència inútil i perversa que es van empescar quatre grecs per martiritzar les ments més tendents al vol de coloms. És inútil que els nostres companys de viatge ens aclaparin amb proves irrefutables sobre la seva exactitud i necessitat. Tanquem els ulls i neguem tota evidència. Tant se val que ens diguin que sense números això seria can seixanta o que la troca se'ns embolicaria en un tres i no res. Sempre acabem per imaginar-nos el set-ciències de torn fet un quatre i a la llarga toquem el dos abans d'haver-li de donar la raó. És clar que amb el cap fred les coses es veuen d'una altra manera. Resulta fins i tot tranquil.litzador trobar exemples que demostrin la utilitat extrema dels números en la nostra vida quotidiana.
Els contractes necessaris per poder muntar una obra teatral d'autor estranger són una font impensable de material enigmístic. A la retòrica habitual dels documents jurídics s'hi afegeix un tema tipogràfic que provoca complicades reglamentacions. Conec d'a prop el cas de Qui té por de Virginia Woolf?, representada amb un cert èxit per Amparo Moreno i Herman Bonnín al Teatreneu Teixidors aquesta temporada. El contracte redactat per l'agent nord-americà d'Edward Albee -l'autor-és un model estàndar que recull les limitacions d'ús dels drets concedits, el paper del traductor i d'altres temes interns... però també entra en qüestions íntimament tipogràfiques.
D'entrada, el nom de l'autor -Edward Albee- ha d'anar en majúscules i en solitari just damunt del títol. I això, literalment a tots els "programes, pòsters, rètols de paret, cartelleres, circulars i tota mena de canals de difusió publicitària". Si el traductor -Jordi Arbonès- o l'adaptador -Joan Casas- hi consten, el seu nom haurà d'anar per sota de l'autor -Albee-, i en tot cas les lletres d'aquests cognoms aliens -Arbonès, Casas- hauran de ser com a màxim de la mateixa mida, gruix i color que les emprades amb el nom de l'autor -Albee-.
La gran preocupació dels redactors del contracte, com resulta evident, és que el nom d'Edward Albee no desmereixi. Per això arriben a reclamar que les lletres que el componen no tinguin una mida inferior al 50% de la lletra més grossa del títol -Q-. I encara reblen que el cos de la lletra haurà de ser de la mateixa mida i gruix -ho especifiquen amb un tecnicisme entranyable: "no menor al 100%"- que les lletres que formin els noms de qualsevol altra persona associada al muntatge -Moreno, Bonnín, Salvatella, Orgilés, Oller...- És una forma pitagòrica de deixar ben clar qui és el rei. Si en certes societats africanes ningú no podia tenir el cap més alt que el monarca, en el món de l'espectacle teatral director -Bonnín-, traductor -Arbonès- o estrella -Moreno- s'han de conformar amb l'impacte de les lletres de motllo de l'autor -Albee-. No costa imaginar-se les tones de polèmiques sopes de lletres que es deuen haver empassat els protagonistes del món de l'espectacle abans d'arribar al reglament actual.
De fet, les lletres de motllo sempre han esta la millor metàfora de l'èxit tant a Broadway com a Hollywood. I com més grossa la metàfora, més important el triomf. Potser per això sobta agradablement l'esperit democràtic que regna als programes de mà dels darrers espectacles protagonitzats per Josep Maria Flotats al teatre Poliorama. En concret, al programa d'Ara que els ametllers ja estan batuts, totes les majúscules dels participants fan tres mil.límetres d'alçada, des de l'intèrpret -Flotats- a la secretària -Valero-, passant pels maquinistes -Salvà, Garcia-. És clar que els responsables de la versió i adaptació teatral, la posada en escena, la interpretació, la dramatúrgia, el vestuari i mitja escenografia eren la mateixa persona -Flotats-.