Autors mimats

Una de les motivacions de qui s'enfronta a l'escriptura és la recerca de l'altre. Alguns crítics literaris i no pocs descriptors d'escriptors han bastit al voltant d'aquest fenomen el seu discurs analític sobre la literatura que ens ha anat deparant el segle. Sovint l'altre habita en nosaltres mateixos, en un d'aquells recòndits mons nous d'aquest món. Com en l'afortunat eslògan, la gràcia rau a descobrir-lo. Bon punt desemmascarats, l'estol d'altres esdevé un paisatge literari més fascinador que el dels huns (sic). El garbuix d'identitats pot produir dues menes d'actituds davant el fet literari: la colonització del jo o la colonització de la tradició. En el primer cas, més solemne i radical, l'autor usa el microscopi per decidir a quines de les seves zones fosques enviarà els exèrcits colonitzadors. Les noves colònies interiors rebran el nom d'heterònims i a la millor acabaran per assolir una veu pròpia i perdurable. És el cas, no cal insistir-hi, de Pessoa.
Els colonitzadors de la tradició, per contra, prefereixen el telescopi al microscopi i els exercicis als exèrcits. És una opció menys arriscada, però no pas més simple. Són esperits jocunds que malfien de la solemnitat. Fan bé. Tothom hauria de saber que els millors lectors de Joan de la Creu al nostre país viuen, des de fa segles, prop de Tiana, en un monestir cartoixà situat al Mons Hilaris. La transcendència mai no ha estat renyida amb la hilaritat. Un dels exercicis més celebrats d'aquests esperits jocunds és la mímesi. Els encanta mimar autors. Augusto Monterroso, per exemple, es va empescar un vell savi retirat a les muntanyes mexicanes i n'escriví les memòries a Lo demás es silencio. Munions de joves filòlegs mexicans han fet des de llavors excursions inútils per localitzar-lo. L'italià Giuseppe Brolli va anar més enllà: "traduí" a l'italià tres relats inèdits de Hemingway que han arribat a constar a la bibliografia essencial del nord-americà, tot i que els textos brollaven exclusivament de la imaginació del tal Brolli.
Entre nosaltres, un dels casos més populars saltà a les pàgines d'aquest diari l'estiu de 1985. Quim Monzó hi va transcriure un presumpte poema inèdit de Carles Riba que indignà nyicris i ribians: "¿Recordes, Clementina, aquell oreig/ que removia de Venus el parrús/ i enravenà del tot el que difús/ llanguia a l'entrecuix en estiueig?/ Recordo encara la remor i l'estrany pledeig/ dels teus sotsllavis reclamant l'intrús,/ i començava d'espargir confús/ per solcs ubacs son trèmol degoteig./ I ara em demano, esgotat el doll,/ si tu no, ¿quina dea apassionada/ en jo trempar signà el meu capoll?/ No ho trobo al santoral de la Il·liada./ ¿Fores tu qui em féu cridar com foll/ Clementina, collons, quina cardada!?".
Ara és Sergi Pàmies, potser tip de sentir-se dir que mima Monzó, qui ha tret el telescopi. En un suplement d'aquest Sant Jordi, Pàmies mimava quatre patums enterrades de la nostra literatura. Els seus exercicis, a diferència dels de Monterroso, Brolli o Monzó, eren a cara descoberta. Textos breus sobre la parafernàlia de Sant Jordi a la manera de Josep Pla ("Teoria de la rosa"), J.V. Foix ("Crònica de l'aldarull"), Salvador Espriu ("La diada paralítica") i Mercè Rodoreda ("Abril trencat"). Val a dir que eren exercicis brillants, dignes de figurar en un Kempis literari. A partir d'ara, quan algun editor anunciï a bombo i plateret la publicació d'un nou text inèdit de, posem, la Rodoreda, malfiarem. Pàmies hi pot estar al darrere.