dijous, 5 de desembre de 1996

L’etimològic

La prova irrefutable que aquest país és ple de tocats del bolet lingüístic és el fenomen editorial que ha transformat en un autèntic best-seller una obra ultraespecialitzada (i que ocupa gairebé un metre de prestatgeria) com el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines. A diferència d’altres obres magnes d’una magnitud similar, que es compren pensant en el futur dels nens i de les quals només es consulten els lloms, el Coromines és citat per escriptors i metges, rebregat per la majoria dels seus usuaris i patit per molta gent de cor senzill que només pretén esbrinar d’on “reforonda” ve una paraula i com a penitència s’ha d’empassar llargues columnes que contenen totes les autoritats que fonamenten l’ús del mot i les complicades disquisicions etimològiques que han enfrontat els partidaris de les distintes teories.
Era obvi que, en ple auge de la societat del benestar, el sirgar s’havia d’acabar. Els editors d’Enciclopèdia acaben de treure el quart dels seus diccionaris complementaris: el Diccionari etimològic de Jordi Bruguera. Un tresor d’una sola peça que resoldrà les ànsies de la major part d’usuaris potencials del Coromines. Un monovolum, com si diguéssim. Escrit amb un afany sintètic notable i editat en una disposició tipogràfica que permet una consulta ràpida i eficaç, el Bruguera conté els currículum vitae de més de cinquanta mil mots catalans. Derivats inclosos.
A més, Bruguera esmena les errades més celebrades de l’Alcover-Moll i el Coromines. Per exemple, el controvertit origen d’una clàssica pròtesi d’excursionista anomenada xiruca que animà la publicació de l’últim volum del Coromines. Mentre el mestre Coromines s’embolicava en complexes elucubracions que el duien a afirmar que les xiruques provenen del basc, el periodista especialitzat en nyaps Lluís Bonada documentava la veritable història de la xiruca. Bruguera la recull amb sobrietat: Xiruca: “mena de calçat”, c. 1950, del gallec Chiruca, marca registrada escollida pel seu fabricant català, Esteve Fontfreda; el mot és el dimin. de Mercè en gallec, títol d’una obra de teatre del gallec Adolfo Torrado (1904-1958), molt representada els anys 1941-42; el fabricant usà el nom com a marca en honor de la seva dona Mercè.
Per cert, “reforonda” (que no surt ni al Coromines ni al Bruguera) era una interjecció que va popularitzar la cantant Pilar Alonso en un cuplé basat en les experiències d’una noia en un tramvia (...la campaneta del tramvia, quin sobresalt que tinc. Que tinc, que tinc... ) al qual anys després pujaria la Núria Feliu. Un verset del cuplé original descrivia les lúbriques estretors de la plataforma així: “Sobretot la plataforma és fornal del foc més viu. Si hi van xicots i noies, reforonda, quin caliu!” Això de “reforonda” al·ludeix al marquès de Foronda (con Mariano de Foronda y González-Bravo), un comandant de cavalleria que va ser el primer director de la companyia de tramvies “Les Tramways de Barcelone”, a 1905.