Dom McDonalds

Un estudi publicat recentment a la revista "Rolling Stone" revelava una pugna sorprenent en el grau de reconeixement de dues grans icones. Preguntats sobre el significat de la creu cristiana, un 95% dels enquestats la relacionaven amb alguna creença de tipus espiritual. Un grau de coneixement prou elevat, però que era superat en un punt per una icona molt menys espiritual: el 96% dels nord-americans enquestats relacionava la M groga de McDonalds amb el menjar. Aquesta ajustada victòria de la jove icona que alimenta el cos —encara no mig segle d'edat— sobre l'antic símbol de l'alimentació espiritual —vint segles mal comptats— té una curiosa derivació catalana, segurament deguda a l'atzar.
No cal teoritzar gaire sobre la puixant transcendència que ha adquirit la imatge corporativa d'institucions, empreses i tot tipus d'entitats. La realitat quotidiana en va plena. Només en els últims mesos, TV3 ha emblanquinat els Telenotícies, el Barça ha creat l'equipament del centenari i Telefònica s'ha gastat una milionada per obsequiar-nos amb una mena de logotip tan ranci que sembla digne de Pleasantville. Però fa una mica més de temps van ser els comerços que envolten l'Abadia de Montserrat els que van començar a arraconar el vell logotip en nom de la modernització. La qüestió és que les dues emes volanderes que semblaven alçar un dit al cel han estat substituïdes per una ema coronada per una mena de serra, en una bella composició tipogràfica roja i groga que podria transportar-nos als caracters propis de l'Orient llunyà. Fins aquí tot ben normal, però una observació més minuciosa del logo antic ens retorna, camí de l'oest, a Occident. ¿Que potser algú es va adonar que el símbol de la muntanya més simbòlica del nostre país s'assemblava massa al dels reis de l'hamburguesa? I, ja posats, ¿algú podria explicar com és que el Departament de Cultura de la Generalitat i els trens de Rodalies de Renfe comparteixen la mateixa C roja