So long!

La longitud és una magnitud que provoca grans passions. I no parlo des d'un punt de vista fàl·lic sinó encefàlic. La publicació, el 13/5, de la paraula més llarga mai documentada en anglès i la posterior sol·licitud de textos fets amb mots polisil·làbics (17/6) ha tingut ressò entre els lectors de l'AVUI. D'una banda, dèiem que els manuals de ludolingüística anglòfons atorguen el liderat en longitud a un llatinòrum de William Shakespeare de 27 lletres i 13 síl·labes: "honorificabilitudinitatibus" (Love's Labour's Lost;; acte V, escena I, vers 44) i que en català es mantenia al capdavant un adverbi pecaminós: "anticonstitucionalment" (22/9). Doncs bé, això ja és història. En les passades eleccions municipals es va convocar a Barcelona un debat sobre "desinstitucionalització" (23/11) i en algunes de les cròniques polítiques sobre la guerra de Kosovo hem pogut llegir que els serbis exigien la "desinternacionalització" (23/11) del conflicte.
Dec aquestes informacions a l'escriptor Ramon Solsona, sempre amatent als batecs de la llengua, igual com la referència culta a un mot espanyol molt més llarg que el de Shakespeare. Es tracta d'un dispositiu que s'empesca Luis Goytisolo en la seva novel·la més apreciada —Recuento (Seix Barral. Barcelona, 1976. 1a reimpressió. )—. A la pàgina 118 de l'edició que esmenta Solsona destaca la megaparaula "taquimecaestenodactilomagnetelofonografista" (43 lletres i 19 síl·labes, si perpetrem un hiat entre els prefixos "meca" i "esteno"). El dubte sobre si "telofono" ha de ser "telefono" no ha estat aclarit en cap de les edicions que he pogut consultar, atès que a totes hi consta la "o". Potser és un làpsus o potser no. Evidentment Miguel Dalmau no hi diu res, al seu monumental "Los Goytisolo" (Anagrama, 1999). En canvi l'escriptor (i científic) Albert Figueras afirma tenir un alumne que acaba de fer un curset de "contraimmunoelectroforesi" i això ja apuja el llistó català a 25 lletres. Qui en dóna més?
Quant als textos "sesquipedalistes" d'un mínim de 50 síl·labes —terme provinent de la cita horaciana "sesquipedalia verba", que vol dir literalment "paraules d'un peu i mig de llargada"—, fins ara el major coeficient "sesqui" (síl·labes per mot) corresponia a la lectora Gertrudis Canals, amb una frase de 59 síl·labes i 15 paraules de regust revolucionari: "Impressionada per les malastrugances continuades que suportava l'estimadíssima camarada, l'hostatjà misericordiosíssimament al seu domicili consuetudinari" (sesqui 3.93). És també Albert Figueres qui, valent-se de la terminologia científica, ultrapassa amb escreix el rècord anterior, fins al punt d'arribar al coeficient 6.3: "Requereixo estenodactilografia —adjectivant antiimperialísticament, santfeliuenca— hipersensibilitzada a carboximetilcel·lulosa, circumstancialment col·leccionadora (63/10".
L'estiu és llarg i les paraules capricioses. Envieu frases sesquipedalistes a la secció d'enigmística de l'AVUI. En parlarem.

Mail tard

Un article sobre ludolingüística a la "Smithsonian Magazine" reprodueix un trencacaps clàssic del gènere postal. En teoria un desaprensiu envia un sobre en el qual només ha escrit tres mots, en tres ratlles:

HILL
JOHN
MASS

Òbviament la gràcia de la facècia és que la carta arriba al seu destinatari, un tal John Underhill que viu a la bella localitat d'Andover, Massachusetts. El codi xifrat, preposicional, és força habitual en els jeroglífics de les seccions de passatemps dels diaris. En aquest cas la clau és aplicar les ordres de les preposicions angleses "under" (sota) i "over" (sobre). Així, el criptograma que en teoria va desxifrar l'espavilat carter es llegiria "John sota —under— Hill i sobre —and over— Mass (abreviatura canònica de l'estat de Massachusetts)". Segurament l'exemple és espuri, però disposo de proves del tot fefaents per apaivagar els lectors que el trobin inversemblant.
Qui hagi tingut el plaer de visitar el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú potser recordarà un àlbum surrealista amb cartes arribades d'arreu del món de la manera més sorprenent. Com que l'emblema del Museu és la famosa carpa Juanita, l'únic peix del món que menja amb cullera i beu amb porró, molts visitants han enviat les seves cartes al seu nom. D'altres s'han limitat a dibuixar un peix al sobre, amb l'únic afegit del topònim vilanoví escrit en les grafies més insospitades. En recordo una que va arribar a la seva destinació només amb el traç de la línia de la costa llevantina (de Salses a Guardamar, com si diguéssim) i una banderola amb un peix en la qual es pot llegir "Geltura". Res més. En tot cas, la majoria de cartes rares arribades al museu conviden a lloar l'extraordinari zel professional dels empleats de Correus, tan sovint injustament denigrats.
Però no tot han de ser flors i violes. De cara al període vacacional d'aquest estiu que ja tenim a sobre volem proposar una variant enigmística del "mail art" que tant va martiritzar els soferts funcionaris de Correus. Es tracta del "mail tard": enviar postals des de qualsevol punt del planeta a familiars i amics amb l'adreça encriptada mitjançant mètodes similars al del senyor Underhill. Han de ser postals perquè no porten remitent i, per tant, les dues úniques maneres de recuperar-les són: a) que finalment arribin a la seva destinació o b) que arribin a l'oficina de cartes mortes on treballava Bartleby l'escrivent. Si el vostre amic o conegut es diu, posem per cas, Cisco Milà i viu a l'inexistent (suposo) carrer del Setge, 7 de Tona (Osona), envieu-li la postal a 6Q 1000A, c. del 7G. 1000 kg (Osona) i a veure si li arriba (i quan). Si després de l'estiu envieu a la secció Enigmística de l'AVUI algun sobre de "mail tard" que hagi fet via gràcies a un carter espavilat el reproduirem. No oblideu anotar quant de temps ha trigat a arribar. És una dada important.

¿Vi blanc o negre?

Fa uns mesos vam proposar la reformulació enigmística d'un prefix grec molt suggerent: "ditto-" (doble). Quan un parlant repeteix sense voler una síl·laba o una paraula els fonetistes diagnostiquen que ha comès una "dittologia". Però no es tracta només de frases com "al pa pa i al vi vi". El territori dittològic conté, entre d'altres, les variants que permeten la convivència de dues maneres distintes de realitzar el mateix mot segons el context. Com per exemple l'exquisida parella bon-bo, que ens permet desitjar un bon àpat i un àpat bo alhora, o l'ambigu "gran home gran". A més, els paleògrafs també apliquen el mateix prefix en les anomenades "dittografies: errors, freqüents en els manuscrits antics, consistents a repetir un mot o un grup de mots". La reformulació enigmística del terme implica l'ús de "ditto" per designar persones amb una certa tendència a repetir-se. Els tres exemples inicials de la proposta eren noms inventats en pro del mestissatge: la grecocatalana Melània Negre, una catalanohispana tan plausible com Bruna Moreno o una hipotètica francocatalana que es digués Natalie Nadal.
De tots els noms dittogràfics que els lectors de l'AVUI van enviar destacava el d'un escriptor del dinou que va escriure en espanyol i anglès: el poeta José María Blanco White (Sevilla 1775-Liverpool 1841). Però la reiterada blancor del brillant poeta i canonge sevillà que va emigrar a Liverpool fugint dels francesos no és tan immaculada com sembla, ja que en realitat "Blanco White" es deia Blanco Crespo. Per acabar-ho d'adobar un "crespó" és un "tros de tela negra que es fa servir com a símbol de dol". A l'article subsegüent dedicat a l'autor del sonet "Mysterious night" vaig gosar escriure que segurament José María Blanco White era "el personatge dittogràfic més reconegut" de la història.
Però m'equivocava. El lector Josep Abellan (Barcelona) ha viatjat fins al pòl oposat de la blancor poètica per desmentir-ho radicalment amb un cognom molt més famós: el del nord-americà d'origen austríac Arnold Schwarzenegger. La fosca combinació de "schwarz" (negre en alemany) i "neger" (negre en neerlandès) congria aital negror que el poeta es veu ràpidament desposseït del seu ceptre i l'única opció que li resta és lluir el dol del seu crespó.
Paral·lelament, el lector Josep Maria Roqué envia des d'Òrrius (Maresme) les dades d'un personatge amb qui va coincidir a la universitat alemanya de Tübingen. Escriu Roqué que un dels empleats de la institució es diu Winfried Kühlswein. La dittografia aquí és una mica més sofisticada, però molt plaent: Winfried ens acostaria històricament als predecessors d'en Guifré el Pelós i fonèticament a un "vi fred", mentre que "kühl wein" designaria un "vi fresc". No cal dir que per tancar el cercle dittogràfic hauríem de decidir quin vi volem: si un blanc Blanco White o un negre Schwarzenegger. Altrament potser el cambrer ens aigualiria la festa tot muntant-nos un Waterloo (water, l'eau).

Al·lolàlia

L'al·lolàlia és una afàsia lleu consistent en la pronúncia d'uns mots per uns altres. Allò de deixar-se alguna cosa dins del cotxe i interpel·lar el conductor amb un convençut "passa'm les claus de la nevera!". O demanar el porró a taula tot esmentant les setrilleres. En un moment o altre de la vida tots som al·lolàlics. Només cal tenir el cap a tres quarts de quinze i la llengua una mica balba perquè ens assaltin aquesta mena de làpsus tan quotidians, capaços d'introduir elements sorprenents en les converses més insulses. L'al·lolàlia constitueix una mostra palpable, per bé que anecdòtica, dels curiosos filtres que s'interposen entre el pensament i la parla. El cert és que en la nostra civilització massa sovint no diem el que pensem o, dit d'una altra manera, no pensem el que diem. Per això, segons com, un d'aquests mots descol·locats pot arribar a ser un detonant que enderroqui la màscara polida rere la qual s'oculten les nostres altres màscares.
El proppassat 22 de juny una colla d'al·lolàlics militants vam tenir l'honor de presentar a la Llibreria del Raval l'últim llibre de Pau Riba —"Al·lolàlia" (Proa, 1999)— en el qual el polifacètic homemot ha reordenat els millors textos periodístics que va publicar al dominical de l'AVUI en la popular secció ludolingüística "Logia del Fil 1". "Al·lolàlia" és un llibre imprescindible per als lectors verbívors. Pau Riba no es limita a jugar amb significants i significats, sinó que transforma la dissecció verbal en una veritable màquina de pensar. Les constants de l'univers diguem-ne paulí —ja que l'epònim "ribià" roman segrestat pels marmessors de son avi— apareixen aquí reforçades per la manipulació lingüística. Els jocs etimològics del poeta són un pretext per trobar esquerdes lluminoses en l'opacitat del saber oficial. Les seves troballes refulgents són paral·leles a les que sempre han caracteritzat el quefer poètic —"Lletrarada" (Proa, 1997)— o narratiu —"Ena" (Quaderns Crema, 1987)— de l'autor de l'inoblidable "Dioptria".
Riba, infantil i transgressor alhora, practica la dissonància entesa com una de les belles arts des de totes les cordes fluixes que troba. Escriu com un funambulista, des de l'adàmica inestabilitat de qui cada matí és expulsat del paradís. En aquesta brillant "Al·lolàlia" resulta especialment saborosa la relectura ludolingüística dels tòpics catalanescos: el seny i la senyera, el porró, la pela, la sardana i el Barça, la llengua de drac, la botifarra o els botiflers. En un país com el nostre on tothom es mira molt sovint la llengua —ja sigui per llepar, per detectar-hi impureses o per escopir— la proposta al·lolàlica per força ha de trobar lectors. Una cultura tan abocada a l'obsessió lingüística que ha estat capaç de transformar en best-seller una obra erudita com el "Diccionari etimològic..." de Joan Coromines no pot negligir que un poeta dotat com Pau Riba es dediqui a amanyagar els mots per buscar-los les pessigolles. Gaudiu-ne sense reserves. No us en penedireu.

Saber-la llarga

Ara fa un mes vam sol·licitar des d'aquesta columna frases fetes amb paraules com més llargues millor, amb la sana intenció d'acostar-nos a la retòrica electoral que amenaçava d'envair-nos durant la llavors imminent campanya. Per situar mínimament una proposta tan farragosa, ens vam acollir a la tradició anglosaxona del "sesquipedalisme", un terme extravagant que en anglès designa les paraules de moltes síl·labes ("sesquipedalian words"). El diccionari Oxford de la llengua anglesa atribueix aital terme a Horaci i el deriva de la frase llatina "sesquipedalia verba", que vol dir literalment "paraules d'un peu i mig de llargada". En català perviu el prefix "sesqui-" (un i mig) gràcies a la terminologia química (sesquiterpè) o aeronàutica (sesquiplà), però els nostres diccionaris també recullen un terme més genèric: l'adjectiu "sesquiàlter: que és en valor, respecte a un altre, com un i mig a un o com tres a dos". Les regles que vam proposar per transformar el mecanisme en un joc impliquen l'elaboració d'una frase de més de 50 síl·labes que permeti calcular una mena de coeficient "sesqui" dividint el nombre de síl·labes pel de paraules. És una proposta feixuga, apta per a les caloroses nits d'insomni.
Durant els mesos de maig i de juny uns quants lectors de l'AVUI s'han escarrassat a escriure frases dignes dels mals polítics que confonen l'oratòria (l'art de transmetre missatges verbals) amb la moratòria (el dret a l'ajornament). La majoria superen el llindar trisíl·lab i desprenen aquell flaire dadà dels textos engendrats a partir d'una constricció. Gertrudis Canals (Barcelona) n'ha esdevingut la reina. En una primera frase sesquipedalista congrega 56 síl·labes en només 16 mots i aconsegueix un meritori sesqui 3.5 (mitjana de longitud sil·làbica que exhibeixen les 16 paraules usades): "Un busca-raons caragirat i pocavergonya intentava enterbolir la camaraderia que imperava en aquella concentració d'entusiastes coreligionaris". Adrià Garcia (Badalona) va una mica més enllà i supera d'una dècima el sesqui del busca-raons amb una frase menys narrativa que sembla extreta d'un programa electoral: "Eximis multimilionaris s'extralimitaren construint infraestructures presumptament preolímpiques que posteriorment només usaren, extraoficialment, els ciutadans benestants" (54/15: sesqui 3.6).
Però Gertrudis Canals remata la feina apropant la mitjana a l'univers tetrasíl·lab, en una frase sesqui de 59 síl·labes i 15 paraules de regust revolucionari: "Impressionada per les malastrugances continuades que suportava l'estimadíssima camarada, l'hostatjà misericordiosíssimament al seu domicili consuetudinari" (sesqui 3.93). Si algú té la temptació de cremar aquest full de diari tot invocant la inutilitat de l'enigmística que provi d'enviar un telegrama o posar un anunci per paraules. No ens bombardegen cada dia amb ridícules ofertes d'estalvi comprant això o allò amb aquesta o aquella targeta? Doncs l'enigmística també sap oferir prestacions absurdes.

L'enginyer enginyós

L'amable mediació de Valentí Puig em va posar en contacte amb un autor perifèric —des de tots els punts de vista— que ha publicat a Alacant un dels rars exemples contemporanis de relat monovocàlic. L'enginyós homemot en qüestió es diu Vicente Hernández Gil i és enginyer. Concretament enginyer tècnic d'obres públiques a la Universitat d'Alacant. La seva tasca professional, doncs, l'ha dut a construir ponts, carreteres, polígons industrials i d'altres fineses per l'estil. Però a banda, enamorat tant dels mots com dels maons —per dir-ho amb paraules de Foix—, un bon dia va seure a escriure i va topar amb una d'aquelles primeres frases que engeguen un text i, de pas, permeten engegar la resta del món a rodar: "La Gran Maga, la mandamás..." A partir d'aquí va decidir permetre's només la primera vocal per completar un text de caire esotèric. Això Hernández Gil ho explica en un pòrtic un pèl retòric que justifica l'extravagant relat posterior, il·lustrat coherentment amb aiguaforts i gravats de Goya.
El text monovocàlic en A de l'enginyer enginyós es diu "Abraxas" i el va editar el desembre de 1997 el Colegio de Ingenieros Técnicos de Obras Públicas (París, 4. 03003 Alacant) amb la coordinació de l'editorial Aguaclara. "ABRAXAS" —o Abrasax— és un mot màgic que va crear Basílides amb 7 lletres i un valor numèric equivalent als dies de l'any —alfa (1), beta (2), ro (100), alfa (1), ksi (60), alfa (1) , sigma (200) = 365—. Val a dir que, a diferència d'altres textos monovocàlics, aquí l'autor es permet la llicència copulativa de fer servir is gregues. De manera que escriu, per exemple "Para matar la mandanga, asacaban palabras raras, anagramas y charadas" (p. 19). El llibret té una seixantena de pàgines —26 de text monovocàlic alternades amb les 26 il·lustracions goyesques i els paratextos— i desprén un aroma inquietant. El relat, molt llastat per la constricció lipogramàtica, va prenent un aire esotèric que l'acosta al paisatge arcà de "Macbeth" i al final esclata en un castell de focs escatològics més propi de Rabelais, tal vegada forçat pel monovocalisme dels dos mots finals: "cagaban caca". No debades l'únic text en què Perec parla obertament de "sexe" és a "Les revenentes", el seu relat monovocàlic en E.
La constricció permet degustar mots entendridors com "a rajatabla", "astracanada", "charlatanas", "tarambanas" o l'impagable "cantamañanas", alhora que permet una gran varietat de danses —cancán, lambada, sardana, chachachá, tarara, raspa, samba, pachanga...—. Però els arcaïsmes són tan freqüents que Hernández Gil es veu obligat a adjuntar un glossari per donar sentit als mots més obscurs del seu riquíssim castellà. És clar que a nosaltres potser no ens caldria cap explicació per entendre "arracadas", "faramalla" o la forma verbal "agafaban", que potser a hores d'ara per Elda resulten d'un esoterisme similar al del títol d'aquest admirable "tour de force" d'un enginyer enginyós amb vel·leïtats verbívores.

Saber fer la O

"Olguien Ostrov" (L'illa d'Olga) és una novel·la russa de 82 pàgines i 16000 paraules, 4000 de les quals diferents. La cosa no passaria d'aquí si no fos perquè totes comencen per la lletra més rodona de l'alfabet. L'autor és un subcoronel retirat de l'antiga KGB anomenat Nikolai Koultiapov que ha decidit alegrar-se les vellúries escrivint novel·les policiaques. Fins ara ja n'havia publicat un parell, però ha estat aquesta rodona Olga insular la que el pot llançar a la fama internacional. D'entrada els responsables de l'obsolet Llibre Guinness de Rècords s'han interessat per la proesa d'aquest domador d'os. A més, l'home ja ha amenaçat els seus soferts lectors amb una nova novel·la que es diu "Aventures del soldat d'infanteria Petrov" en la qual totes les paraules comencen per P. Les notícies d'agència que han escampat la història d'aquest homemot rus afegeixen que Koultiapov ha refusat l'encàrrec d'un mecenes que li pagava una novel·la en la qual totes les paraules comencessin per R, que és la inicial de l'espònsor. Es veu que l'extravagant exsubcoronel només accepta els encàrrecs que s'autoimposa!
La fal·lera del rus rebia el nom de "tautograma" en els antics manuals de retòrica. Un tautograma, encara avui, és un poema fet de mots que comencen tots amb la mateixa lletra. Un exemple clàssic és aquest sonet del verbívor Quevedo: "Antes alegre andaba; agora apenas/ alcanzo alivio, ardiendo aprisionado;/ armas a Antardra aumento acobardado;/ aire abrazo, agua aprieto, aplico arenas./ Al áspid adormido, a las amenas/ ascuas acerco atrevimiento alado;/ alabanzas acuerdo al aclamado/ aspecto, aquien admira antigua Atenas./ Agora, amenazándome atrevido,/ Amor aprieta aprisa arcos, aljaba;/ aguardo al arrogante agradecido./ Apunta airado; al fin, amando, acaba/ aqueste amante al árbol alto asido,/ adonde alegre, ardiendo, antes amaba". El pas endavant del rus és doble: d'una banda traslladar aquest artifici a la novel·la, amb les dificultats tècniques que això comporta, però sobretot triar una lletra inicial com la O, molt més dura que la A.
Perquè un tautograma sigui mínimament eficaç cal que la inicial triada sigui la d'un bon nombre d'articles, preposicions i altres partícules connectives. Altrament resulta molt difícil elaborar un text narratiu intel·ligible. En l'extrem oposat, hi hauria un possible negatiu del tautograma que consistiria en la prohibició d'escriure paraules amb una inicial determinada. Aquesta mena de lipograma descafeïnat, d'elaboració molt més senzilla, compta amb un precedent apassionant: la història d'un traductor i dramaturg austríac anomenat Franz Grillparzer (1791-1872) que va aconseguir aprendre espanyol a partir d'un vell diccionari desballestat del qual s'havien desprès totes les pàgines corresponents a la lletra A. Escriure sense mots començats amb A li hauria semblat un joc de nens, però en canvi, el sonet tautogramàtic de Quevedo li resultaria més obscur que un criptograma xinès.