La mecanografia porta implícita una evolució gens banal en el procés mecànic de posar una paraula darrere d'una altra. L'escriptor passa d'escriure amb el puny d'una sola mà a fer-ho amb les dues mans ben obertes. Els dits, per tant, prenen una importància cabdal i el doll verbal que baixa del cervell braços avall troba una sortida més fluïda. Per això, la generalització del teclat com a intermediari entre persona escriptora i escriptura també ha suposat un nou territori per al joc verbal. D'entrada, va agafar embranzida el pangrama (frase que conté totes les lletres de l'alfabet) la tradició del qual fins llavors es reduïa a uns pocs versos de peu forçat del segle XVI. Els manuals de mecanografia del segle XX van popularitzar un seguit de frases més o menys surrealistes que obligaven l'estudiant a fer servir tots els dits a l'hora de practicar la nova manera d'escriure teclejant. Frases com ara "Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen" en les quals s'observa una presència inquietant del "whisky", tan plaent com productiu perquè conté les lletres més dures de l'alfabet: W, H, K, Y. La pervivència del pangrama està del tot garantida gràcies als processadors de textos, que el fan servir d'exemple per mostrar el disseny de totes les lletres de cada font tipogràfica.
Però l'espai mecanogràfic també permet altres artificis sorprenents. El ludolingüista nord-americà Dmitri Borgmann, per exemple, va inaugurar la tradició Qwerty (les sis lletres de l'extrem superior esquerra del teclat estàndar) amb l'exploració de les paraules de dretes i d'esquerres. Mots com ara "monopoli" són teclejats amb la participació exclusiva de la mà dreta; d'altres com ara "descarregar" ho són amb l'únic concurs de la mà esquerra. També és possible estirar l'al·legoria tot buscant mots de classe alta, mitjana i baixa a partir dels tres rengles de lletres del teclat. Així, un "porró" pertany sorprenentment a la classe alta (o serà un "porro"?), una "flassada" a la mitjana i el "BBV" (abans de la fusió amb Argentària) es veu que pertanyia a la classe baixa.
En un correu electrònic de fa uns mesos, el lector (i mecanògraf) Llorenç Rubió m'explica que, per vèncer l'avorriment, sovint tecleja les converses que sent com si tingués un teclat sota els dits. Aquesta singular activitat l'ha portat a buscar paraules que s'escriguin a màquina sense repetir cap dels vuit dits que teclegen, atès que els dos polzes només poden pitjar la barra d'espai. Entre les seves troballes màximes Rubió destaca en català la paraula "espinota" i en castellà "pistacho". La proposta, que qualsevol cerca informàtica transformaria en un joc de nens, m'ha portat a un altre teclat que cada cop és més utilitzat: el del telèfon mòbil. Per tant, afegeixo al repte concret de trobar mots de 8 lletres "pandigitals" en teclat Qwerty, al repte més obert d'escriure textos de 64 caracters en un teclat de telèfon mòbil: 2abc, 3def, 4ghi, 5jkl, 6mno, 7pqrs, 8tuv, 9wxyz. Textos que no obliguin a pitjar dues vegades seguides la mateixa tecla. Com que això és el més emprenyador d'escriure missatges SMTP (simple mail transfer protocol), la utilitat de la inútil recerca està aquest cop garantida. Envieu-ne i ja us en diré el què.
dijous, 10 de maig del 2001
dijous, 3 de maig del 2001
Tísner al segle XXI
Aquest dilluns dia 7 de maig farà un any que ens falta en Tísner. Coincidint amb el primer aniversari de la seva mort els seus lectors poden trobar a les llibreries l'àlbum que li han dedicat David Escamilla i Jordi Finestres (L'univers Tísner (1912-2000: gairebé un segle, Angle Editorial. Manresa, 2001) i també visitar al Museu del Joguet de Figueres l'exposició Lletres en joc / Història dels mots encreuats ideada en homenatge seu. Escamilla i Finestres pertanyen a la generació més jove de les múltiples onades que es van acostar a l'espai obert que Tísner generava al seu voltant des que va tornar de l'exili. Onades que van començar a fluir amb els escriptors coetanis de Montserrat Roig o Jaume Fuster (per citar només dos dels ja desapareguts) i que posteriorment van abastar gent tan diversa com el creador de jocs Oriol Comas, els crucigramistes en pes o el cantant Pep Sala.
Entre d'altres encerts, Escamilla i Finestres recullen al seu volum el testimoni de Tísner sobre els avatars del terme "mots encreuats". El pare dels encreuats en català sostenia que els va batejar així per influència francesa (mots croisés) i, també, per allunyar-se al màxim de la denominació espanyola "crucigrama". De primer en va dir "mots creuats", però ben aviat l'esmenaren els "savis que escrivien a La Publicitat" (Foix? Riba?) en advertir-li que en català encreuem, de manera que les seves creacions "creuades" dels anys trenta van passar a dir-se "mots encreuats". Després del llarg exili, quan els "mots encreuats" de Tele/Estel van passar al diari El País Tísner va empescar-se una nova denominació —"mots enreixats"— heredada encara avui pel crucigramista paisà Pau Vidal. Però al llibre d'Escamilla & Finestres Tísner també reconeix que el terme "crucigrama" és tan vàlid en català com "mots encreuats" o "mots enreixats", atesa la productivitat d'ambdós afixos: cruci (crucifixió) i grama (cal·ligrama). De manera que els fabricants de mots encreuats som "crucigramistes".
Des de l'exposició de Figueres ens hem esforçat per tornar a posar en circulació aquest terme, molt més eficaç i concret que el d'"enigmista" (i sobretot que el recollit pel IEC "enigmatista", en el sentit gens ajustat de "persona que parla amb enigmes"). La llengua italiana presenta un ús molt estandaritzat de diversos derivats d'enigma, cap dels quals és "enigmatista". En italià, un "enigmista" és qui elabora tota mena d'enigmes verbals (com ara xarades, jeroglífics, anagrames…). El terme per definir als aficionats a resoldre'n és l'equivalent al nostre "enigmòfil". Però en el cas específic dels mots encreuats fets amb un cert rigor lingüístic, l'italià prescindeix dels derivats possible de "parole incrociate" i es decanta (com també ho fa l'anglès) per un derivat de "cruciverba": respectivament "cruciverbista" i "cruciverbalist".
Els crucigramistes catalans, doncs, retrem aquest dilluns dia 7 un homenatge al pare dels mots encreuats catalans d'una manera tan coordinada com sorprenent. Fixeu-vos aquest dilluns en les seccions de mots encreuats de tots els diaris barcelonins, entre ells l'AVUI, i algun de gironí i ja descobrireu quina manera tenim de recordar Tísner l'any 1 del segle XXI.
Entre d'altres encerts, Escamilla i Finestres recullen al seu volum el testimoni de Tísner sobre els avatars del terme "mots encreuats". El pare dels encreuats en català sostenia que els va batejar així per influència francesa (mots croisés) i, també, per allunyar-se al màxim de la denominació espanyola "crucigrama". De primer en va dir "mots creuats", però ben aviat l'esmenaren els "savis que escrivien a La Publicitat" (Foix? Riba?) en advertir-li que en català encreuem, de manera que les seves creacions "creuades" dels anys trenta van passar a dir-se "mots encreuats". Després del llarg exili, quan els "mots encreuats" de Tele/Estel van passar al diari El País Tísner va empescar-se una nova denominació —"mots enreixats"— heredada encara avui pel crucigramista paisà Pau Vidal. Però al llibre d'Escamilla & Finestres Tísner també reconeix que el terme "crucigrama" és tan vàlid en català com "mots encreuats" o "mots enreixats", atesa la productivitat d'ambdós afixos: cruci (crucifixió) i grama (cal·ligrama). De manera que els fabricants de mots encreuats som "crucigramistes".
Des de l'exposició de Figueres ens hem esforçat per tornar a posar en circulació aquest terme, molt més eficaç i concret que el d'"enigmista" (i sobretot que el recollit pel IEC "enigmatista", en el sentit gens ajustat de "persona que parla amb enigmes"). La llengua italiana presenta un ús molt estandaritzat de diversos derivats d'enigma, cap dels quals és "enigmatista". En italià, un "enigmista" és qui elabora tota mena d'enigmes verbals (com ara xarades, jeroglífics, anagrames…). El terme per definir als aficionats a resoldre'n és l'equivalent al nostre "enigmòfil". Però en el cas específic dels mots encreuats fets amb un cert rigor lingüístic, l'italià prescindeix dels derivats possible de "parole incrociate" i es decanta (com també ho fa l'anglès) per un derivat de "cruciverba": respectivament "cruciverbista" i "cruciverbalist".
Els crucigramistes catalans, doncs, retrem aquest dilluns dia 7 un homenatge al pare dels mots encreuats catalans d'una manera tan coordinada com sorprenent. Fixeu-vos aquest dilluns en les seccions de mots encreuats de tots els diaris barcelonins, entre ells l'AVUI, i algun de gironí i ja descobrireu quina manera tenim de recordar Tísner l'any 1 del segle XXI.
dijous, 26 d’abril del 2001
EntreLLUCHs
Aquests dies ha sortit al mercat EntreLLUCHs (Brau, 2001) un llibre col·lectiu dedicat a la memòria d'Ernest Lluch. L'edició, a cura de Rafael Pascuet, està pensada en clau empordanesa i presenta prop d'una vintena de textos sobre Lluch, alhora que reprodueix catorze articles més o menys empordanesos de l'intel·lectual assassinat per Eta. Amb la nòmina de col·laboradors propers a Lluch, que va de Fabian Estapé a Antoni Puigverd passant per Josep Maria Joan Rosa, Vicent Soler, Jaume Guillamet, Maria Crehuet o Odón Elorza, Pascuet aconsegueix que al volum s'entrelluqui el perfil polièdric d'Ernest Lluch. Sense cap mena de dubte, és un encert recordar la figura d'un polígraf tan notable com Lluch amb un llibre, com ho és que hi aparegui al costat del cavallet de cartró (fabricat a Terrassa) que donà al Museu del Joguet de Figueres. Però la portada encara dóna més joc, perquè el títol que la presideix (el d'aquest article) és un anagrama perfecte del seu nom i cognom: amb les lletres d'Ernest Lluch es forma aquest neologisme transparent dels "Entrelluchs". Un anagrama que defineix amb regust prefabrià i claredat meridiana les intencions del llibre.
El mateix Pascuet em va confessar que inicialment ja li havia semblat prou troballa afegir la hac a un substantiu plausiblement derivat del verb "entrellucar" (entreveure). Un procediment homofònic proper a dos dels titulars més famosos de l'època Van Gaal a can Barça, quan "El Mundo Deportivo" va obrir un dia amb "Van Maal" i un altre amb un transparent "Hespléndido" que lloava les virtuts del simpàtic porter holandès que comprava a Caprabo. Només després de triar "Entrelluchs" per titular el volum Pascuet es va adonar de la perfecció anagramàtica del neologisme que havia encunyat. Aquest gol morfològic és un valor afegit a les innombrables virtuts del títol. Perquè Lluch era plural i "entre Lluchs" ens movem quan llegim els episodis relatats als articles i els punts de vista exposats. Perquè Lluch era curiós i tot ho "entrellucava", igual com fa aquest volumet des del flanc empordanès de la seva biografia. Perquè, gràcies a aquests sentits articles "entres" a l'univers de "Lluch". I tot això, sense sortir mai de les onze lletres que formen el seu nom i cognom.
Una de les constriccions ideades pels autors de l'Oulipo —autors que Lluch coneixia— s'assembla a aquest poderós anagrama. Quan va morir Georges Perec, l'escriptor francès Marcel Bénabou va retre homenatge al difunt amb un text que feia servir només les set lletres del seu nom: "Georges Perec, prèsent (lipogramme en 19 léttres)". Posteriorment, altres autors oulipistes van crear la "belle absente", una fórmula d'escriptura poètica que es basa en un alfabet simplificat —sense les lletres menys usades en francès: K, W, X o Y—, de manera que totes les altres lletres apareixen a cada vers llevat d'una, en una mena d'acròstic per absència. Si algun versaire s'anima només ha de fer un primer vers que contingui totes les lletres de l'alfabet (repetides tant com calgui) llevat de la E, un segon sense la R, un tercer sense la N, sense la E, la S, la T, L, L, U, C i H. I si li agafa el gust pot provar de bastir una altra "bella absent" amb les lletres d'Avel·lí Artís-Gener, Tísner, perquè el proper 7 de maig farà un any que també ens falta.
El mateix Pascuet em va confessar que inicialment ja li havia semblat prou troballa afegir la hac a un substantiu plausiblement derivat del verb "entrellucar" (entreveure). Un procediment homofònic proper a dos dels titulars més famosos de l'època Van Gaal a can Barça, quan "El Mundo Deportivo" va obrir un dia amb "Van Maal" i un altre amb un transparent "Hespléndido" que lloava les virtuts del simpàtic porter holandès que comprava a Caprabo. Només després de triar "Entrelluchs" per titular el volum Pascuet es va adonar de la perfecció anagramàtica del neologisme que havia encunyat. Aquest gol morfològic és un valor afegit a les innombrables virtuts del títol. Perquè Lluch era plural i "entre Lluchs" ens movem quan llegim els episodis relatats als articles i els punts de vista exposats. Perquè Lluch era curiós i tot ho "entrellucava", igual com fa aquest volumet des del flanc empordanès de la seva biografia. Perquè, gràcies a aquests sentits articles "entres" a l'univers de "Lluch". I tot això, sense sortir mai de les onze lletres que formen el seu nom i cognom.
Una de les constriccions ideades pels autors de l'Oulipo —autors que Lluch coneixia— s'assembla a aquest poderós anagrama. Quan va morir Georges Perec, l'escriptor francès Marcel Bénabou va retre homenatge al difunt amb un text que feia servir només les set lletres del seu nom: "Georges Perec, prèsent (lipogramme en 19 léttres)". Posteriorment, altres autors oulipistes van crear la "belle absente", una fórmula d'escriptura poètica que es basa en un alfabet simplificat —sense les lletres menys usades en francès: K, W, X o Y—, de manera que totes les altres lletres apareixen a cada vers llevat d'una, en una mena d'acròstic per absència. Si algun versaire s'anima només ha de fer un primer vers que contingui totes les lletres de l'alfabet (repetides tant com calgui) llevat de la E, un segon sense la R, un tercer sense la N, sense la E, la S, la T, L, L, U, C i H. I si li agafa el gust pot provar de bastir una altra "bella absent" amb les lletres d'Avel·lí Artís-Gener, Tísner, perquè el proper 7 de maig farà un any que també ens falta.
dilluns, 23 d’abril del 2001
Elemental, benvolgut Sant Jordi
A banda d'explorar com ningú les relacions entre la somnolència i la creació literària, Edgar Allan Poe (1809-1849) és el responsable de la irrupció de la criptografia en la història de la narrativa. El seu conte "The Golden-Bug" ("L'escarabat d'or") figura en totes les històries dels missatges xifrats. Poe fa que William Legrand, el protagonista, desxifri aquest criptograma per poder accedir a la localització d'un tresor ocult:
La narració mostra clarament el procés de transformació d'aquest garbuix de signes tipogràfics en un text intel·ligible, a partir de la comparació exhaustiva entre els signes que més apareixen al criptograma i les lletres amb una major freqüència d'aparició en llengua anglesa, segons els estudis que Poe coneixia. Per exemple, el símbol "8" apareix 33 vegades, ";" 26, "4" 19 vegades i "‡" 16. Com que les lletres amb una freqüència d'aparició més altes en anglès són E T A O N... el narrador substitueix tots els símbols "8" per lletres E, els "4" per T, els "‡" per A i així successivament. De mica en mica, el criptògraf avança en les seves deduccions fins arribar a resoldre el missatge secret que actua de mapa del tresor: "L'Escarabat d'Or" va tenir un èxit esclatant entre els lectors i els escriptors del dinou, i aviat autors com Jules Verne o Sir Arthur Connan Doyle van aplicar tècniques ben similars en algunes de les seves obres.
Per això, se m'ha acudit que la millor manera de celebrar aquest primer Sant Jordi del segle XXI seria amb un criptograma expressament elaborat per als lectors de l'AVUI, sense cap altre premi que resoldre'l. L'experiència viscuda amb l'enigma de Verbàlia—un vers d'Ausiàs March ocult anagramàticament a la coberta del llibre que desenes de lectors van resoldre en pocs dies— em fa ser prudent. Sospito que el d'avui és una mica més difícil, i aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi o s'arrisqui a publicar-la a la secció de cartes al director. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça. El criptograma és aquest:
5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.
Resoleu o no l'enigma, desitjo un bon Sant Jordi a tots els verbívors i bívores, i que els verbs us siguin propicis.
5 3 ‡ ‡ † 3 0 5 ) ) 6 * ; 4 8 2 6 ) 4 ‡ .
) 4 ‡ ) ; 8 0 6 * ; 4 8 † 8 ¶ 6 0 ) ) 8 5
; ! ‡ ( ; : ‡ * 8 † 8 3 ( 8 8 ) 5 * † ; 4 6
( ; 8 8 * 9 6 * ? ; 8 ) * ‡ ( ; 4 8 5 ) ; 5
* † 2 : * ‡ ( ; 4 9 5 6 * 2 ( 5 * - 4 ) 8 ¶
8 * ; 4 0 6 9 2 8 5 ) ; ) 6 † 8 ) 4 ‡ ‡ ; !
( ‡ 9 ; 4 8 0 8 ! ; 8 : 8 ‡ ! ; 4 8 † 8 5
; 4 ) 4 8 5 † 5 2 8 8 0 6 * 8 ! ( ‡ 9 ; 4 8
; ( 8 8 ; 4 ( ‡ ? 3 4 ; 4 8 ) 4 ‡ ; ! 6 !
; : ! 8 8 ; ‡ ? ;
La narració mostra clarament el procés de transformació d'aquest garbuix de signes tipogràfics en un text intel·ligible, a partir de la comparació exhaustiva entre els signes que més apareixen al criptograma i les lletres amb una major freqüència d'aparició en llengua anglesa, segons els estudis que Poe coneixia. Per exemple, el símbol "8" apareix 33 vegades, ";" 26, "4" 19 vegades i "‡" 16. Com que les lletres amb una freqüència d'aparició més altes en anglès són E T A O N... el narrador substitueix tots els símbols "8" per lletres E, els "4" per T, els "‡" per A i així successivament. De mica en mica, el criptògraf avança en les seves deduccions fins arribar a resoldre el missatge secret que actua de mapa del tresor: "L'Escarabat d'Or" va tenir un èxit esclatant entre els lectors i els escriptors del dinou, i aviat autors com Jules Verne o Sir Arthur Connan Doyle van aplicar tècniques ben similars en algunes de les seves obres.
Per això, se m'ha acudit que la millor manera de celebrar aquest primer Sant Jordi del segle XXI seria amb un criptograma expressament elaborat per als lectors de l'AVUI, sense cap altre premi que resoldre'l. L'experiència viscuda amb l'enigma de Verbàlia—un vers d'Ausiàs March ocult anagramàticament a la coberta del llibre que desenes de lectors van resoldre en pocs dies— em fa ser prudent. Sospito que el d'avui és una mica més difícil, i aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi o s'arrisqui a publicar-la a la secció de cartes al director. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça. El criptograma és aquest:
5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.
Resoleu o no l'enigma, desitjo un bon Sant Jordi a tots els verbívors i bívores, i que els verbs us siguin propicis.
dijous, 12 d’abril del 2001
Zoologia verbívora
L'altra nit al "Racó del Llibre" de Rubí l'amabilitat de Toni Lombarte (científic del ICM-CSIC de Barcelona) em va permetre descobrir certs aspectes insòlitament verbívors de la terminologia zoològica que demostren, si és que calia, el fi sentit de l'humor de molts científics de renom. El rigor no està pas renyit amb la joia de viure. Ans al contrari. I la ingent nomenclatura zoològica ho demostra d'una manera exemplar. De fet, hi ha qui ha trobat indicis de fina ironia fins i tot en algunes de les denominacions zoològiques que es va empescar el mestre classificador Carl von Linné (1707-1778). Per exemple en el nom savi de l'enorme rorqual (la balena blava), que Linné batejà com Balaenoptera musculus tot i que en llatí "musculus" vol dir "ratolí".
Pel que sembla, els jocs de paraules han estat sovint presents en la tasca de batejar noves espècies o gèneres animals. Així, el naturalista W. E. Leach anomenà diversos gèneres d'isòpodes amb variacions quasi anagramàtiques: Cirolana, Lanocira, Rocinela, Nerocila, Anilocra… L'operació combinatòria pren ple sentit quan descobrim que la dona de Leach es deia, òbviament, "Carolina". És l'entomòleg i professor titular de biologia animal José Luis Viejo Montesinos qui ho explica en un article publicat en 1996 a la revista "Quercus" de títol prou explícit: "Anécdotas sobre el nombre científico de los animales". Viejo també recull alguns noms que, segons ell, voregen la norma deontològica de no posar mai noms ofensius: els gèneres de xinxes Marichisme, Pollychisme, Dolychisme i Florichisme que en anglès sonen tots com una invitació al bes: "Mary (o Polly o Dolly o Flory), kiss me". També hi ha un bivalve —una cloïssa— que llueix per aquests mars de déu el prostibulari nom de Meretrix lupanaria. En un to més blanc, trobem el fascinant cas de l'entomòleg T. Erwin, que va batejar un coleòpter molt difícil de localitzar amb el transparent nom de Agra vation (perquè en anglès "aggravation" vol dir "greuge, exasperació").
Un company de Lombarte al CSIC de Barcelona, el professor Miquel Alcaraz, també ha recollit diverses denominacions curioses degudes a científics catalans. Així, l'il·lustre ecòleg Ramon Margalef va batejar una alga unicel·lular com Ceratoperidium yeye perquè li recordava un cap amb trenes a l'estil ye-ye. També els doctors Roger Villanueva i Pilar Sánchez van descriure un pop de dimensions considerables amb el nom d'Octopus magnificus, tal vegada influïts pel "Pijus magnificus" dels Monty Python a "La vida de Brian". Però la joia de la corona encara ha de néixer. Segons Lombarte tot depén del doctor Daniel Martín (CSIC de Blanes). Martín s'ha especialitzat en cucs poliquets de l'espècie capensis (denominació específica que prové toponímicament de la sudafricana Ciutat del Cap). Doncs bé, a Daniel Martín li ronda pel magí descriure algun gènere nou que trobi en les mostres de Namíbia i Sudàfrica que encara li queden per descriure amb el nom genèric Nocal. Naixeria així l'impagable Nocal capensis. No cal dir que des d'aquí l'encoratgem amb tota humilitat verbívora a introduir en els manuals universals de zoologia aquesta impensable aportació catalana a la història del pensament dels poliquets.
Pel que sembla, els jocs de paraules han estat sovint presents en la tasca de batejar noves espècies o gèneres animals. Així, el naturalista W. E. Leach anomenà diversos gèneres d'isòpodes amb variacions quasi anagramàtiques: Cirolana, Lanocira, Rocinela, Nerocila, Anilocra… L'operació combinatòria pren ple sentit quan descobrim que la dona de Leach es deia, òbviament, "Carolina". És l'entomòleg i professor titular de biologia animal José Luis Viejo Montesinos qui ho explica en un article publicat en 1996 a la revista "Quercus" de títol prou explícit: "Anécdotas sobre el nombre científico de los animales". Viejo també recull alguns noms que, segons ell, voregen la norma deontològica de no posar mai noms ofensius: els gèneres de xinxes Marichisme, Pollychisme, Dolychisme i Florichisme que en anglès sonen tots com una invitació al bes: "Mary (o Polly o Dolly o Flory), kiss me". També hi ha un bivalve —una cloïssa— que llueix per aquests mars de déu el prostibulari nom de Meretrix lupanaria. En un to més blanc, trobem el fascinant cas de l'entomòleg T. Erwin, que va batejar un coleòpter molt difícil de localitzar amb el transparent nom de Agra vation (perquè en anglès "aggravation" vol dir "greuge, exasperació").
Un company de Lombarte al CSIC de Barcelona, el professor Miquel Alcaraz, també ha recollit diverses denominacions curioses degudes a científics catalans. Així, l'il·lustre ecòleg Ramon Margalef va batejar una alga unicel·lular com Ceratoperidium yeye perquè li recordava un cap amb trenes a l'estil ye-ye. També els doctors Roger Villanueva i Pilar Sánchez van descriure un pop de dimensions considerables amb el nom d'Octopus magnificus, tal vegada influïts pel "Pijus magnificus" dels Monty Python a "La vida de Brian". Però la joia de la corona encara ha de néixer. Segons Lombarte tot depén del doctor Daniel Martín (CSIC de Blanes). Martín s'ha especialitzat en cucs poliquets de l'espècie capensis (denominació específica que prové toponímicament de la sudafricana Ciutat del Cap). Doncs bé, a Daniel Martín li ronda pel magí descriure algun gènere nou que trobi en les mostres de Namíbia i Sudàfrica que encara li queden per descriure amb el nom genèric Nocal. Naixeria així l'impagable Nocal capensis. No cal dir que des d'aquí l'encoratgem amb tota humilitat verbívora a introduir en els manuals universals de zoologia aquesta impensable aportació catalana a la història del pensament dels poliquets.
dijous, 5 d’abril del 2001
Les Terres de l'Ebre
La E és la lletra que apareix amb més freqüència en català. No cal ser votant de Pere Esteve o fan de l'atleta Reyes Estévez per adonar-se'n. De fet, alguns escriptors de llengües ben diverses se n'han enamorat, de la E.. El guatemaltenc Augusto Monterroso li dedicà un dietari —La letra e, 1987—, Lord Holland publicà en 1836 un e-poema en llatí anomenat "Eve's Legend" ("E servem lex est, legemqve tenere necesse est?…") i el francès Georges Perec la foragità espectacularment d'una novel·la lipogramàtica —La disparition, 1969— per encimbellar-la després en un relat monovocàlic —Les revenentes, 1972—, dues obres que no tenen cap paraula en comú. Cap ni una. Però la E (d'electrònic) és també la vocal de l'era digital. Del futur. I, curiosament, les Terres de l'Ebre en van plenes.
De manera que fa quinze dies des de Capde7mana (el canal temàtic de Vilaweb dedicat a l'esbarjo eclèctic que firmem amb Carles Capdevila) vam sol·licitar textos e-monovocàlics en suport del sud català. Les respostes dels internautes han assolit un nivell d'excel·lència tan sorprenent que justifiquen el seu transvasament hidrològic als rius de tinta que solquen el paper. En especial el text més llarg, vera torrentada de Es, que ha escrit Roser Carol i que mereixeria figurar en lletra ben grossa en una pancarta que podria cobrir tota l'amplada de l'Ebre al seu pas per Tortosa:
"Les terres de l'Ebre se'm representen esteses en el temps: escenes efervescents, estrenes presents, recers secrets, serres exemptes de res, esperes eternes, mestres clements... Ple mes de desembre. Fred, gel, ens refredem: se'ns revelen les terres de l'Ebre. El vell espectre ens rep: tres cerveses en fresc. Després, se'ns rebenten les senyes dels plers: les venes de l'Ebre, les vetes del cel, els verds de les herbes, les mels del terreny, les fresses del vent. Pernegem, serregem: temples, verges, cel·les, senderes, veredes, dreceres, preses, gleres, lleres... Mes l'Ebre és sempre present. Cent deltes en l'Ebre: el dels vells (vénen, esmenen, perceben), el de les velles (netegen, renten, esterregen), el dels nens (esperen, s'entretenen, pensen), el de les nenes (festegen, erren, remenen), el dels bebès (fent metes); el de mel, el de fel, el verd, el vermell, el de febrer, el de setembre, el dels secrets, el de les regles, el dels renecs, el de les lletres, el dels encensers, el de les empremtes, el dels remers, el de les belleses... El de sempre més, el de temps enrere. El vespre ens reté ple d'excel·lents menges: entremès de pedrers freds, cervells de be plens de cebetes tendres, fetges de vedelles llestes, bledes sense res, gerds, nespres, peres, mel d'herbes, refresc de llet, cremes espesses, negre del Penedès, tes... EP! EP! Vells dements en excés, sense fre, esperen. Ments perverses, serpents en zel, rènecs feréstecs, de dretes, de membres erectes, pensen en terres ermes. Pretenen el segrest de les terres de l'Ebre. Fem res? Ens emprenyem, ens esverem, ens rebel·lem, perdem els estreps, desenterrem les fletxes. Tres bens negres! El cel és clement? Despertem: entenem els recels, els precs de les gents de les terres de l'Ebre."
Text excel·lent, eh?
De manera que fa quinze dies des de Capde7mana (el canal temàtic de Vilaweb dedicat a l'esbarjo eclèctic que firmem amb Carles Capdevila) vam sol·licitar textos e-monovocàlics en suport del sud català. Les respostes dels internautes han assolit un nivell d'excel·lència tan sorprenent que justifiquen el seu transvasament hidrològic als rius de tinta que solquen el paper. En especial el text més llarg, vera torrentada de Es, que ha escrit Roser Carol i que mereixeria figurar en lletra ben grossa en una pancarta que podria cobrir tota l'amplada de l'Ebre al seu pas per Tortosa:
"Les terres de l'Ebre se'm representen esteses en el temps: escenes efervescents, estrenes presents, recers secrets, serres exemptes de res, esperes eternes, mestres clements... Ple mes de desembre. Fred, gel, ens refredem: se'ns revelen les terres de l'Ebre. El vell espectre ens rep: tres cerveses en fresc. Després, se'ns rebenten les senyes dels plers: les venes de l'Ebre, les vetes del cel, els verds de les herbes, les mels del terreny, les fresses del vent. Pernegem, serregem: temples, verges, cel·les, senderes, veredes, dreceres, preses, gleres, lleres... Mes l'Ebre és sempre present. Cent deltes en l'Ebre: el dels vells (vénen, esmenen, perceben), el de les velles (netegen, renten, esterregen), el dels nens (esperen, s'entretenen, pensen), el de les nenes (festegen, erren, remenen), el dels bebès (fent metes); el de mel, el de fel, el verd, el vermell, el de febrer, el de setembre, el dels secrets, el de les regles, el dels renecs, el de les lletres, el dels encensers, el de les empremtes, el dels remers, el de les belleses... El de sempre més, el de temps enrere. El vespre ens reté ple d'excel·lents menges: entremès de pedrers freds, cervells de be plens de cebetes tendres, fetges de vedelles llestes, bledes sense res, gerds, nespres, peres, mel d'herbes, refresc de llet, cremes espesses, negre del Penedès, tes... EP! EP! Vells dements en excés, sense fre, esperen. Ments perverses, serpents en zel, rènecs feréstecs, de dretes, de membres erectes, pensen en terres ermes. Pretenen el segrest de les terres de l'Ebre. Fem res? Ens emprenyem, ens esverem, ens rebel·lem, perdem els estreps, desenterrem les fletxes. Tres bens negres! El cel és clement? Despertem: entenem els recels, els precs de les gents de les terres de l'Ebre."
Text excel·lent, eh?
dijous, 22 de març del 2001
Veres e vents
El tòpic vol que molts ciutadans orientals confonguin els fonemes vibrants amb els líquids, de manera que la pera esdevé la pela i tan amples. Més enllà dels doblatges cinematogràfics i d'algunes burdes paròdies, aquesta substitució té una certa rendibilitat ludolingüística. L'objectiu seria escriure un text en el qual, en substituir totes les erres per eles, canviés el sentit d'una manera notable. Però fins ara la veritat és que tots els exemples que he arribat a reunir no passen de la categoria entranyable dels acudits dolents. Per exemple aquell que pregunta com és que els orientals tenen tendència a dormir sobre superfícies dures com els futons i, en un prodigi d'ecumenisme cristià, respon "perquè segueixen les indicacions d'aquell manament que diu: no matalàs". O bé aquell altre, també relacionat amb el cristianisme, que es pregunta com és que les misses que fan els missioners a la Xina són les més breus del món. Resposta: perquè en començar el capellà diu allò de "pleguem, germans"; i pleguen.
La proposta RL pren més volada si apliquem aquest capriciós mecanisme substitutiu als versos d'algun poema amic. Un vers que faci "sóc sant d'ermita" pot devenir "sóc sant del mite" i un altre que proclami "foll, arrossego" quedaria "foll, allò sego". L'operació liquadora orientalitzant guanya interès si l'apliquem sobre estrofes manllevades d'alguna tradició oriental. Per exemple si liqüem un recull d'haikús, una forma estròfica oriental de només 17 síl·labes que ha fet molta fortuna en la tradició poètica catalana. Prenguem, sense anar més lluny, els "Haikús d'arinsal" d'Agustí Bartra i Lleonart, un autor que porta l'ART en ALT a tots dos cognoms. La tria no és (només) capriciosa. La presència del topònim andorrà Arinsal al títol ens remet a una puríssima aigua mineral. ¿Quin millor poemari per assajar un procés liquador (i tal vegada liquidador) que un recull d'haikús digne de presidir una ampolla d'aigua mineral?
L'operació ens obliga a llegir el versos segons el seu bell so liquat, de manera (alça Manela!) que sovint topem amb mots insòlitament justos que el poeta mai no imaginà associats al seu vers (als seus vels). El sisè haikai de Bartra, per exemple, fa "Dalt de la pira/ de blanques orenetes,/ canta Vidala" i esdevindria "Dalt de la pila/ de blanques, olè!, nétes,/ canta Vidala". El novè ("La nit s'acaba./ Oh cor meu: ja repiquen/ els esclops auris!") es reorientalitzaria així: "La nit s'acaba./ Oh col, déu: ja la piquen/ els esclops aulis!". El 31è queda així: "Samsó melòdic,/ sostens amb ta alenada/ les Males fondes". I, encara, el 37è: "Foll, allò sego/ pels cabells les nueses/ de sines d'Ònix". Finalment, el segon vers de l'emblemàtic haikai número 54 de Bartra ("Fidel de llengua,/ Andorra meva, entera/ a la mà alçada") es liquarà en un "endoll amè, va, entela" força apte per designar aquest procediment RL tan orientalitzant que desorienta.
Rellegiu els vostres versos preferits i envieu-ne la versió orientalitzada. Segur que els grans temes poètics de tots els temps prenen una nova dimensió: l'amor (la mol), la mort (la molt… l'ha mòlt), la memòria (l'amè m'olia) i al final trobeu que llegint poesia us ho passeu de corrons.
La proposta RL pren més volada si apliquem aquest capriciós mecanisme substitutiu als versos d'algun poema amic. Un vers que faci "sóc sant d'ermita" pot devenir "sóc sant del mite" i un altre que proclami "foll, arrossego" quedaria "foll, allò sego". L'operació liquadora orientalitzant guanya interès si l'apliquem sobre estrofes manllevades d'alguna tradició oriental. Per exemple si liqüem un recull d'haikús, una forma estròfica oriental de només 17 síl·labes que ha fet molta fortuna en la tradició poètica catalana. Prenguem, sense anar més lluny, els "Haikús d'arinsal" d'Agustí Bartra i Lleonart, un autor que porta l'ART en ALT a tots dos cognoms. La tria no és (només) capriciosa. La presència del topònim andorrà Arinsal al títol ens remet a una puríssima aigua mineral. ¿Quin millor poemari per assajar un procés liquador (i tal vegada liquidador) que un recull d'haikús digne de presidir una ampolla d'aigua mineral?
L'operació ens obliga a llegir el versos segons el seu bell so liquat, de manera (alça Manela!) que sovint topem amb mots insòlitament justos que el poeta mai no imaginà associats al seu vers (als seus vels). El sisè haikai de Bartra, per exemple, fa "Dalt de la pira/ de blanques orenetes,/ canta Vidala" i esdevindria "Dalt de la pila/ de blanques, olè!, nétes,/ canta Vidala". El novè ("La nit s'acaba./ Oh cor meu: ja repiquen/ els esclops auris!") es reorientalitzaria així: "La nit s'acaba./ Oh col, déu: ja la piquen/ els esclops aulis!". El 31è queda així: "Samsó melòdic,/ sostens amb ta alenada/ les Males fondes". I, encara, el 37è: "Foll, allò sego/ pels cabells les nueses/ de sines d'Ònix". Finalment, el segon vers de l'emblemàtic haikai número 54 de Bartra ("Fidel de llengua,/ Andorra meva, entera/ a la mà alçada") es liquarà en un "endoll amè, va, entela" força apte per designar aquest procediment RL tan orientalitzant que desorienta.
Rellegiu els vostres versos preferits i envieu-ne la versió orientalitzada. Segur que els grans temes poètics de tots els temps prenen una nova dimensió: l'amor (la mol), la mort (la molt… l'ha mòlt), la memòria (l'amè m'olia) i al final trobeu que llegint poesia us ho passeu de corrons.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)