dijous, 2 de juliol del 1998

Perejaume onomàntic

L'onomància designa l'art d'endevinar el futur d'una persona a partir del nom que llueix. Perejaume, un dels pocs artistes que no reboten contra els murs de l'escriptura sinó que els travessen màgicament, ha invertit l'activitat dels onomàntics en un llibre insòlit i bell anomenat Oïsme (Edicions Proa, 1998). Perejaume substitueix persones per paisatges i inverteix el procés: és la topografia la que instiga el passejant a transformar-se en onomateta. Són els sons naturals de la terra els que enclouen els noms secrets dels indrets que visita l'intrèpid excursionista. El coixí sonor que embolcalla les mateixes serralades per les quals transità Jacint Verdaguer fa un segle. Perejaume reprodueix al final del llibre facsímils dels croquis pirenencs que dibuixà Verdaguer "per guiar més be el lector en lo bosch de muntanyes hont se descabdella esta llegenda".
Encomanat al sibil·lant Sant Oïsme —"prop del pantà de Camarasa, un dels indrets d'aires més variats i indecisos"— Perejaume es capbussa sibil·linament en el cratilisme. Som al debat que Plató va establir entre mimologia o convenció, revelació o pacte social, veritat o artifici. Les trifulgues entre Hermògenes i Cratil que Plató transcriu en el seu Cratil van iniciar la dicotomia que avui anomenem cratilisme. El primer defensa la tesi anomenada convencionalista segons la qual els noms de totes les coses resulten simplement d'un acord entre els homes. Cratil, en canvi, formula la tesi naturalista segons la qual cada objecte ha rebut una denominació justa que emana d'una conveniència natural. Perejaume s'investeix de Cratil, camina i escolta. "Narrar és caminar", assegura, de manera que el paisatgisme esdevé forma narrativa i els topònims brollen d'una manera natural dels indrets visitats.
Especialment plaent als esperits que s'ericen amb la combinatòria verbal resulta la història dels qui van posar nom al pla de Busa (pàgines 49-50). Aquí els excursionistes reben els sons del nom fonema a fonema, els transformen en lletres i després els recombinen una i mil vegades fins que el nom de Busa emergeix naturalment. "Al capdavall —escriu Perejaume—, escrutar el nom com qui l'inventa o inventar el nom com qui l'escruta, no és gaire diferent. Els llocs són uns cossos sonors i produeixen, certament, unes vibracions sensibles a l'orella, però, tant o més que no pas això, és la creença en una equivalència òptica dels sons allò que ens mou a trobar a les coses un mot que les transcrigui, a trobar als llocs un nom que els abasti".
L'escriptura natural d'aquest Oïsme de PJ és el peix que mossega la cua d'una instal·lació de Realitat Virtual anomenada "Topofonia" que Joan Fontcuberta presentà fa dos anys al Centre d'Art Santa Mònica, produïda per la Galeria Virtual dels germans Parés. En comptes dels Pirineus hi havia Montserrat, en comptes d'excursió trànsit. El transeünt triava un panorama i en comptes del nom la imatge autogenerava una melodia. Cal recordar que cap panorama no va generar mai el "Virolai".

dijous, 25 de juny del 1998

El Tour d'Olano

Just abans de començar el Giro d'Itàlia que tan gloriosament va guanyar Marco Pantani vam proposar un joc de paraules que agermanava les belles ciutats d'Amsterdam i Narbona. Els noms de totes dues acaben amb les dues mateixes lletres amb què comencen (Am-am, Na-na). L'any 1973 un enigmista neerlandès conegut pel pseudònim de Battus va decidir batejar aquest fenomen amb el recurrent nom de ciclograma. Dèiem llavors que els ciclogrames són rodons com un conte de Txèkhov. La sol·licitud d'aquests mots de ressons ciclistes ha obtingut una bona resposta entre els lectors de l'AVUI.
El primer impuls d'alguns corresponsals ha estat proposar noves etapes per a la cursa ciclogramàtica entre Amsterdam i Narbona. Però els biciclogrames ciutadans semblen cars de trobar: només Toronto, Miami i Zaragoza (o Saragossa). Alguns lectors han volgut batre el Guiness de l'especialitat, però cap no ha pogut ultrapassar el grau 4 de "ment/al/ment" o "aren/aren". D'entre els tetraciclogrames enviats el més bell és potser l'immaculat "ador/ador", tramés per Alfons Saumell de Barcelona, Antoni Deutú de Juneda i Neus Garcia de Terrassa. Tant Saumell (que també proposa "aven/ç/aven" i "aven/tur/aven") com Deutú ("ador/n/ador") coincideixen a afegir-ne un segon d'immaculat: "aves/aves". Joan Brussosa ofereix una casa de pagès a Taradell anomenada "Vall/de/vall" i el junedenc Deutú fa una pregunta digna del debat sobre l'inici del segle XXI: "La paraula adoradora es pot considerar un pentaciclograma?" La resposta és no, a menys que la a central patís una "geminadura" i es clonés en a-a.
D'entre la muntanya de triciclogrames rebuts, destaquen alguns mots bisíl·labs de sis lletres i posat quec: bàrbar, tàrtar, testes, cuscús... L'únic exemple que trenca l'esquema de repetició sil·làbica és "ret/ret". No és cap retret, és clar, però potser resulta més interessant una sèrie com la que ens envia Eva Bofill (Barcelona) amb diversos triciclogrames basats en les lletres "ent". Comença ent/en/ent que pot extreure informació de les lletres de rebuig (en aquest cas la preposició "en"), passa a adquirir ent/enim/ent (gairebé "en tenim", assegura) i acaba amb aquest ent/retenim/ent ("i com que en tenim, d'enteniment, retenim l'entreteniment", conclou).
Saumell, per la seva banda, forma un trio ciclogramàtic digne de tocar mambos amb l'escriptor italià Leonardo Sciascia (4), el dramaturg Sergi Belbel (3) i l'enigmista Miquel Sesé (2); i després ho remata tot completant un alfabet amb 26 monociclogrames: abacallanada, baobab, cacic, digitígrad, excursionisme, fonògraf, gag, Haensch (Günther, lingüista alemany contemporani), iterbi, Jalaj (ciutat i regió assíria citada a la Bíblia), kodak, làbil, maremàgnum, nan, obcecació, pap, Quebeq (amb llicència), rar, soporífers, tocat, urpeu, Voronov (Sergej, cirurgià rus), xeix, Ydby (ciutat de l'exunió soviètica) i Zarautz (a Euskadi).
En tot cas, Pantani guanyà el Giro sense ser ciclogramàtic. Guanyarà Olano (o-o) el Tour?

dijous, 18 de juny del 1998

Estiu al carrer

Quan, fa mesos, vam demanar dades sobre cronovies —aquells carrers o passeigs o avingudes o places amb una data a la placa com els barcelonins Carrer Dos de Maig o Passeig Onze de Setembre— el calendari se'ns va començar a omplir d'espais. Les cronovies són indrets que podeu associar al vostre aniversari o a qualsevol data significativa de les vostres biografies. Què millor que celebrar l'aniversari passejant aquest dissabte pel Carrer 20 de Juny de Girona? Tant se val que sigui un carrer curt (la mera unió entre Bonastruc ça Porta i Gran Via de Jaume I); tant se val que el setge fallit de les tropes napoleòniques capitanejades pel mariscal Augereau es produís un llunyà 20 de juny de 1808; si sabeu tot això enhorabona, però la qüestió realment important és agermanar temps i espai, tal com fa la fórmula de la velocitat. Un carrer cada dia i un bon dia serem tots al carrer.
Ara que arriba l'estiu és un bon moment per repassar uns quants d'aquests possibles objectius turístics. Així, podríem partir de Girona mateix, i concretament del Carrer del 8 de Juliol, retre un joliu homenatge a la munió de carrers dedicats al 18 de Juliol que els ajuntaments democràtics han arraconat als soterranis de la memòria (per exemple l'actual carrer de la Font del Gat, a Manresa) i rematar la passejada travessant l'imponent Passeig del 22 de Juliol de Terrassa (commemoració d'una victòria dels terrassencs sobre les tropes carlines en 1872). La ruta de les cronovies del mes de juliol pot acabar gloriosament a París, en una travessia de la Rue Rivoli, darrere mateix de les Tuileries, anomenada Rue du 29 Juillet. Als amants de l'enigmística que facin vacances a l'agost els recomanem la Place du 25 Aout 1944, a tocar de la Porte d'Orléans, a veure si encara són capaços de detectar-hi l'alegria desbordant que s'hi devia desfermar el dia de la capitulació nazi.
Calen 366 cronovies diferents. La col·lecció perfecta fóra aquella en la qual cap dia no queda sense carrer, cap ciutat no es repeteix a la llista, l'origen de totes les dates està prou documentada i, per què no?, hi ha imatges fotogràfiques dels paisatges. Però l'àlbum del millor calendari d'espais, 29 de febrer inclòs, és un objectiu tan ambiciós que requereix una convocatòria ben ambiciosa. Per això, tot commemorant el primer aniversari de Vademe.cum (literatura i enigmística a Internet) hem llançat una convocatòria internacional de cronovies en català, espanyol, anglès i italià: (http://www.partal.com/vademecum/cat/torneig/index.html).

Durant un any i mig —el temps que ens separa de l'any 2000— tots els navegants que passin per aquesta URL podran enviar dades sobre noves cronovies en qualsevol ciutat del món. Des de Vademe.cum cada mes actualitzarem les pantalles de l'agenda electrònica que contindrà totes les cronovies acceptades, de manera que qualsevol transeünt pugui comprovar en tot moment a quin racó de món pot anar a celebrar el seu aniversari de casament en bona companyia. O sol.

dijous, 11 de juny del 1998

53 dies

Un anònim membre del cos tècnic del "Bon Dia Catalunya" de TV3 m'aborda per demanar-me un aclariment sobre una novel·la de Georges Perec que el té captivat. L'home està llegint amb fruïció la traducció castellana que va sortir fa anys a Mondadori de 53 jours i es deleix per entendre a què treu cap l'enfilall d'arxius, quaderns i notes que troba al final. Li explico que és una obra inacabada, publicada pòstumament per Jacques Roubaud i Harry Mathews, i que Perec mai no va escriure ni una ratlla intencionada d'aquesta última part que tant l'amoïna. Roubaud i Mathews han completat l'edició amb una colla de materials heteròclits perquè el lector pugui fer-se càrrec de l'últim projecte literari de Perec.
En tornar a casa busco el llibre a la biblioteca i el fullejo enllaminit. Tres hores després encara el tinc enganxat als dits. Devoro goludament l'inventari d'artefactes propis del gènere criminal que Perec hi disposa. Vibro amb les pàgines ja acabades que formen la primera part, ressegueixo amb interès les que van ser rescatades de manuscrits per compondre'n la segona i em desconcerto com el meu anònim interlocutor amb el desgavell inevitable dels materials que hi ha al final. Talment el Llibre del desfici de Pessoa. Els 53 dies del títol són els que va trigar Stendhal a escriure La cartoixa de Parma. Hi ha un munt de referències stendhalianes, i la idea de la novel·la com a mirall viatger és central. L'estructura del projecte, en la qual acabarà inserint-se macabrament la mort de Perec, suggereix cinc nines russes i desemboca en un veritable curs de novel·la basat en l'ús intel·ligent dels textos afusellats. Perec hi maneja seriosament l'aclucada d'ull escèptica: la santa realitat (saint-réal) és el contrari del primer miratge del mirall, però després el problema consisteix a "triar entre els contraris possibles".
D'entre el fotimer d'artefactes enigmístics de l'obra, trio dotze vocables de dotze lletres que sempre m'havien semblat impenetrables:

L A M E N T A T I O N S
C A L L I G R A P H I E
S E C H E C H E V E U X
S A C H E R M A S O C H
M I T R A I L L E U S E
R E A D E R D I G E S T
C A R I C A T U R A L E
I N T E M P O R E L L E
F O O T B A L L E U S E
H A M P T O N C O U R T
Q U E L Q U E C H O S E
F O R T D E F R A N C E

Aquesta dotzena d'expressions de dotze lletres, ara me n'adono, oculten al seu interior una al·lusió stendhaliana que em resulta especialment emocionant. Partint de la L que ocupa l'escaire superior esquerre es pot llegir en diagonal LA CHARTREUSE. Una Chartreuse que, a banda de Parma, ocupa d'altres espais propers a aquests fascinants 53 dies perequians. Com per exemple la rodalia d'una de les residències franceses de l'escriptor nord-americà Harry Mathews. Mathews, amic íntim de Perec i coresponsable de l'edició de la novel·la, té una hisenda molt propera a la Grand Chartreuse, seu de la mateixa orde dels cartoixans que avui en dia encara regenta la Cartoixa de Montalegre, al terme municipal de Tiana.

dijous, 4 de juny del 1998

Esteganografia

McGuffin ja és un cognom cèlebre. François Truffaut el va adoptar per descriure una de les estratègies del cineasta Alfred Hitchcock i des de llavors ha participat en nombrosos private jokes entre cinèfils. L'últim, l'efecte McGuffin amb què Marta Balletbó-Coll fa desaparèixer els personatges masculins quan els exilia a la lluna en la seva darrera pel·li. El McGuffin de Truffaut descriu la tàctica d'introduir un fals enigma que Hitchcock utilitza en molts dels seus films. Fals en el sentit que la solució no interessa tant com l'efecte que la seva frenètica recerca provoca en els personatges implicats en l'enigma. Al final Hitchcock desactiva el clímax de la solució, tot desviant l'interès de l'espectador cap a d'altres esdeveniments que sacsegen els personatges. Aquest és el famós McGuffin. Una bomba de rellotgeria al mig del vestíbul. Una mena de falsa alarma que projecta tothom cap als límits de la normalitat, just a la zona de perill on saltaran altres alarmes que ja res no tenen a veure amb l'enigma inicial.
El món de la criptografia, cada cop més sotraguejat per la física quàntica, acaba de viure un intens McGuffin. El matemàtic Jim Reedes, investigador dels laboratoris nord-americans ATT, acaba de desxifrar un codi ocultista que té 500 anys d'antiguitat. La notícia va saltar als diaris a mitjan abril, juntament amb detalls curiosos de la proesa criptogràfica (el matemàtic el desxifrà en dos dies) i el reconeixement a dos predecessors que Reedes desconeixia: el jurista Wolfgang Ernst Heidel (que l'any 1676 va assegurar que havia desxifrat el codi en un escrit que també està xifrat) i el professor d'alemany Thomas Ernst (que el va desxifrar d'estudiant i ho publicà l'any 1996 en una revista alemanya minoritària).
El codi ocultista en qüestió forma el tercer volum de l'obra Steganographia (1499) de Johannes Trithemius (nom llatinitzat amb què és conegut l'humanista alemany Johannes Heidenberg), un tractat de màgia negra sobre la comunicació amb els esperits. L'obra va aconseguir una popularitat molt sobtada i l'església catòlica la va prohibir. Des d'aleshores, generacions i generacions de mags més o menys clandestins n'han usat els conjurs per als seus ritus, mentre el mite del codi secret s'estenia com una taca d'oli. Els estudiosos sempre van sospitar que el llibre encloïa un missatge ocult, fins al punt que "esteganografia" (steganós: ocult) ha esdevingut sinònim culte de "criptografia" (cripto: amagat). Ara Ernst i Reedes ho han confirmat d'una manera tan brillant com taxativa. Trithemius va utilitzar l'ordre alfabètic invers per assignar lletres a números, va prescindir d'algunes de les lletres actuals (k, y) i en va usar d'altres ja obsoletes.
On és, doncs, el McGuffin esteganogràfic? Els missatges codificats tan enginyosament per Trithemius resulta que són del tot banals (la primera frase del salm 21, per exemple). Mers exercicis que han mantingut febrilment agitats molts creients durant mig milenni. S'imposa un cert estat d'alerta. Què no és un McGuffin?

dijous, 28 de maig del 1998

Promiscuïtat

Aquella màxima de no anar mai al llit sense haver après una cosa nova continua vigent. També en el teòricament ultraespecialitzat camp dels jocs de paraules. Els nord-americans, que a l'hora de fer saraus sempre han estat els reis, acaben d'organitzar un concurs lingüístic ple de pirotècnia enigmística. Ben allunyat dels clàssics concursos de la paraula més bonica o la més lletja que de tard en tard s'han convocat per aquí (fa cinc anys un diari francès va convocar-ne un de lletjor i el va guanyar "Maastricht"). A Amèrica han prescindit de la bellesa. Es tractava de trobar la paraula més promíscua de la llengua anglesa, entenent la promiscuïtat com la capacitat de la interfecta de relacionar-se enigmísticament amb el màxim nombre d'altres paraules. Per presentar-los la paraula vencedora he decidit traduir literalment el paràgraf de la seva nominació: "I ara, linguòfiles i linguòfils —verbívors, potser podríem dir-ne en català—, si us plau preparin-se per fer una gran ovació de gala en honor de la lluminosa, la increïble, l'ínclita, la mai prou ponderada estrella entre les estrelles. Senyores i senyors, verbívores i verbívors, els presento la paraula STAR".
La demostració de les aptituds promíscues de la lluminosa STAR (estrella) són riques i variades. En la mesura que permeten una adaptació al català, provaré de reproduir-les. D'entrada, si capgirem aquesta estrella lluminosa ens trobarem els esgarrifosos RATS, penats o no, que componen el seu bifront. Si, en canvi, efectuem el que els enigmistes nord-americans anomenen una transposició cíclica (decapitem el mot i li afegim la inicial al darrere), ens apareix un os humà: el TARS. Ara bé, si progressem de l'interior del mot cap a l'exterior, per tal de passar a les disposicions 2134 i 3421 topem amb un TSAR i amb les seves males ARTS. En anglès la parella de bifronts STAR-RATS són les úniques paraules de quatre lletres o més que permeten fer un doble capgirament dedins-enfora. En català aital meravella encara està per descobrir.
Finalment, STAR presenta una paraula veïna perfecta: TUBS (el que els americans anomenen shiftgram ). Les paraules veïnes estan compostes per les lletres immediatament anteriors o posteriors de l'alfabet. Aquest és el procediment que va usar el cineasta Stanley Kubrick quan va decidir rebatejar el seu IBM a "2001, Odissea en l'espai" amb les lletres veïnes HAL —les immediatament anteriors de l'alfabet—. Les veïnes posteriors de STAR formen TUBS. En canvi, d'entre totes les combinacions que permeten les lletres de STAR, només les quatre ja vistes produeixen un anagrama perfecte —TSAR, TARS, RATS, ARTS—, tot i que potser podríem admetre al club l'abreviació de senyoreta (Srta.). En aquest terreny, la promiscuïtat de STAR segurament és superable.
Si algun lector és capaç de trobar una paraula de quatre lletres més promíscua que STAR, ja pot córrer a enviar-nos-la a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o a mailar-nos-la a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 21 de maig del 1998

Cave Canem

Cave Canem és una revista (aperiòdica) de literatura editada a Vic. Tot i que ja té set anys de vida, l'últim lliurament és només el cinquè. Com la immensa majoria de revistes culturals CC és una publicació difícil de trobar (raó: IEC. Carme, 47), però en canvi és atípica per diversos motius: perquè és de literatura, perquè s'hi cou bon pa i perquè flueix tranquil·la. Al número 1 Lluís Sol ja definia els interessos dels càvecs anèmics en un text de presentació: "Ens interessa la literatura (...) que es fonamenta bàsicament en la llengua. La literatura és un tipus de manipulació de la llengua. I el fet d'entendre que la llengua arriba un moment que ha esdevingut literatura implica pensar en un exercici intencionat, que gira i es regira per tal de tocar el lector com les aromes que captiven el vianant distret que passa per davant de ca l'herbolari".
Una de les gràcies de CC és que el seu consell de redacció —format per Ignasi Badia, Toni Casals, Jordi Llavina, Jordi Puntí, Joan Rebagliato i Lluís Sol— és força generacional, anyada, poc o molt, del 67. I la generació de Puntí —el primer dels càvecs anèmics que ha destacat al circuit open—, a banda de prometedora, és de les últimes que van viure un mapa universitari quasi bicèfal en el qual els estudis de Filologia encara ocupaven un lloc destacat. Els càvecs anèmics han acompanyat, des del primer número, les narracions i poemes inèdits amb pulquèrrimes traduccions d'autors aimats. Epigrames de Marcial reescrits per Toni Casals, sonets de Miquel Àngel en versions de Gemma Pauné, poemes de Robert Walser a càrrec de Pere Montalat, contes de Tabucchi (Jordi Puntí), Dino Buzzati (Joan Rebagliato) o l'escriptor hindú Arjun Dangle (Elena Martí Segarra). Al CC4 hi ha bons poemes de Lluís Sol i Maurici Pla, Rebagliato dedica un conte a Joan Coromines, Puntí fa una ressenya espúria d'una exquisidesa només comparable als croissants de xocolata de les sagues escandinaves i Pau Vidal hi aporta una bona dosi enigmística amb uns mots encreuats temàtics intitulats "Literatura Definida".
El text de presentació del CC4 demostra que el consell de redacció no s'ha cansat de redactar definicions de literatura. Aquest cop és Ignasi Badia qui escriu: "tot amb tot, si encara volem que la literatura sigui alguna cosa, sempre podem dir que és un conjunt d'activitats que tenen a veure amb la funció estètica de la llengua (...) de mots rimats a mots encreuats —benvinguda, enigmística!— passant per tota la prosa que calgui". La presència de l'enigmista Pau Vidal, coetani dels càvecs anèmics, en una revista de literatura és una gran notícia per dos motius. D'una banda, perquè els mots encreuats catalans van tenir la sort de néixer a la cuina d'un escriptor com en Tísner. A més, les definicions del xef Vidal són una delícia: "Solen fer-ho els escriptors mandrosos quan agafen el metre" (rimar); "Féu el que calia sobre la closca pelada dels cretins" (escopí); "Sol ser lletra d'importància majúscula" (inicial)...