Palau i Fabre

Un novel.lista afrancesat de primers de segle, autor d'una trilogia al voltant d'una família de cognom Garriga, feia una subtil al.lusió al caracter eixut de la llengua catalana en una de les seves novel.les, La família dels Garriga: "-És que.../ -L'esca s'encén... vés-te a assentar -digué el Garriga, fent un dels rars calembours, com ne diuen els francesos, que permet la llengua catalana, clara i poc apta a joguines". Val a dir que quan Josep Pin i Soler posava aquest comentari en la ploma del seu narrador, al país veí els jocs de paraules ja havien estat relacionats amb les avantguardes més agosarades i Raymond Roussel intentava endebades estrenar amb èxit les adaptacions dramàtiques de les seves novel.les.
Evidentment, el potencial homofònic del francès o de l'anglès pot semblar superior al del català. Però en el fons, és una pura qüestió de tradició. Amb un Barroc més aviat minso i les avantguardes segades per la gran catàstrofe, els catalans gairebé hem d'anar a buscar els nostres únics antecedents lúdics d'una certa solidesa en l'insigne Ramon Llull. Per això és interessant detectar petits exemples de literatura generada a partir del joc que puguin anar embellint les pelades branques de la literatura lúdica catalana.
El millor biògraf de Picasso és un apropiador d'identitats alienes que acabarà formant part de la llista eternament alternativa d'autors importants mai no prou ponderats. No sabem si veurem Palau i Fabre passejant com a escriptor del mes perquè no representa cap zona que calgui primar amb un peatge, però la solidesa de la seva obra està per damunt de qualsevol consideració. De fet, potser amb Joan Brossa, Palau i Fabre és una de les poques fulles d'aquelles pelades branques a les que al.ludim més amunt.
El cert és que en un dels contes inclosos al recull Contes despullats (1980) hi trobem un exemple fascinador de literaturització d'un procés enigmístic. A partir de les successives decapitacions i amputacions d'un nom propi que ja havia popularitzat Apel.les Mestres -Liliana-, Palau i Fabre narra un amor obsessiu. "Els noms de Liliana" és la història d'un enamorat que es dedica a projectar la seva passió al paper, on copia el nom de la seva estimada tantes vegades com li imposen com a càstig inadvertit els seus amics.
L'enamorat obsedit troba el descans en la cal.ligrafia del seu amor: "l'elegància de les eles li suggeria l'esveltesa de les cames (...) potser la inclinació de les is evocava un coll a la Modigliani, amb un caparró diminut al damunt"... Moltes vegades, quan ja porta un miler de còpies, el nom se li descomposa, i aleshores els seus ulls febrils detecten els noms dins del nom, les diverses dones dins de la dona. La princesa xinesa Li, la camarada Lilí, Lília la complaent, la severa Lia, la dolça Anna... totes les dones que formen part d'aquesta amant del paper que al final adoptarà el nou nom de Liana.
Fa goig llegir la prosa elegant de Palau i Fabre perquè sembla tendir naturalment al joc. En un altre conte, el que dóna títol al recull La tesi doctoral del diable (1983), Palau s'empesca un doctorand certament diabòlic que presenta una tesi titulada "El Tot". Aquest personatge, "amb celles en forma d'accent circumflex", encetarà un discurs basat en la simultaneïtat dels sabers i defensarà "l'alquímia com l'única forma de saber que encara no es resigna a abdicar de la seva aspiració a l'absolut".
Aquest doctorand tan compulsiu, que comença l'exposició de la seva tesi dibuixant el símbol gràfic de l'infinit en una pissarra i l'acabarà com el rosari de l'aurora, es fa dir Alckborns Migellodjet Stuxpryz (Abyz per als amics), i resulta ser el primer personatge pangramàtic de la literatura catalana. Tal vegada l'últim.