dissabte, 2 de febrer de 1991

Un article X

Fa uns mesos, en un article que acompanyava l'excel.lent conte de Modest Prats que prologa l'edició de bibliòfil En defensa de la lletra, comentàvem els diversos textos d'encàrrec amb què alguns escriptors defenien una lletra de l'alfabet. Evidentment, de textos n'hi havia de tots colors. Un dels que destacàvem aleshores era el breu poema que Xavier Lloveras (el lacònic premi Carles Riba amb Les illes obstinades) dedicava a la ics. "No sé qui sóc. Incògnita, et començo/ amb un interrogant que es vincla irònic./ Número o lletra?, també sóc les aspes/ del molí que esbarria el cop de llança,/ la creu de l'assassí irremissible,/ la firma eixuta de l'estult, l'irònic/ interrogant que es vincla a començar-te./ Sóc -sobretot- la lletra que cancel.la".
La ics sempre ha estat una lletra especial. La seva situació al final dels diccionaris, el seu ús matemàtic i la seva esquizofrènia fonètica en català ("ics" de sexe i "xeix" de xocolata) l'han carregada d'estranyes suggerències enigmístiques. L'antípoda de la C és un poema visual tant de les creus carregades de religiositat com de les aspes quixotesques dels molins més conspicus. La X minúscula multiplica, superposada desautoritza qualsevol lletra prèviament impresa, al costat d'una empremta digital serveix de signatura a l'analfabet i en una data representa la desena en números romans. Ics o xeix, la grafia d'aquestes dues diagonals creuades ha estat objecte d'impensables especulacions, com les que exposa Georges Perec al capítol XV de W ou le souvenir d'enfance (W o el recuerdo de la infancia -Ediciones Península, 1987-).
L'oulipienne francès, amb les seves endèmiques ganes de gresca, relaciona la creu de l'alfabet amb diverses creus històricament importants. Parla primer de la creu de Sant Andreu (dues creus paral.leles recolzades en l'extrem dels seus dos travessers), després relaciona la ics amb la neurofisiologia, la multiplicació, l'eix d'abscissa i la incògnita matemàtica. Però el més interessant comença amb les referències a les imatgeries feixista i jueva.
Comença parlant de dues V unides pels seus angles (X) que veuen prolongats els seus extrems amb segments iguals i perpendiculars fins obtenir una creu gammada. La creu nazi es pot manipular fàcilment: amb una simple rotació de 90 graus d'un dels segments que hem afegit sobre el seu colze inferior obtenim dues esses anguloses: les temibles SS. Però Perec no s'atura aquí. De la superposició de dues V de cap per amunt i cap per avall obté una figura molt semblant a la doble ics (XX). N'hi ha prou amb unir horitzontalment les branques lliures -per sota dels dos vèrtexs centrals- i s'obté l'estrella de David jueva.
Un estudi matemàtic dels segments que componen la simbòlica estrella davídica ofereix la sorprenent conclusió que coincideixen exactament amb aquells que componen la creu gammada nazi, en un exemple d'enigmística gràfica que sens dubte podran aprofitar amb fins inconfessables els defensors de la causa palestina. Però les coincidències no acaben aquí.
El genial Charles Chaplin, en la seva famosa sàtira "El Gran Dictador", va adoptar una simbologia filo-feixista per representar el seu führer particular. El símbol gràfic escollit fou una nova creu que adoptava la forma de dues X entrecreuades que dibuixaven un romb amb les seves rectes secants. El més interessant del treball de l'equip gràfic de Chaplin en aquella pel.lícula és que els segments de la nova creu coincideixen exactament amb la creu gammada i amb l'estrella de David.