dijous, 12 de setembre de 1996

Max Mix

Ara que l’estiu es marceix sembla oportú parlar d’una de les seves facetes més execrables: la proliferació d’aquests discos compactes anomenats Max Mix que duen una tirallonga de melodies superposades a una caixa de ritmes i un ninot promocional a la coberta (un Aznar de fira, la mòmia dels expedients X, un Stallone —o dos— de pega...). Els Max Mix han esdevingut un gènere musical comparable a l’entranyable “cançó de l’estiu”, ara ressuscitada pertot amb la sorollosa Macarena, que van començar atorgant protagonisme als punxadiscos que triaven els temes i ha acabat per formar part del merchandising que esprem els personatges populars tant com pot.
De fet, duem els Max Mix a l’enigmística perquè el seu nom representa una de les paronomàsies més notables de la nostra llengua. Max Mix prové d’una associació de dos mots anglesos abreviats que designen una cosa semblant a una “barreja insuperable” (maximum mixture), però capgiren l’ordre de la paronomàsia més habitual en I-A. De mots de la iaia, que és com vam batejar-los la temporada passada, el català en va ple, sobretot en el camp de les onomatopeies: un tic-tac designa el soroll d'un rellotge, un pim-pam el d'una arma de foc, un tric-trac el d'una sèrie de xocs ritmats, un xerric-xerrac és una matraca i un xip-xap el xipolleig a l'aigua... La família de les iaies s’eixampla amb una prolixitat tan sorprenent que gairebé ens aboca a la cua de l’Inserso. Així, fent zigazagues pel nombrós inventari de iaies, trobarem que fer una cosa així aixà és fer-la a mitges, anar a un lloc tot xino-xano és anar-hi a pas de bou, els nyic-i-nyacs són enganxades entre persones incompatibles i un baliga-balaga és un panxa-contenta.
El fenomen és d’abast universal. Des del famós duet oriental del Ying i el Yang al periple televisiu de Groucho Marx a l’italianitzant “Così Cosà” de TV3, passant per l’explosiva teoria astronòmica del “Big Bang”. Ara que el laborisme britànic torna a remenar la cua, potser seria interessant desenterrar un terme de la família que els analistes polítics van encunyar després de la Segona Guerra Mundial. Es tractava de la política Lib-Lab que es desenvolupà a la Gran Bretanya durant els anys quaranta i cinquanta. Els partidaris del Lib-Lab defensaven una política liberal respecte al mercat i laborista en la redistribució de la renda. Algú en podria prendre nota.
Els significants de nous referents tampoc no escapen a la febre paronomàsica de la iaia. Així, la digitalització creixent introduïda per les targetes de crèdit i els telèfons mòbils GSM ha adoptat una parella paronomàsica de la família per designar les quatre xifres del número secret (PIN) i les setze que componen el número complet de la targeta (PAN), fins al punt que els traficants de números de targeta són coneguts als Estats Units amb l’edificant apel·latiu de Peter Pan. De manera que si us vola la visa més us valdrà que feu sonar la campaneta.