Poligrames

Quan vam descobrir el vell diccionari morfològic de l’enigmista nord-americà Jack Levine vam creure sincerament que la salut mental era un concepte difús i indefinible. En plens anys seixanta, Levine agrupava tots els mots de l’anglès que presentaven la mateixa alternança de vocals i consonants (Ronaldo=Basarda=CVCVCCV). La pallissa preinformàtica que es va autoimposar l’autor d’aquell A list of pattern words of lengths two through nine ha perdut tota la seva èpica amb l’adveniment de l’era digital. Però l’ús continuat del diccionari de Levine entre els enigmistes anglosaxons ha provocat el naixement de noves modalitats de joc lingüístic. Per exemple, els poligrames. Si els heterogrames són mots que no contenen cap lletra repetida (com ara cosa-4, ouaires-7 o comptables-10), un poligrama és aquella paraula en la qual cada lletra és repetida un mínim de dues vegades.
L’exemple fundacional dels poligrames en anglès data de 1972, en un article de Ross Eckler a la revista especialitzada “Word Ways”. És el terme matemàtic “nonillion” (9, tres enes i dues is, os i eles) que a Amèrica designa el nombre cardinal equivalent a la trentena potència de 10 i a la Gran Bretanya 10 elevat a 54. Els “nonillions” van desencadenar una batalla per la competitivitat poligramàtica entre els lectors de WW. En el número següent uns normalíssims “intestines” (10, 2einst) milloraven la fita en quantitat i qualitat (5 parelles justes) i la cursa ja no es va aturar fins arribar al rècord absolut amb el plural del substantiu que designa l’antiantropomorfisme en el diccionari Webster: “antianthropomorphisms” (21, 3o-2ahimnprst).
La recerca de poligrames s’ha mostrat molt productiva en italià, atesa la flaca dels transalpins per la pràctica de la geminació o radoppiamento. El català no és una llengua tan favorable, però tampoc no resulta un terreny hostil als poligrames. El poligrama mínim és bisíl·lab i manté una estreta relació amb l’adquisició del llenguatge. Pocs pares deuen ser conscients que aquelles emotives primeres paraules articulades pels seus menuts (papa, mama, iaia, tata, tete, caca) són poligramàtiques. També el recordat Dadà que posà en circulació Tristan Tzara ho era. En el món dels poligrames, la unitat mínima s’oculta, doncs, rere (4, 2er) una doble parella que constitueix un mot de quatre lletres. Més enllà comença l’aventura.
Si anem fent esses (5, 3s-2e) pels viaranys poligramàtics, toparem amb un grup d’elegants estetes (7, 3e-2st) que es relacionen com poden amb una colla de mosses que deuen anar molt restretes (9, 3e-2rst). Davant d’aquest panorama el vianant, apesarat per la seva mala relació amb els temps verbals, farà els següents comentaris: “els retrataré (9, 3r-2aet) amb la meva màquina i després les fotos s’arnaran (7, 3a-2nr) en un armari antic mentre rememoro (8, 2emro) quan els restauradors el ressanaren (10, 2aenrs)”.
Si descobriu poligrames interessants, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem .