dijous, 26 de setembre de 1996

De centons

Un centó era una mena de capa feta amb pedaços d’altres robes que va acabar per donar nom a unes curioses composicions literàries confegides amb versos preexistents d’un autor famós. Aquest gènere malastruc, situat prop del simpàtic “apropiacionisme” que propugnen certs artistes contemporanis, data d’un prolífic poeta llatí del segle IV anomenat Dècim Magne Ausoni. Un encàrrec de l’emperador Valentinià l’abocà a escriure una celebrada (per obscena) composició intitulada Centó nupcial bastida exclusivament amb mitjos versos barrejats d’Homer, en la qual Ausoni estableix la llei d’or del gènere (mai manlleva dos versos seguits). Després el terme centó s’aplicà a tota mena de pastitxos o potpourris (musicals, prosaics, dramàtics, discursius). L’Edat Mitjana en va plena, d’aquestes transcripcions desordenades de versos que componen un nou poema. La moda del centó recolzà especialment en Homer, però els jolius plagistes també manllevaren versos de Lucreci, Ovidi o Estaci i, de fet, els centons més famosos són els virgilians.
Un dels arguments recurrents dels centons és la vida de Crist. L’emperadriu de Constantinoble Eudòxia la va reescriure amb mitjos versos homèrics i, com una nova evangelista, una noble romana que es deia Proba Falcònia s’hi posà usant només versos de Virgili. La vida virgiliana de Crist ha sofert pel cap baix tres reescriptures molt posteriors des de tres de les cultures dominants europees: les versions d’un canonge francès del segle XVII anomenat Stephan Pleurre, una de coetània signada pel gentilhome anglès Alexander Ross (amb l’horrorós títol de Virgilius Evangelizans, sive historia Domini et Salvatoris nostri Jesu Christi Virgilianis verbis et versibus descripta ) i, la més recent, la Vita di Cristo narrata da Virgilio, publicada fa cinc dècades per l’enigmista italià Anacleto Bendazzi (a Bizzarrie Letterarie, Autoedició. Seminario di Ravenna, 1951).
Els centons són un plagi legal en el qual l’autor del trencaclosques acostuma a citar la font de procedència de cada hemistiqui que empra. En el cas de Bendazzi, cada vers va aparedat per dos codis: el primer indica la localització exacta del mig vers inicial (E per Eneida, G per Geòrgiques, B per Bucòliques i el número de vers) i el segon codi ubica d’igual manera el mig vers final. La gràcia d’un bon centó és que no grinyoli. Evidentment cal triar amb molta cura l’autor de partida, com més prolífic millor, i després remenar entre tots els seus versos els passatges que millor escaiguin a les intencions temàtiques del reescriptor.
És bàsic no caure en la temptació indecent d’eliminar tota referència a la denominació d’origen dels versos. Altrament, el poeta s’exposa a una querella. És clar que, ben mirat, fóra preciós que el proper premi Carles Riba el guanyés un centó hàbilment bastit amb vers fragments ribians o el Vicent Andrés Estellés dels Octubre recaigués en un pastitx de mitjos versos amb el traç de l’autor de Donzell amarg. Volen dir que els jurats ho notarien?