dijous, 21 de setembre de 2000

Nabokoviana

La recent reedició de l'autobiografia de Vladimir Nabokov "Parla, memòria" (Edicions 62) permet recuperar la dimensió verbívora del gran novel·lista rus. No debades s'autoproclama el pare dels mots encreuats en cirílic, publicats a finals de la boja dècada dels vint al diari dels emigrats russos a Berlín "Rul", batejats amb el nom de "krestoslòvitsi". I tanmateix la importació dels mots encreuats al rus és una anècdota si ho comparem amb l'adopció de l'anglès com a llengua literària —de joc i de foc— quan ja era una veu narrativa important entre els emigrats russos.
Tota l'obra anglesa nabokoviana en va plena, de sensibilitat ludolingüística. Potser les facècies més conegudes siguin els criptogrames que fan servir Claire Quilty i la cobejada Lolita per inscriure's d'incògnit en la rècula de motels extravagants pels quals després els acaçarà el desesperat Humbert Humbert. També a "Pale Fire" ("Foc pàl·lid", Edicions 62) el foll Charles Kinbote analitza amb profusió de jocs d'artifici els 1000 versos del poeta John Francis Shade, de qui esdevé marmessor, segrestador i ombra ("shade" vol dir justament "ombra", en anglès). Fins i tot a "Ada" Nabokov descriu un joc de paraules rus anomenat "Flavita" que era popular durant el segle XVIII i que s'assembla sospitosament al Scrabble.
A "Parla, memòria" Nabokov arriba a escriure: "Desxifrar un enigma és l'acte més pur i més bàsic de la ment humana" i després, mentre valora les conseqüències de plantejar problemes d'escacs, fa una comparança decisiva amb l'activitat literàra: "Però per moltes coses que jo pugui dir sobre aquesta qüestió de la composició de problemes, em sembla que no aconsegueixo transmetre prou la idea del nucli extàtic del procés i els seus punts de connexió amb altres operacions diferents, més manifestes i més fructíferes, de la ment creativa, des de la carta nàutica d'un mar perillós fins a escriure una d'aquelles novel·les increïbles en què l'autor, en un accés de follia lúcida, s'ha establert certes normes excepcionals que compleix, determinant obstacles de malson que supera, amb el zel d'una divinitat que construeix un món viu a partir d'uns ingredients absolutament inversemblants: roques, carbó i palpitacions cegues".
Si aquest paràgraf prové de la primera versió de 1947 (i, per tant, no va ser afegit a la revisió canònica i final de 1967) és un clar predecessor de la literatura potencial tal com la van definir Raymond Queneau i companyia una dècada més tard. Perquè aquest novel·lista que s'imposa "certes normes excepcionals que compleix" (constriccions) pot ser el Georges Perec que en 1967 publicava la famosa novel·la lipogramàtica escrita sense el concurs de la lletra e "La disparition". O l'Italo Calvino de "Il castello dei destini incrociati", entestat a deixar-se guiar per les cartes del tarot. O sigui que, verbívor com pocs, Vladimir Nabokov haurà de ser investit "plagista d'avançada" pels actuals membres de l'Oulipo quan aquest novembre celebrin el 40 aniversari de la seva irrupció potencial: 1960-2000.