Costa Monteiro

Alfredo Costa Monteiro és un músic d'origen brasiler que viu i escriu a Barcelona com un ver verbívor voraginós. La primera vegada que vaig saber d'ell va ser a través de Pau Riba i Memi March. Em van passar unes fotocòpies de tres plaquetes anagramàtiques en portuguès, francès i espanyol que formen una trilogia trilingüe trieditada per un petit segell barceloní anomenat ")amalgama(". Els anagrames de Costa Monteiro van per parelles bilingües i beuen de la tradició dadà. No estan gaire lluny dels cops amagats de Marcel Duchamp sota l'àlies verbívor de Rrose Selavy o els esforços blasfems del Michel Leiris jovençà —"blasphème: blesse-femme" a les "Bagatelles végétales"— o ancià —"couple; si, double, il copule, quelle culpabilité?" a l'impagable "Langage tangage (ou Ce que les mots me disent)"—.
"Quelques brouillages", en francès i portuguès, sembla el projecte fundacional. Costa Monteiro el va escriure en 1992 a París i l'ha publicat, amb les altres dues plaquetes del trio, l'abril del 2000 aquí a Barcelona. Hi trobem parelles de frases homòfones a la manera de Raymond Roussel però saltant del francès al portuguès i viceversa: "Sonho merecido, ponto, vale./ Son Homère, Cid, ô, Pont Ovale" o "Sono de amor te leva./ Son ode à mort éleva". L'exquisidesa homofònica es completa amb un palíndrom franco-portuguès —"Atroce Léda, a dele corta"— i tres anagrames també bilingües: "Dentro dela, tremo./ Tondre Léda, Morte", "Drame/ de/ merda" i "Ever o mar te levar./ Rêve mortel à vera". En 1993 Costa Monteiro va reiterar el procediment anagramàtic en castellà i francès a "Pequeños diálogos sordos", amb troballes tan impactants com les d'aquesta progressió amatòria: "Là, ce tombeau d'amour./ Tu boca muerde. La amo."; "Te desnudé en la calle./ Dense éclat de la lune."; "Un bruit de parasite./ Entré. Tu pubis ardía." Finalment, en 1995 va tancar el cercle escrivint "Provas de simultaneidade", en portuguès i espanyol. Hi trobem parelles d'anagrames més existencials, com ara "Oí Dios... un pedo en el abismo./ O diabo depilou-se, meninos!" o bé "Un vacío azul./ Ui! Luz na cova!".
Durant aquest any rodó en el qual tot sembla en suspensió Costa Monteiro ha editat mitja dotzena de plaquetes a ")amalgama(". Opuscles presos a l'assalt per artificis verbals sensibles i gens gratuïts. Potser la més visual és la que duu per títol "[e'rrata]", així entre claudàtors, i que consta d'una vintena de paraules de pes definides en castellà —"Amistad, Amor, Bien, Cuerpo... Nacionalismo, Poder, Sexo, Trabajo"—. La clau són les correccions que Costa Monteiro introdueix amb bolígraf vermell en el text convencionalment imprès que conté les definicions. A la manera dels correctors, substitueix unes lletres per unes altres tot provocant veritables xocs semàntics. Allà on deia "Cultura: f. Conjunto de valores, creencias, tradiciones, institucions, lenguaje, etc..." després diu: "Conjunto de olores, carencias, adicciones, insatisfacciones, desencajes, etc..." Visca els correctors!