Anagrama acaba de publicar la magnífica biografia que ha escrit Calvin Tomkins sobre Marcel Duchamp, l'escaquista que va assassinar l'art. Duchamp —autor del "Gran Vidre" i instigador dels "ready made"— resulta ser una personalitat tan enigmàtica i poderosa com la seva obra. Dimissionari de la pintura, és desitjat i reclamat per tothom: les dones i els surrealistes, els americans i els fills de Dadà, els marxants inquiets, les multimilionàries desemparades... Fins i tot els oulipistes el fan membre del seu Obrador. Però Duchamp és un personatge quasi evanescent, capaç de desaparèixer dels mapes acolorits i refugiar-se en un escaquer, tal vegada al cafè Meliton de Cadaquès... Un artista absent que omple de sentit l'absència. Un punt i apart. O final. "No hi ha solució perquè no hi ha problema", va dir. No hi ha problema. Duchamp i els problemes són contraposats.
Les avantguardes històriques fan un ús constant dels jocs de paraules des d'una òptica experimental i amb una voluntat subversiva. Duchamp també és capdavanter en aquest camp. Moltes de les seves obres duen títols equívocs, bàsicament basats en l'homofonia, de manera que un "aéroplane" esdevé un "eros-plaine" (només amor) i un "faucon" (falcó) és representat per un "faux con" (un fals cony). Els contrapets, anagrames i calembours de Duchamp són sempre enginyosos i deliciosament obscens. "És evident que Rabelais i Jarry són els meus déus", contesta en una entrevista. El cert és que la verbositat carnavalesca de Rabelais i la capacitat de xoc del pare del pare Ubú són ben presents en tots els textos de Duchamp. Sobretot en els signats a partir de 1920 pel seu alter ego femení Rrose Sélavy, de qui a la pàgina 258 Tomkins reprodueix la instantània amb què Man Ray va immortalitzar-la. La doble erra inicial que Duchamp va acabar atorgant a Rrose ens fa llegir-hi "rose" (rosa), "eros" (amor) i "arrose" (rega, mulla). Combinant nom i cognom ("c'est la vie") es forma una frase que més aviat sembla una declaració de principis: "L'amor —la rosa, el reg— és la vida". El duet Duchamp-Sélavy signen una acció del casino de Montecarlo amb una inscripció circular plena d'homofonies que es perdrien en qualsevol traducció: "RROSE SELAVY ET MOI ESQUIVONS LES ECCHYMOSES DES ESQUIMAUX AUX MOTS EXQUIS".
Just un any abans del naixement de la verbívora procaç Rrose Sélavy la seva lluentor ja devia il·luminar els ulls penetrants de Duchamp mentre se solaçava pintant un bigoti memorable i una oblidada perilla al rostre ambigu de "La Gioconda". En plena efervescència del Dadà (1919), mentre Freud es dedica a psicoanalitzar a Leonardo, Duchamp capil·laritza l'emblemàtica Mona Lisa i subtitula el seu ready-made amb un presumpte acrònim —L.H.O.O.Q.— que Lawrence Steefel s'afanya a associar amb la forma verbal "look" ("mira!", en anglès). Però només cal lletrejar-lo de pressa en francès per descobrir-hi una altra declaració eròtica: "Elle a chaud le cul" (ella té el cul calent).
dijous, 30 de setembre del 1999
dijous, 23 de setembre del 1999
Guggenheim
Una de les aplicacions dels jocs de paraules és la competitiva. A banda dels clàssics jocs de taula basats en el llenguatge, com l'Scrabble o el Boggle, hi ha centenars de varietats que permeten competir amb l'únic ajut d'un bolígraf i un paper. Un d'aquests és l'anomenat Guggenheim, que combina l'acrònim amb les preguntes de cultura general. Primer es tria una paraula de, posem, sis lletres: enigma. També podria ser més llarga, però sis és una bona mida. Llavors n'escrivim les lletres, separades, al capdamunt d'un full de paper. E N I G M A. Més separades, de fet, perquè permetin escriure una paraula sota de cada lletra. A l'esquerra de tot del full reservem un espai per a una columna que contindrà categories diferents. Categories com ara països del món, ocells, peixos, marques de tabac, futbolistes, vegetals, actrius... triades pels mateixos jugadors.
El primer competidor proposa una categoria al segon i aquest ha d'escriure al full sis exemples que parteixin de les inicials del mot clau. Així, els sis països del món que lliguen sota "enigma" podrien ser Eslovàquia, Nicaràgua, Irlanda, Grècia, Madagascar i Àustria. Cada resposta encertada és un punt, cada error provat en resta dos i deixar un espai en blanc en resta un. Passat el temps predeterminat, el primer jugador també escriu sis exemples —no coincidents— de la categoria que ell ha proposat i després el segon en tria una de nova. Ocells... doncs l'estruç, el nyandú, l'ibis, la gralla, la merla i l'àguila. I així es va fent. La cosa no és tan fàcil com sembla. Proveu de buscar aus alternatives al nyandú, per exemple. O dotze peixos.
El ludolingüista anglès Peter Newby ofereix dues explicacions diferents per justificar l'il·lustre nom d'aquest joc. La primera és òbvia: perquè la família Guggenheim se l'hauria inventat. Però la segona és molt millor. Newby l'extreu d'un llibre de Frank Scully de títol pornogràfic "Fun in Bed" (1934). Scully sosté que el joc inicialment era conegut amb el nom de "Categories" però que un làpsus lingüístic —una piquiponada— va provocar la irrupció dels Guggenheim. Segons aquest autor de cognom X —d'Expedient X— el malentès es va produir en una sessió de Categories entre els escriptors anglesos Jerome Kern, Howard Dietz i P.G. Wodehouse —el pare de l'hilarant majordom Jeeves—. Es veu que algú havia triat la categoria "impressors" i Kern va escriure Gutenberg. Aparentment l'afamant Wodehouse mai no havia sentit a parlar de Gutenberg i no s'acabava de creure que fos el primer impressor. Com que eren en un tren i no hi havia cap enciclopèdia a mà per apaivagar l'escepticisme de Wodehouse, Kern i Dietz van acabar sol·licitant la confirmació de la dada a d'altres passatgers, amb l'enrenou subsegüent.
Mesos després, quan Dietz va suggerir de fer una altra partideta de "Categories", Wodehouse li hauria respost: "D'acord, d'acord, però no vull cap dels teus Guggenheims". Se suposa que la millor paraula clau per jugar-hi ara és Bilbao.
El primer competidor proposa una categoria al segon i aquest ha d'escriure al full sis exemples que parteixin de les inicials del mot clau. Així, els sis països del món que lliguen sota "enigma" podrien ser Eslovàquia, Nicaràgua, Irlanda, Grècia, Madagascar i Àustria. Cada resposta encertada és un punt, cada error provat en resta dos i deixar un espai en blanc en resta un. Passat el temps predeterminat, el primer jugador també escriu sis exemples —no coincidents— de la categoria que ell ha proposat i després el segon en tria una de nova. Ocells... doncs l'estruç, el nyandú, l'ibis, la gralla, la merla i l'àguila. I així es va fent. La cosa no és tan fàcil com sembla. Proveu de buscar aus alternatives al nyandú, per exemple. O dotze peixos.
El ludolingüista anglès Peter Newby ofereix dues explicacions diferents per justificar l'il·lustre nom d'aquest joc. La primera és òbvia: perquè la família Guggenheim se l'hauria inventat. Però la segona és molt millor. Newby l'extreu d'un llibre de Frank Scully de títol pornogràfic "Fun in Bed" (1934). Scully sosté que el joc inicialment era conegut amb el nom de "Categories" però que un làpsus lingüístic —una piquiponada— va provocar la irrupció dels Guggenheim. Segons aquest autor de cognom X —d'Expedient X— el malentès es va produir en una sessió de Categories entre els escriptors anglesos Jerome Kern, Howard Dietz i P.G. Wodehouse —el pare de l'hilarant majordom Jeeves—. Es veu que algú havia triat la categoria "impressors" i Kern va escriure Gutenberg. Aparentment l'afamant Wodehouse mai no havia sentit a parlar de Gutenberg i no s'acabava de creure que fos el primer impressor. Com que eren en un tren i no hi havia cap enciclopèdia a mà per apaivagar l'escepticisme de Wodehouse, Kern i Dietz van acabar sol·licitant la confirmació de la dada a d'altres passatgers, amb l'enrenou subsegüent.
Mesos després, quan Dietz va suggerir de fer una altra partideta de "Categories", Wodehouse li hauria respost: "D'acord, d'acord, però no vull cap dels teus Guggenheims". Se suposa que la millor paraula clau per jugar-hi ara és Bilbao.
dijous, 16 de setembre del 1999
Casassas olipotista
La constricció S+7 és un homosintaxisme que consisteix a substituir tots els substantius (S) d'un text pel setè nom (7) que els segueix alfabèticament en un diccionari qualsevol. Si S no es troba al diccionari triat no passa res. Només cal començar a comptar des del substantiu que li aniria al darrera i llestos. El primer S+7 prové de l'oulipista francès Jean Lescure i Raymond Queneau va patentar el procediment en un dels seus "Exercicis d'estil" —el que du per títol "Translation"—. Segons l'italià Giampaolo Dossena, Umberto Eco ja en va parlar a la seva columna de l'"Espresso" l'any 1965 i posteriorment Italo Calvino va conrear-lo. En català fins ara coneixia una "Antologia septentrional del mot al 7" editada a Girona en el número 39 de la publicació monogràfica "Senhal" (hivern de 1997), on el novel·lista rossellonès Joan Lluís Lluís transposava alguns reeixits exemples en vers i en prosa.
Però ara m'han arribat a mans dos nous exemples en català de mots al 7 que ja tenen una dècada. Els va escriure el poeta Enric Casassas i daten de 1989. En el número 3 (i últim) de la primera etapa de la revista de la Fundació Caixa de Catalunya que diriga Daniel Giralt-Miracle i coordinava Julià Guillamon, Casassas va donar a conèixer dos sonets d'Agustí Esclasans i J.V. Foix reescrits segons aquesta tècnica. El número 3 d'aquell "Nexus" duia per títol "Contaminacions i Apropiacions" i els textos d'Esclasans, Foix i Casassas anaven acompanyats de la peça "Shelle" de Jordi Colomer. Deu anys més tard Casassas —ara signant Casasses— els publica en un recull de sonets acabat d'editar per Container (cop i rai casasses f i gueres, 1999) en un opuscle intitulat "sub dos". En un apèndix, Casassas reprodueix els dos sonets originals dels quals va partir i descriu de manera irònica el procediment emprat tot encunyant el terme "olipotista": "És curiós que, aplicant una de les ridícules tècniques olipotianes* (d'olipot —obrador de literatura potencial—) a un sonet de Foix i a un sonet d'Esclasans, el sonet de Foix es transformi en un sonet d'un Foix una mica estrany i en canvi el d'Esclasans es converteixi en un sonet totalment aliè, quasi obscè i no tan be ni tan xai com l'original".
Casassas s'empesca una fórmula matemàtica per explicar el seu procediment i afegeix com a novetat el factor restrictiu r (l'isosil·labisme i el rimar quan toca). D'aquesta manera els "Cent sonets intel·lectuals" d'Agustí Esclasans esdevenen "Certs sopars interpretatius", d'Aiguader Esclavons, i el "Sol i de dol" foixià o focià correspon al "Sord i de doll" de Z. C. Folk:
Però ara m'han arribat a mans dos nous exemples en català de mots al 7 que ja tenen una dècada. Els va escriure el poeta Enric Casassas i daten de 1989. En el número 3 (i últim) de la primera etapa de la revista de la Fundació Caixa de Catalunya que diriga Daniel Giralt-Miracle i coordinava Julià Guillamon, Casassas va donar a conèixer dos sonets d'Agustí Esclasans i J.V. Foix reescrits segons aquesta tècnica. El número 3 d'aquell "Nexus" duia per títol "Contaminacions i Apropiacions" i els textos d'Esclasans, Foix i Casassas anaven acompanyats de la peça "Shelle" de Jordi Colomer. Deu anys més tard Casassas —ara signant Casasses— els publica en un recull de sonets acabat d'editar per Container (cop i rai casasses f i gueres, 1999) en un opuscle intitulat "sub dos". En un apèndix, Casassas reprodueix els dos sonets originals dels quals va partir i descriu de manera irònica el procediment emprat tot encunyant el terme "olipotista": "És curiós que, aplicant una de les ridícules tècniques olipotianes* (d'olipot —obrador de literatura potencial—) a un sonet de Foix i a un sonet d'Esclasans, el sonet de Foix es transformi en un sonet d'un Foix una mica estrany i en canvi el d'Esclasans es converteixi en un sonet totalment aliè, quasi obscè i no tan be ni tan xai com l'original".
Casassas s'empesca una fórmula matemàtica per explicar el seu procediment i afegeix com a novetat el factor restrictiu r (l'isosil·labisme i el rimar quan toca). D'aquesta manera els "Cent sonets intel·lectuals" d'Agustí Esclasans esdevenen "Certs sopars interpretatius", d'Aiguader Esclavons, i el "Sol i de dol" foixià o focià correspon al "Sord i de doll" de Z. C. Folk:
"Si pogués acostar Rapè i Franquia,
I en clos matís, no lluny de la mel rara,
La meva mi, que de gol és ignara,
Em fes presó l'Etil. I amb farneria
—Que el corb enclou i el meu neó filia—
De muls, de socs i tolls, adesiara
Fes permissiu l'azot, i l'ona cara
Que m'estremeix pels muts, fos ser i ria
Del meu escar per tancadors i noses;
—Oh doris pentacords!, dolors en coca!—
Torressin verd l'Absurd, i en calbes roses.
Les imberbes del sot que l'un revoca,
Volants; i el Terç no fos; i la faiança
En Impagats Absorts, fos lona i llança."
dijous, 9 de setembre del 1999
Epònims equívocs
Malgrat la restrictiva interpretació que els diccionaris catalans atorguen al mot "epònim" l'ús que en fan d'altres llengües europees permet eixamplar-ne el camp semàntic per aplicar-lo tant als adjectius "dantesc", "kafkià", "salomònic" o "maquiavèlic" com als noms "masoquisme". "maoisme", "sadisme" o "lerrouxisme". O a qualsevol nom propi —de personatge històric o fictici— que salta el clos tancat de la seva especificitat i apareix, humil, entre els noms comuns de la llengua, més o menys maquillat per les flexions lingüístiques. Pescar epònims en el riu dels mots és una modalitat d'estudi etimològic. Però si l'origen d'una paraula qualsevol, més enllà de l'antiguitat grecollatina, sol topar amb entelèquies lingüístiques com ara l'indoeuropeu, en el cas dels epònims la primera branca del seu arbre genealògic sempre conté una cara amb nom i cognoms.
La descoberta, per exemple, del granger de Virgínia Charles Lynch (1736-1796) camuflat rere el verb "linxar" pot provocar un cert plaer. Sobretot si furguem en la seva biografia i descobrim que la mala fama li ve de promoure una llei anomenada "Lynch's Law" que permetia els judicis sumaris, ara ja dits linxaments. Tot i que camps en teoria tan constructius com la ciència, la literatura i la política han estat i són font inesgotable de nous epònims, n'hi ha molts de relacionats amb la violència. Al costat de Charles Lynch podríem posar l'intendent britànic a Irlanda Charles Cunningham Boycott (1832-97), a qui els seus súbdits van fer el buit en protesta per la seva duresa molt abans que tots plegats aprenguéssim a fer boicots o a boicotejar. Ben segur que Lynch i Boycott es farien força amb el metge francès Joseph Ignace Guillotin (1738-1814), inventor de l'instrument letal que insinua el seu cognom. I amb Samuel Colt (1814-62), l'oficial rus Mikhail Kalashnikov (1919-?), l'alemany Peter Paul Mauser (1838-1914), el bàrman bolxevic Vyacheslav Mikhailovich Molotov (1890-1986) o l'industrial nord-americà Oliver Fischer Winchester (1810-80).
De tota manera el cel dels epònims universals té un purgatori ampli on conviuen molts noms propis que potser algun dia es faran comuns. ¿Qui serà el successor de Nuvolari i Fittipaldi en les frases fetes aplicades als conductors veloços? ¿Schumacher? ¿Marc Gené? ¿De la Rosa? ¿Arribarem a dir mai que el nebot eixelebrat que va com una moto "crivilleja"? Fa de mal pronosticar, perquè sovint els criteris de formació d'un epònim depenen de l'atzar. I, a més, poden ser font d'equívocs: un bon lector tindria molt clar què vol dir "passa'm el Milton". Un pares recents no sospitarien ni de lluny que el tal Milton fos el poeta John Milton (autor de "Paradís Perdut") i anirien a buscar les pastilles esterilitzadores de biberons del famós "mètode Milton". Un equívoc similar es produiria entre un informàtic i un aficionat a les motos si es posaven a parlar de les "Norton". Coneixeu cap altre equívoc eponímic? Envieu-lo a l'AVUI. En parlarem.
La descoberta, per exemple, del granger de Virgínia Charles Lynch (1736-1796) camuflat rere el verb "linxar" pot provocar un cert plaer. Sobretot si furguem en la seva biografia i descobrim que la mala fama li ve de promoure una llei anomenada "Lynch's Law" que permetia els judicis sumaris, ara ja dits linxaments. Tot i que camps en teoria tan constructius com la ciència, la literatura i la política han estat i són font inesgotable de nous epònims, n'hi ha molts de relacionats amb la violència. Al costat de Charles Lynch podríem posar l'intendent britànic a Irlanda Charles Cunningham Boycott (1832-97), a qui els seus súbdits van fer el buit en protesta per la seva duresa molt abans que tots plegats aprenguéssim a fer boicots o a boicotejar. Ben segur que Lynch i Boycott es farien força amb el metge francès Joseph Ignace Guillotin (1738-1814), inventor de l'instrument letal que insinua el seu cognom. I amb Samuel Colt (1814-62), l'oficial rus Mikhail Kalashnikov (1919-?), l'alemany Peter Paul Mauser (1838-1914), el bàrman bolxevic Vyacheslav Mikhailovich Molotov (1890-1986) o l'industrial nord-americà Oliver Fischer Winchester (1810-80).
De tota manera el cel dels epònims universals té un purgatori ampli on conviuen molts noms propis que potser algun dia es faran comuns. ¿Qui serà el successor de Nuvolari i Fittipaldi en les frases fetes aplicades als conductors veloços? ¿Schumacher? ¿Marc Gené? ¿De la Rosa? ¿Arribarem a dir mai que el nebot eixelebrat que va com una moto "crivilleja"? Fa de mal pronosticar, perquè sovint els criteris de formació d'un epònim depenen de l'atzar. I, a més, poden ser font d'equívocs: un bon lector tindria molt clar què vol dir "passa'm el Milton". Un pares recents no sospitarien ni de lluny que el tal Milton fos el poeta John Milton (autor de "Paradís Perdut") i anirien a buscar les pastilles esterilitzadores de biberons del famós "mètode Milton". Un equívoc similar es produiria entre un informàtic i un aficionat a les motos si es posaven a parlar de les "Norton". Coneixeu cap altre equívoc eponímic? Envieu-lo a l'AVUI. En parlarem.
dijous, 15 de juliol del 1999
So long!
La longitud és una magnitud que provoca grans passions. I no parlo des d'un punt de vista fàl·lic sinó encefàlic. La publicació, el 13/5, de la paraula més llarga mai documentada en anglès i la posterior sol·licitud de textos fets amb mots polisil·làbics (17/6) ha tingut ressò entre els lectors de l'AVUI. D'una banda, dèiem que els manuals de ludolingüística anglòfons atorguen el liderat en longitud a un llatinòrum de William Shakespeare de 27 lletres i 13 síl·labes: "honorificabilitudinitatibus" (Love's Labour's Lost;; acte V, escena I, vers 44) i que en català es mantenia al capdavant un adverbi pecaminós: "anticonstitucionalment" (22/9). Doncs bé, això ja és història. En les passades eleccions municipals es va convocar a Barcelona un debat sobre "desinstitucionalització" (23/11) i en algunes de les cròniques polítiques sobre la guerra de Kosovo hem pogut llegir que els serbis exigien la "desinternacionalització" (23/11) del conflicte.
Dec aquestes informacions a l'escriptor Ramon Solsona, sempre amatent als batecs de la llengua, igual com la referència culta a un mot espanyol molt més llarg que el de Shakespeare. Es tracta d'un dispositiu que s'empesca Luis Goytisolo en la seva novel·la més apreciada —Recuento (Seix Barral. Barcelona, 1976. 1a reimpressió. )—. A la pàgina 118 de l'edició que esmenta Solsona destaca la megaparaula "taquimecaestenodactilomagnetelofonografista" (43 lletres i 19 síl·labes, si perpetrem un hiat entre els prefixos "meca" i "esteno"). El dubte sobre si "telofono" ha de ser "telefono" no ha estat aclarit en cap de les edicions que he pogut consultar, atès que a totes hi consta la "o". Potser és un làpsus o potser no. Evidentment Miguel Dalmau no hi diu res, al seu monumental "Los Goytisolo" (Anagrama, 1999). En canvi l'escriptor (i científic) Albert Figueras afirma tenir un alumne que acaba de fer un curset de "contraimmunoelectroforesi" i això ja apuja el llistó català a 25 lletres. Qui en dóna més?
Quant als textos "sesquipedalistes" d'un mínim de 50 síl·labes —terme provinent de la cita horaciana "sesquipedalia verba", que vol dir literalment "paraules d'un peu i mig de llargada"—, fins ara el major coeficient "sesqui" (síl·labes per mot) corresponia a la lectora Gertrudis Canals, amb una frase de 59 síl·labes i 15 paraules de regust revolucionari: "Impressionada per les malastrugances continuades que suportava l'estimadíssima camarada, l'hostatjà misericordiosíssimament al seu domicili consuetudinari" (sesqui 3.93). És també Albert Figueres qui, valent-se de la terminologia científica, ultrapassa amb escreix el rècord anterior, fins al punt d'arribar al coeficient 6.3: "Requereixo estenodactilografia —adjectivant antiimperialísticament, santfeliuenca— hipersensibilitzada a carboximetilcel·lulosa, circumstancialment col·leccionadora (63/10".
L'estiu és llarg i les paraules capricioses. Envieu frases sesquipedalistes a la secció d'enigmística de l'AVUI. En parlarem.
Dec aquestes informacions a l'escriptor Ramon Solsona, sempre amatent als batecs de la llengua, igual com la referència culta a un mot espanyol molt més llarg que el de Shakespeare. Es tracta d'un dispositiu que s'empesca Luis Goytisolo en la seva novel·la més apreciada —Recuento (Seix Barral. Barcelona, 1976. 1a reimpressió. )—. A la pàgina 118 de l'edició que esmenta Solsona destaca la megaparaula "taquimecaestenodactilomagnetelofonografista" (43 lletres i 19 síl·labes, si perpetrem un hiat entre els prefixos "meca" i "esteno"). El dubte sobre si "telofono" ha de ser "telefono" no ha estat aclarit en cap de les edicions que he pogut consultar, atès que a totes hi consta la "o". Potser és un làpsus o potser no. Evidentment Miguel Dalmau no hi diu res, al seu monumental "Los Goytisolo" (Anagrama, 1999). En canvi l'escriptor (i científic) Albert Figueras afirma tenir un alumne que acaba de fer un curset de "contraimmunoelectroforesi" i això ja apuja el llistó català a 25 lletres. Qui en dóna més?
Quant als textos "sesquipedalistes" d'un mínim de 50 síl·labes —terme provinent de la cita horaciana "sesquipedalia verba", que vol dir literalment "paraules d'un peu i mig de llargada"—, fins ara el major coeficient "sesqui" (síl·labes per mot) corresponia a la lectora Gertrudis Canals, amb una frase de 59 síl·labes i 15 paraules de regust revolucionari: "Impressionada per les malastrugances continuades que suportava l'estimadíssima camarada, l'hostatjà misericordiosíssimament al seu domicili consuetudinari" (sesqui 3.93). És també Albert Figueres qui, valent-se de la terminologia científica, ultrapassa amb escreix el rècord anterior, fins al punt d'arribar al coeficient 6.3: "Requereixo estenodactilografia —adjectivant antiimperialísticament, santfeliuenca— hipersensibilitzada a carboximetilcel·lulosa, circumstancialment col·leccionadora (63/10".
L'estiu és llarg i les paraules capricioses. Envieu frases sesquipedalistes a la secció d'enigmística de l'AVUI. En parlarem.
dijous, 8 de juliol del 1999
Mail tard
Un article sobre ludolingüística a la "Smithsonian Magazine" reprodueix un trencacaps clàssic del gènere postal. En teoria un desaprensiu envia un sobre en el qual només ha escrit tres mots, en tres ratlles:
Qui hagi tingut el plaer de visitar el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú potser recordarà un àlbum surrealista amb cartes arribades d'arreu del món de la manera més sorprenent. Com que l'emblema del Museu és la famosa carpa Juanita, l'únic peix del món que menja amb cullera i beu amb porró, molts visitants han enviat les seves cartes al seu nom. D'altres s'han limitat a dibuixar un peix al sobre, amb l'únic afegit del topònim vilanoví escrit en les grafies més insospitades. En recordo una que va arribar a la seva destinació només amb el traç de la línia de la costa llevantina (de Salses a Guardamar, com si diguéssim) i una banderola amb un peix en la qual es pot llegir "Geltura". Res més. En tot cas, la majoria de cartes rares arribades al museu conviden a lloar l'extraordinari zel professional dels empleats de Correus, tan sovint injustament denigrats.
Però no tot han de ser flors i violes. De cara al període vacacional d'aquest estiu que ja tenim a sobre volem proposar una variant enigmística del "mail art" que tant va martiritzar els soferts funcionaris de Correus. Es tracta del "mail tard": enviar postals des de qualsevol punt del planeta a familiars i amics amb l'adreça encriptada mitjançant mètodes similars al del senyor Underhill. Han de ser postals perquè no porten remitent i, per tant, les dues úniques maneres de recuperar-les són: a) que finalment arribin a la seva destinació o b) que arribin a l'oficina de cartes mortes on treballava Bartleby l'escrivent. Si el vostre amic o conegut es diu, posem per cas, Cisco Milà i viu a l'inexistent (suposo) carrer del Setge, 7 de Tona (Osona), envieu-li la postal a 6Q 1000A, c. del 7G. 1000 kg (Osona) i a veure si li arriba (i quan). Si després de l'estiu envieu a la secció Enigmística de l'AVUI algun sobre de "mail tard" que hagi fet via gràcies a un carter espavilat el reproduirem. No oblideu anotar quant de temps ha trigat a arribar. És una dada important.
HILLÒbviament la gràcia de la facècia és que la carta arriba al seu destinatari, un tal John Underhill que viu a la bella localitat d'Andover, Massachusetts. El codi xifrat, preposicional, és força habitual en els jeroglífics de les seccions de passatemps dels diaris. En aquest cas la clau és aplicar les ordres de les preposicions angleses "under" (sota) i "over" (sobre). Així, el criptograma que en teoria va desxifrar l'espavilat carter es llegiria "John sota —under— Hill i sobre —and over— Mass (abreviatura canònica de l'estat de Massachusetts)". Segurament l'exemple és espuri, però disposo de proves del tot fefaents per apaivagar els lectors que el trobin inversemblant.
JOHN
MASS
Qui hagi tingut el plaer de visitar el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú potser recordarà un àlbum surrealista amb cartes arribades d'arreu del món de la manera més sorprenent. Com que l'emblema del Museu és la famosa carpa Juanita, l'únic peix del món que menja amb cullera i beu amb porró, molts visitants han enviat les seves cartes al seu nom. D'altres s'han limitat a dibuixar un peix al sobre, amb l'únic afegit del topònim vilanoví escrit en les grafies més insospitades. En recordo una que va arribar a la seva destinació només amb el traç de la línia de la costa llevantina (de Salses a Guardamar, com si diguéssim) i una banderola amb un peix en la qual es pot llegir "Geltura". Res més. En tot cas, la majoria de cartes rares arribades al museu conviden a lloar l'extraordinari zel professional dels empleats de Correus, tan sovint injustament denigrats.
Però no tot han de ser flors i violes. De cara al període vacacional d'aquest estiu que ja tenim a sobre volem proposar una variant enigmística del "mail art" que tant va martiritzar els soferts funcionaris de Correus. Es tracta del "mail tard": enviar postals des de qualsevol punt del planeta a familiars i amics amb l'adreça encriptada mitjançant mètodes similars al del senyor Underhill. Han de ser postals perquè no porten remitent i, per tant, les dues úniques maneres de recuperar-les són: a) que finalment arribin a la seva destinació o b) que arribin a l'oficina de cartes mortes on treballava Bartleby l'escrivent. Si el vostre amic o conegut es diu, posem per cas, Cisco Milà i viu a l'inexistent (suposo) carrer del Setge, 7 de Tona (Osona), envieu-li la postal a 6Q 1000A, c. del 7G. 1000 kg (Osona) i a veure si li arriba (i quan). Si després de l'estiu envieu a la secció Enigmística de l'AVUI algun sobre de "mail tard" que hagi fet via gràcies a un carter espavilat el reproduirem. No oblideu anotar quant de temps ha trigat a arribar. És una dada important.
dijous, 1 de juliol del 1999
¿Vi blanc o negre?
Fa uns mesos vam proposar la reformulació enigmística d'un prefix grec molt suggerent: "ditto-" (doble). Quan un parlant repeteix sense voler una síl·laba o una paraula els fonetistes diagnostiquen que ha comès una "dittologia". Però no es tracta només de frases com "al pa pa i al vi vi". El territori dittològic conté, entre d'altres, les variants que permeten la convivència de dues maneres distintes de realitzar el mateix mot segons el context. Com per exemple l'exquisida parella bon-bo, que ens permet desitjar un bon àpat i un àpat bo alhora, o l'ambigu "gran home gran". A més, els paleògrafs també apliquen el mateix prefix en les anomenades "dittografies: errors, freqüents en els manuscrits antics, consistents a repetir un mot o un grup de mots". La reformulació enigmística del terme implica l'ús de "ditto" per designar persones amb una certa tendència a repetir-se. Els tres exemples inicials de la proposta eren noms inventats en pro del mestissatge: la grecocatalana Melània Negre, una catalanohispana tan plausible com Bruna Moreno o una hipotètica francocatalana que es digués Natalie Nadal.
De tots els noms dittogràfics que els lectors de l'AVUI van enviar destacava el d'un escriptor del dinou que va escriure en espanyol i anglès: el poeta José María Blanco White (Sevilla 1775-Liverpool 1841). Però la reiterada blancor del brillant poeta i canonge sevillà que va emigrar a Liverpool fugint dels francesos no és tan immaculada com sembla, ja que en realitat "Blanco White" es deia Blanco Crespo. Per acabar-ho d'adobar un "crespó" és un "tros de tela negra que es fa servir com a símbol de dol". A l'article subsegüent dedicat a l'autor del sonet "Mysterious night" vaig gosar escriure que segurament José María Blanco White era "el personatge dittogràfic més reconegut" de la història.
Però m'equivocava. El lector Josep Abellan (Barcelona) ha viatjat fins al pòl oposat de la blancor poètica per desmentir-ho radicalment amb un cognom molt més famós: el del nord-americà d'origen austríac Arnold Schwarzenegger. La fosca combinació de "schwarz" (negre en alemany) i "neger" (negre en neerlandès) congria aital negror que el poeta es veu ràpidament desposseït del seu ceptre i l'única opció que li resta és lluir el dol del seu crespó.
Paral·lelament, el lector Josep Maria Roqué envia des d'Òrrius (Maresme) les dades d'un personatge amb qui va coincidir a la universitat alemanya de Tübingen. Escriu Roqué que un dels empleats de la institució es diu Winfried Kühlswein. La dittografia aquí és una mica més sofisticada, però molt plaent: Winfried ens acostaria històricament als predecessors d'en Guifré el Pelós i fonèticament a un "vi fred", mentre que "kühl wein" designaria un "vi fresc". No cal dir que per tancar el cercle dittogràfic hauríem de decidir quin vi volem: si un blanc Blanco White o un negre Schwarzenegger. Altrament potser el cambrer ens aigualiria la festa tot muntant-nos un Waterloo (water, l'eau).
De tots els noms dittogràfics que els lectors de l'AVUI van enviar destacava el d'un escriptor del dinou que va escriure en espanyol i anglès: el poeta José María Blanco White (Sevilla 1775-Liverpool 1841). Però la reiterada blancor del brillant poeta i canonge sevillà que va emigrar a Liverpool fugint dels francesos no és tan immaculada com sembla, ja que en realitat "Blanco White" es deia Blanco Crespo. Per acabar-ho d'adobar un "crespó" és un "tros de tela negra que es fa servir com a símbol de dol". A l'article subsegüent dedicat a l'autor del sonet "Mysterious night" vaig gosar escriure que segurament José María Blanco White era "el personatge dittogràfic més reconegut" de la història.
Però m'equivocava. El lector Josep Abellan (Barcelona) ha viatjat fins al pòl oposat de la blancor poètica per desmentir-ho radicalment amb un cognom molt més famós: el del nord-americà d'origen austríac Arnold Schwarzenegger. La fosca combinació de "schwarz" (negre en alemany) i "neger" (negre en neerlandès) congria aital negror que el poeta es veu ràpidament desposseït del seu ceptre i l'única opció que li resta és lluir el dol del seu crespó.
Paral·lelament, el lector Josep Maria Roqué envia des d'Òrrius (Maresme) les dades d'un personatge amb qui va coincidir a la universitat alemanya de Tübingen. Escriu Roqué que un dels empleats de la institució es diu Winfried Kühlswein. La dittografia aquí és una mica més sofisticada, però molt plaent: Winfried ens acostaria històricament als predecessors d'en Guifré el Pelós i fonèticament a un "vi fred", mentre que "kühl wein" designaria un "vi fresc". No cal dir que per tancar el cercle dittogràfic hauríem de decidir quin vi volem: si un blanc Blanco White o un negre Schwarzenegger. Altrament potser el cambrer ens aigualiria la festa tot muntant-nos un Waterloo (water, l'eau).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
