dijous, 10 de gener del 2002

AD: Alfabet Desassossegat

Ara fa un mes em vaig fer ressò d'una notable troballa del ludolingüista mataroní Toni Civit. La cosa anava de rècord: que la forma verbal DESASSOSSEGASSES era, potser, el mot català que conté més esses tant en valor absolut —8— com en relatiu —50%, per només el 47% de la variant central DESASSOSSEGUESSIS—. Civit, entre d'altres habilitats ludolingüístiques, s'ha empescat el quadrat màgic català més gran —8x8— i els autors de la recent Enciclopèdia de la llengua catalana (Edicions 62) l'han honorat en triar-lo per il·lustrar-ne la portada. A partir d'aquesta proposta "civitiana" se'm va acudir proposar la creació d'un veritable "Alfabet Desassossegat" del català: una col·lecció dels mots catalans que contenen més exemplars de cada lletra, tenint en compte que prima el valor absolut sobre el relatiu. Les aportacions de diversos lectors de l'AVUI ja permeten elaborar una primera selecció de mots desassossegats de la A a la Zeta, deguts al mateix Toni Civit (Mataró), Jep Ferret (Barcelona), Waldo Lideker (Tremp), Genoveva Grau (Barcelona), Sònia Garcia (Badalona) i Antoni Domínguez (Reus). Costarà superar-los.

El ceptre indiscutit l'ostenta la S de la troballa civitiana. Cap altra lletra no apareix vuit vegades en una paraula vàlida. Després ja vénen les vocals. La I és la millor. Gràcies als superlatius arriba fins a la cota 7 amb bons percentatges: "indivisibilíssim" (43,8%), "indistingibilíssim" (38.8%) o "indiscriminabilíssim" (35%). La A també arriba fins a la cota 7 amb un percentatge 41,2% en un insòlit adjectiu recollit pel GDLC: "Adamauaubanguiana" (de la regió d'Adamaua, al Sudan, i el riu Ubangui). La O i la E, de moment, ocupen el quart i el cinquè lloc a la cota 6, amb els àcids "ortofosforosos" (42,8%) i els violents sacseigs de cames que designa la forma verbal "espeterneguéssem" (37,5%). Després, a la cota 5, topem amb U i T: "usufructueu" (45,5%) i "intertextualitat" (31,3%). La cota 4 és la més concorreguda. Per ordre de percentatges hi dominen les lletres de BCN amb un 66,7%: "bub-bub", "còccic" i "non-non"; després L a "lligall" (57,1%), R a "recórrer" (50%), P a "pipiripip" (44,4%), M a "commemorem" (40%) i D a "didodecàedre" (33,3%). Respecte a la pipiripip o rosella, el trempolí Waldo Lideker afegeix que a Tremp en diuen "peperepeps" i que ell sempre ho ha associat al soroll que fan els capolls d'aital narcòtica flor quan els esclates contra el palmell de la mà: pep, pep, pep...

A la cota 3, de moment, senyoreja la D, amb el segon dels termes d'una addició: "addend" (50%). Després ve la V a "avivava" (42,9%), la G a "galgatge" o "groguegi" (37,5%) i la Q a "quiquiriquic" (25%). Per a la X Toni Civit aventura un antic jugador del Xixona ("exxixonista", 27,3%), però també podria ser un fill d'aquesta bella localitat alacantina empadronat ara en un altre indret: un ciutadà "exxixonec" (33,3%). L'alfabet desassossegat es completa amb les lletres que, d'entrada, es refugien en la vida en parella i ocupen la cota 2: F, J i Z al 50% ("fofo", "jejú" i "jazz"), H i K al 40% ("hahni" i "kopek"), Y al 33,3% ("nyanyo") i, last but not least, W al 18,2% en el terme botànic "welwítsquia". ¿Algú és capaç de desassossegar-nos una mica amb alguna troballa plausible?

dijous, 3 de gener del 2002

Lletrejant amb Myla Goldberg

Si a aquestes alçades encara no han fet la carta als reis anotin aquesta novel·la: La estación de las letras de Myla Goldberg (RBA). Una d'aquelles petites perles que deixen petja. Els verbívors trobaran episodis francament gratificants en aquesta actualització de les pràctiques ludolingüístiques dels cabalistes, però l'interès va més enllà dels quefers verbals. Protagonitza la novel·la la típica família jueva als Estats Units: un pare omnipresent amb un passat místic (Saul), una mare absent que oculta un secret (Miriam), un adolescent que pretén eixamplar els horitzons espirituals que li ofereix el judaisme (Aaron) i una preadolescent tímida que no destaca en res (Eliza). En poques pàgines l'autora aconsegueix situar-nos en un ambient morós que porta anys covant-se. Sabem tot el que ens convé saber de cadascun i assistim, expectants, als avenços que la vida els depara.

Un do ignot d'Eliza catalitzarà tota l'acció de la novel·la: la seva insòlita capacitat per relacionar amb exactitud el so de les paraules amb la seva grafia. En anglès, són freqüents els concursos escolars de lletreig ("spelling"), atesos els paranys ortogràfics que separen molts mots de so aparentment proper. De manera que quan Eliza guanya el campionat escolar i després comença a escalar posicions en els campionats regionals fins arribar a la final nacional la vida familiar se sacseja. Les habilitats verbívores d'Eliza, per tant, actuen de detonant. Son germà Aaron descobreix els hare krishna, sa mare intensifica el seu vici secret i son pare retroba les llunyanes aspiracions juvenils d'arribar a capir els missatges d'Abraham Abu-l'Afiya, pare de la mítica Càbala hebraica que es desenvolupà entre Provença, Catalunya i l'Aragó a primers del segle XIII.

Un paràgraf retraduït en el que la jove Eliza explica el procés que segueix cada cop que competeix en els concursos de lletreig ens ajuda a capir el to de la novel·la: "És difícil d'explicar. Tot comença dins del cap quan sento una veu que em diu la paraula. Després, la veu esdevé alguna cosa diferent, que no és ni aquella veu ni la meva. I quan això passa sé que és la veu de la paraula, que és la mateixa paraula la que em parla. Tota la resta és silenci. Encara que hi hagi altres sorolls jo no els sento; aquesta és una de les raons per tenir els ulls tancats, perquè sinó és molt estrany veure coses al meu voltant i no sentir-les. Però la raó principal per tancar els ulls és que així puc veure la paraula dins del meu cap. Tan aviat com sento la veu de la paraula, les lletres comencen a ordenar-se per si mateixes. A vegades cal que passi una estona fins que es col·loquin correctament, però quan ho aconsegueixen deixen de moure's i jo sé que el lletreig està ben fet. De manera que em limito a dir el que estic veient, i això és tot". Els exemples perden intensitat en la versió castellana perquè el lletreig castellà ofereix menys dificultats que l'anglès, però tot i això la traducció d'Antoni Puigròs funciona perfectament.

Campionat rere campionat, Pare i filla compartiran el llarg camí de perfecció mística que la Càbala atorga a les relacions amb el llenguatge. Però aquest trajecte avançarà en paral·lel a la descomposició familiar. La estación de las letras és una novel·la verbívora que conjumina el plaer del joc amb la combustió del foc.

dijous, 27 de desembre del 2001

Singularitat plural

Fa cosa d'un mes, la lectora Àngela Ribas (Sant Feliu de Guíxols) ens va fer veure que el "bridge" era tingut pels diccionaris catalans com un monosíl·lab fonètic que sonava "britx" però esdevenia bisíl·lab per escrit (separat "brid-ge"). El plural d'aquest popular joc de cartes era "bridges", un mot que sona bisíl·lab segons la pronúncia anglesa ("britges", si fa no fa) però que en català viu en l'esquizofrènia: les transcripcions fonètiques el fan monosil·làbic ("britxs") i les escrites el separen com un bisíl·lab ("brid-ges"). Aital riquesa em va empènyer a sol·licitar mots plurals força singulars, i viceversa, com els ara famosos "talibans" (quan "taliban" ja és el plural de "tali" en llengua local afgana), els saborosos "espaguetis" (que sense la S final ja pluralitzen la pasta italiana "spaghetto") o els "bàrmans" (ja que en anglès el plural de "man" no és "mans" sinó "men"). Al respecte d'aquest últim, la Rita Ulloa (Barcelona) assenyala que els "bàrmans" s'haurien de netejar amb un "eixugamans", un terme singular amb aspecte ben plural que en català esdevé invariable.

És la Cèlia Riba (Ciutat de Mallorca) qui aporta més exemples d'aquests singulars tan plurals del català, com ara un rentaplats, un pintallavis o un setciències. Aquest últim exemple serveix de pretext perquè Rosa Narváez (Barcelona) faci tota una divertida elucubració sobre el fet que aquesta mena de saberuts no siguin coneguts com vuitciències o setzeciències... En realitat, la lògica i alguns estudiosos de l'etimologia semblen assenyalar al número set pel sistema universitari medieval. Els estudis de preparació a la filosofia i a la teologia es cursaven en dues fases: el Trivium (o trivi) i el Quadrivium (o quadrivi). El trivi comprenia la gramàtica, la dialèctica i la retòrica. El quadrivi l'aritmètica, la música, la geometria i l'astronomia. Aquests set sabers són els que inspiren el terme "setciències".

Cèlia Riba aporta més plurals italians singularitzats en català, com el "confeti" (de "confetto"), el "tuti" (de "tutto") o els "saltimbanquis" (quan "saltimbanchi" ja és el plural de "saltimbanco"). Però el cas més curiós que recorda Riba és el dels "putxinel·lis". Aparentment seria un nou cas de repluralització, però resulta que la "pulcinella" italiana és un terme invariable que ha passat a d'altres llengües de l'entorn sense canvis: "polichinelle" en francès i "polichinela" en espanyol, per exemple. Riba atribueix la forma catalana a la creença popular de caire humorístic, que bona part de les paraules italianes acaben en -i a causa de l'abundància d'aquesta terminació en els plurals masculins. Però alguns diccionaris, per exemple el Zingarelli, admeten com a forma plural rara el "pulcinelli" que justificaria el nostre "elis elis putxinel·lis"... És a dir, que els catalans o som de la broma o som rars. Singulars.

Un últim exemple ens mostrarà que les vides dels mots poden ser tan recomplicades com les nostres. Es tracta dels famosíssims "mass media" que donen peu als fenòmens "mediàtics", un dels adjectius més malbaratats en aquests últims anys. "Media" és un plural llatí que ens arriba a través de l'anglès i que molts singularitzen sense manies tot parlant d'aquest "media" o d'aquell altre. És clar que el singular dels "media" ens menaria al món dels esperits, perquè llavors en diríem "mèdium".

dijous, 13 de desembre del 2001

A torre da derrotA

La cordialitat del poeta-físic David Jou m'ha permès acaronar, després d'anys de cobejar-lo, un poemari en gallec del gran Gonzalo Navaza. El llibre, bellament editat per Xerais, es diu A Torre da derrotA i és, com els verbívors més perspicaços ja deuen haver endevinat, un poemari palindròmic. És a dir, que cada vers es pot llegir del dret i del revés ("Luz azuL/ e/ Un ollo nU" són els tres primers). La veritat és que ja fa cinc o sis anys vaig descobrir la poesia sotàdica de Navaza per culpa, o gràcies, a Internet. Navaza és un internauta pioner entre poetes —en aquest sentit recorda el nostre Ramon Dachs— i des que la xarxa és xarxa ha mantingut una pàgina excepcional (que ara mateix està situada a l'adreça http://www.terra.es/personal5/gnavaza/menu01.htm ) en la qual els palíndroms tenen un lloc preeminent, igual com altres enginys verbals i la literatura gallega en general. L'espai Navaza a Internet ja tenia un disseny avançat a mitjan anys noranta, però ara encara sorprén pels seus efectes i per la seva elegància inquietant. A més, el to general presenta detalls tan deliciosos com aquesta frase: "Esta páxina non conta con subvención nin falta que fai".

El llibre m'arriba a les mans just una dècada tard. M'adono pel colofó que el van imprimir "o día 27 de novembro (San Facundo) do ano palindrómico 1991". Sant Facund (fecund) i diada del beat Ramon Llull! Ho sé del cert perquè justament vam triar un 27 de novembre (de l'any 2000) perquè el palindròmic Llull beneís la sensacional presentació que en Joaquim Maria Puyal va tenir la gentilesa de fer del meu Verbàlia al FAD. Ara, a més, som a punt de tancar el cicle palindròmic que s'encetava en 1991 tot entrant a l'any 2002 i ja fins d'aquí a 110 anys no hi tornarem (o hi tornaran). ¿I encara hi ha qui no creu en l'atzar? Navaza ho té clar: "Azar trazA / A torre da derrotA". Aquest poeta guardonat amb premis de la crítica (Premio Crítica Española 1991) és també crític guardonat amb premis de poesia (Premio Eusebio Lorenzo 1989) i poeta poeta dels que Borges associava a "ser el que en la vana noche/ cuenta las sílabas".

Quan escriu versos com "Adora a rodA/ O breve verbO" va molt més enllà de la mera simetria palindròmica. En un pròleg breu Xosé María Álvarez Cáccamo situa Navaza en el seu context potencial (de "literatura incòmoda"), tot rememorant algunes de les seves col·laboracions oulipienne al "Diario 16 de Galicia", en el qual va arribar a publicar l'Estatut gallec i llei de normalització lingüística reescrites canviant-ne tots els sustantius segons el procediment S+7. També en destaca un vers sotàdic emblemàtic com "E de corpos nus un só procedE" per descriure la cosmogonia del poeta. Després ressegueix una per una les cinc parts del poemari i en refà el discurs. De les seves valoracions destaca l'opinió que destil·la sobre l'etern conflicte entre el joc i el foc: "Así manexado, o palíndromo non constitúe só a peza dun xogo, senón que, sen perder o seu carácter lúdico, enxeñoso, recreativo, colabora para a iluminación das zonas agachadas da vida". Les zones "agachadas" de la vida formaran part tant com vulguin d'aquesta magnífica A Torre da derrotA, però el lector sensible no pot sinó aixecar-se de la cadira i aplaudir entusiasmat per la victòria de la desfeta: "O norte, non é tronO/ E ó sur, CrusoE".

dijous, 6 de desembre del 2001

¿Cronologia o cronològia?

La recent publicació de Diàlegs amb l'Índia (Proa-Moll, 2001) de l'orientalista mallorquí Joan Mascaró (1897-1987) permetia equiparar-lo numèricament amb l'artista Joan Miró (1893-1983). La curiosa coincidència de dígits entre l'any de naixement i l'any que morí Miró suscitava una incògnita: ¿seria possible una societat secreta que s'ocupés només de les persones que moren entre els mateixos quatre dígits que els van veure néixer? Les respostes d'un bon nombre de lectors de l'Avui permeten assegurar que sí. Hi ha una veritable lògia dorment de cronòlegs (entesos com difunts que tenen les mateixes quatre xifres en l'any de naixement i en el de traspàs). Una diguem-ne "cronològia" fonamentada en la cronologia. El cert és que en les últimes setmanes una dotzena llarga de lectors ja ha enviat per correu electrònic més de cent cronòlegs extrets d'enciclopèdies i anuaris. Destaquen, per prolixos i perserverants, els lectors Andrea Àlvarez, Carles Elias, Nàdia Farrés, Ramon Forès i Jordi Pinart. Els cronòlegs enviats abasten molts segles i gairebé tots els àmbits de la cultura.

Sobresurten, en la línia de Miró, tres artistes de primera com el pintor i poeta anglès Dante Gabriel Rossetti (1828-1882), el poeta i escriptor també anglès (i també, com Miró, mort a Mallorca!) Robert Graves (1895-1985) i el músic anglès Henry Purcell (1659-1695). Es dóna la feliç coincidència que tots tres cronòlegs van néixer a Londres. ¿Què deu tenir el Tàmesi? En la mateixa línia analògica trobem una parella de cronòlegs que va a missa: sant Antoni Maria Claret i Clarà (1807-1870) i mossèn Pere Tarrés i Claret (1905-1950), dos il·lustres homes d'església claríssimament vinculats també per via onomàstica. En l'àmbit polític els lectors verbívors han desemmascarat el tsar Alexandre II de Rússia (1818-1881) i dos polítics prou destacats en la història contemporània del país. D'una banda el dirigent del PNB Manuel de Irujo (1891-1981), que va arribar a ministre als governs de Largo Caballero i Negrín, i en segon lloc el polític català d'esquerres Joan Comorera (1895-1958). El cas de Comorera té un colofó digne de figurar als annals de la lògia dels cronòlegs amb lletres d'or, perquè va morir fastiguejat i malalt al penal de Burgos en ple franquisme (1958) però les seves despulles no foren traslladades a Barcelona fins al 1985, tot completant així una triple combinació 1895-1958-1985.

Hi ha cronòlegs destacats a tots els segles. Probablement n'hi ha més de longeus (com Miró) però també n'hi ha que moren ben joves. Tècnicament, el més jove seria algú que morís als 9 anys (entre 1901-1910 o 1956-1965 o...), tot i la dificultat de deixar petja en tants pocs anys de vida. Fins ara el benjamí dels cronòlegs rebuts és el músic anglès Henry Purcell (1659-1695), que tot just arribà als 36 anys, però la porta roman oberta. Una última qüestió és la complicada transició entre els segles XX i XXI que estem vivint. De fet, molt pocs dels que avui podem llegir aquest article som susceptibles de formar mai part d'aquesta lògia cronològica. Només els nascuts en 1920 que arribin (amb 99 anys!) al proper 2019. Entre aquests futurs cronòlegs hi podria haver mossèn Ballarín (1920) i el lingüista Antoni Maria Badia i Margarit (1920). Llarga vida!

dijous, 29 de novembre del 2001

Dessassossecs

M'escriu el ludolingüista mataroní Toni Civit, autor del quadrat màgic més gran que mai s'ha fabricat en català, per informar-me d'un nou repte que s'ha proposat: trobar la lletra que estigui repetida més vegades en una paraula. Si algun lector ens abandona aquí mateix ho entendré i que tingui una bona setmana, però és que les dèries de verbívor són així. Un bon dia algú com el Toni es fixa que en la paraula ERROR hi ha tres erres (com aquell vi tan mediocre) i al mot JUGUESQUES tres us (encara que una sigui muda). Quina de les dues troballes serà més valuosa? Civit ho té clar: la R d'error, perquè senyoreja en un 60% de la paraula ("erre que erre", dirien els veïns), mentre que la U només ocupa un 30% de les juquesques. Llavors Civit s'adona que el percentatge puja molt en les paraules curtes (la L domina un 80% de LLULL) i conclou que ha de ser una magnitud secundària que servirà només en cas d'empat. O sigui que primer de tot compten les paraules que llueixen una lletra repetida moltes vegades (com els DESASSOSSECS (6S al 50%) del títol que menaren el poeta Fernando Pessoa a escriure el grandíssim Livro do Desassossego sota l'heterònim de Bernardo Soares.

Aquest és, doncs, el repte: trobar mots colonitzats per una lletra. I llavors, fidel al compromís verbívor de conjuminar teoria i pràctica, Civit experimenta tant com poc amb la lletra que descriu el camí dels embriacs. Un relat molt esquemàtic podria encabir les troballes verbals amb què Toni Civit basteix una taula de la S en un context plausible: "Un detectiu verbívor compra l'AS (1S al 50%) al port de València i se'n va cap a SES (2S al 66%) Illes en un vaixell que fa moltes ESSES (3S al 60%) per veure si hi localitza un buscadíssim ASSASSÍ (4S al 57%). A Mallorca una colla d'ASSESSORS (5S al 55,5%) ESTRESSADÍSSIMS (6S al 40%) malden per fer-lo desistir de la recerca dient-li que és perillosa i oferint-li tota mena de tranquil·litzants. «Si t'ASSOSSEGUESSIS (7S al 50%) una mica —li diu el cap dels assessors— potser encara podries sortir-te'n». El detectiu verbívor pensa de replicar-li e alguna cosa semblant a «Si tu no em DESASSOSSEGUESSIS (8S al 47%) ja l'hauria trobat», però al final li surt la parla materna i li clava en versió valenciana (un 3% més valuosa): «Si tu no em DESASSOSSEGASSES (8S al 50%) ja l'hauria trobat»".

Superar el rècord mundial d'esses en un mot català serà un pèl desasssossegador. O algú troba una paraula vàlida que en llueixi 9 o bé una altra de 8 amb un percentatge superior al 50%. Civit és un veritable atleta del mot, o sigui que no serà fàcil. En canvi, si obrim el repte a tot l'alfabet, establirem una col·lecció prou assequible perquè tothom s'arrisqui a atacar una lletra o una altra, ni que siguin només les seves inicials. D'aquesta manera les incògnites es multipliquen tot fent salivar les boques dels veritables verbívors. Algú trobarà una paraula vàlida en català amb 8 As, ni que sigui equiparable a la típica entabanada castellana del cognom "Ochoa"? I amb 8 Es? Qui superarà les 2Z (al 40%) d'una PIZZA? I les 2Y (al 33,33%) de NYANYO? I les 2X (també al 33,33%) d'HAIXIX? Hi ha cap paraula vàlida que llueixi dues ces trencades (2Ç)? I dues hacs (2H)? Envieu les vostres millors troballes per a cada lletra de l'alfabet i així anirem construint el millor Alfabet Desassossegat de la llengua CATALANA (4A al 50%).

dijous, 22 de novembre del 2001

"Word Freak"

Si, per un d'aquells volers del destí, encara es publiqués "La Llumenera de Nova York" a la llista de llibres més venuts d'aquesta tardor, a l'apartat de no ficció, hi senyorejaria una magnífica perla verbívora anomenada "Word Freak" ("Boig pel Mot") del periodista del "Wall Street Journal" Stefan Fatsis (Houghton Mifflin Company. Boston-New York, 2001). Perquè aquesta crònica fulgurant sobre l'addicció a les paraules dels jugadors professionals d'Scrabble ha esdevingut un veritable fenomen editorial a Nova York. Fatsis encapçala el seu llibre amb tres cites. D'una banda, a través del ludolingüista Dmitri Borgmann (autor del memorable Language on Vacation) reivindica les capacitats no comunicatives del llenguatge, després invoca un gran personatge verbívor de Borges (el "memorioso" Funes) i finalment reprodueix un fragment verbòfob de My Fair Lady: "Paraules, paraules, paraules. Estic farta de paraules". Tot el llibre de Fatsis, que explica el seu periple pels campionats professionals d'Scrabble, respon a aquesta dinàmica d'amor-odi inherent a l'addicció verbal. A més, Fatsis s'esforça a inventariar aplicadament la presència del joc en novel·les, pel·lícules, sèries o poemes. Algunes referències són tan singulars com els cinc últims versos del poema "pulled down shade" de Charles Bukowski: "this fucking/Scotch is/great/let's play/Scrabble".

No cal haver fet mai cap partida d'Scrabble per assaborir aquest "Word Freak". Tot i això, com que l'Avui és probablement l'únic rotatiu d'Europa que en publica una secció diària, els seguidors de l'enigmista Miquel Sesé tindran un context més ampli per resseguir les aventures escrablianes del periodista i jugador nord-americà. Des que en 1949 l'Scrabble va començar a triomfar als Estats Units, la follia escrabliana mai no hi ha minvat. Hasbro, que en té els drets, ven més d'un milió de còpies del joc cada any. La National Scrabble Association (NSA) envia una newsletter informativa a més de 10.000 subscriptors, controla les fitxes de nivell de 2.300 jugadors actius repartits en més de 200 clubs i supervisa uns 150 torneigs anuals. Tot plegat, un circuit ple de verbívors estrafolaris que Stefan Fatsis ha freqüentat durant l'últim lustre i que ara aconsegueix descriure amb gran amenitat.

Costa triar algun dels molts episodis que fan de "Word Freak" un llibre excepcional, però potser en destacaria un de caire teològic extret d'una partida oficial que Fatsis celebra un dissabte contra el jueu ortodox Daniel Goldman. L'autor reprodueix (p. 333) les tesis de rabins de diverses branques sobre la possibilitat o no de jugar a Scrabble en sàbat. En general, no es considera un esport (prohibit) sinó una activitat intel·lectual (permès). Però perquè formar paraules no sigui equiparat a escriure (prohibit) Goldman exigeix jugar amb el tauler de la versió "De Luxe" en el qual les lletres estan separades per un petit voraviu. Això les desmarca de l'escriptura i també permet desmuntar el tauler sense separar (prohibit) ni trencar (prohibit) res. A diferència d'altres ortodoxos Goldman no arriba a jugar amb un assistent, però en sàbat no apunta mai res i es fa treure les fitxes del sac. Allà ell.