Una de les ments més brillants del país --l'enginyer, membre del club Mensa, estudiós de l'onomàstica, palindromista, carrollià i fundador de la impagable acadèmia de les ciències inútils Josep Maria Albaigès-- em fa saber que està preparant un recull de mnemotècnies. L'estudi d'aquests sofisticats mètodes d'entrenament de la memòria sempre ha generat molta literatura. L'accés al coneixement per la via memorística sembla encara, tot i l'augment espectacular de crosses per a la nostra memòria, l'única garantia de saviesa. El cert és que les mnemotècnies són vells recursos que s'han fet servir habitualment per tal de retenir la informació d'una manera precisa. Solen comportar la gènesi de frases extravagants de sintaxi perversa que en ocasions poden resultar molt més complexes que no pas la informació que ens interessava recordar.
Albaigès recull, entre moltes d'altres, la històrica frase que agrupava les set arts medievals universitàries del Trivium i del Quadrivium: "Gram loquitur, Dia vera docet, Rhe verba colorat. / Mus canit, Ar numerat, Geo ponderat, As colit astra" (la gramàtica parla, la dialèctica ensenya veritats, la retòrica acoloreix els mots. La música canta, l'aritmètica compta, la geometria mesura, l'astronomia estudia els astres). ¿I no seria millor aprendre de cor els set noms i les definicions respectives? --preguntareu amb la mà al cor i les celles corrugades. Doncs no. És tan integralment estúpid com allò d'enganyar la gana mastegant xiclets, però no. Com que la frase en qüestió figura que "no és informació vital que ens cal interioritzar" --a banda de ser més breu, eufònica i xocant--, les circumvolucions cerebrals l'aprehenen joioses. Som així de complicats.
De tota manera, igual com hi ha fórmules mnemotècniques que acaben per no recordar ni els seus mateixos inventors, n'hi ha d'altres de gran eficàcia, com ara l'aforisme llatí que titlla la lluna de mentidera. En efecte, "luna mendax", perquè quan sembla una D creix (quart creixent) mentre que quan sembla una C decreix (quart minvant). És clar que, com Albaigès assenyala amb agudesa, aquesta tradició només és vàlida al nord de l'equador, perquè a l'hemisferi sud el procés s'inverteix i allà "luna vera est". Lluny del malèvol influx selenita, els seminaristes espanyols de post-guerra recordaven les quatre sofisticadíssimes finalitats de la missa amb el sensual acrònim piel: "propiciatorio, impetratorio, eucarístico, latréutico".
A banda dels seminaristes, una altra font inesgotable de creacions mnemotècniques la constitueixen els estudiants de química. Com bé saben els lectors de Primo Levi, que a El sistema periòdic troba poètica la taula periòdica de Mendelejev, els diversos elements que la componen generen un gran estol de símbols. I d'aquest univers simbòlic, minuciosament ordenat, en brollen una enorme quantitat d'abreviacions. Albaigès n'extreu diverses mnemotècnies, com ara la televisiva "la bbc no funciona", que ens recorda els elements que componen la primera línia: Liti, Berili, Bor, Carboni, Nitrogen, Oxigen , Fluor i Neó.
A banda d'algunes frases més o menys afortunades que permeten recordar tota mena de llistes relacionades amb els amargs anys d'estudi, Albaigès ofereix mètodes creatius de mnemotècnies i fórmules ben singulars. Com per exemple la que ens permet esbrinar amb rapidesa el dia de la setmana de qualsevol data d'aquest segle. La fórmula, similar a la que permet esbrinar la lletra del nif a partir del número de dni, es basa en dotze claus fixes que relacionen mesos i xifres. Primer cal sumar les dues últimes xifres de l'any i la seva quarta part sencera, la clau del mes i el número del dia. El resultat es divideix per set, i el residu (del 0= diumenge al 6=dissabte) és el dia de la setmana, tret d'alguna petita correcció per als anys bixestos. Com que hi ha dotze claus, també hi ha una sofisticada mnemotècnia a partir de les inicials dels sis primers números naturals (z-u-d-t-q-c-s) que permet recordar-les. En cas de dubte, compreu-vos el calendari del pagès a qualsevol llibreria de vell o truqueu al 010.
El millor de les fórmules basades en la relació entre xifres i lletres és que, sense voler, propalen les constriccions de l'Oulipo entre els profans. Així, per exemple, la vella aspiració de recordar el màxim nombre de decimals del número pi ha empès versaires d'arreu del món a fer poemes absolutament divergents que només tenen una cosa en comú. Els mots que els componen tenen el mateix nombre de lletres que els progressius decimals del popular número irracional (el primer mot 3 lletres, el segon 1, l'altre 4, després 1, 5, 9... ad infinitum). Un altre subgènere mnemopoètic és el corresponent a l'alfabet Morse, en què la clau rau en el nombre de lletres de cada síl·laba (1-2 lletres per al punt, 3 o més per a la ratlla).
La gràcia d'aprendre mnemotècnies és poder-les oblidar parcialment, per viure amb la benaurada estupefacció de qui cada nit de dimecres s'enfronta a l'existència difusa de tres dijous que lluen molt més que el sol però no en recorda cap més detall.
dissabte, 29 d’agost del 1992
dissabte, 22 d’agost del 1992
La tirallonga aèria
Un dels monarques més mal enterrats al panteó de les lletres catalanes va dedicar un "curiós exercici poètic" a Josep Ros i Artigues. El líric obsequi ha prosperat entre els ensenyants de català tant com la indigerible lletra de l'enganxós tema-pastís de Don McLean "American Pie" entre els professors d'anglès. Pere Quart, que és l'esmentat monarca, va encertar-la de ple amb el títol ("Tirallonga dels monosíl·labs") i també amb l'entradeta que servia d'introducció, la qual sembla especialment dedicada a mossèn Solchaga ("Una llengua avara --doncs rica-- em permeté aquesta contribució anticipada al tan plausible programa d'austeritat"). La seva tirallonga és un dels versos que els francesos de l'Oulipo haurien de considerar plagistes --a la bestreta o alhora-- atès que la constricció de Pere Quart és considerable. El poema, de 126 versos tetrasíl·labs, consta exclusivament de mots monosil·làbics. Només el títol defuig aquesta fèrria constricció.
Pere Quart hi reivindica l'austeritat del català i aconsegueix perfer un ritme sincopat que orientalitza el text. Certament, l'austeritat sembla d'entrada ben relacionada amb els monosíl·labs, però l'efecte de la tirallonga sobre el seu lector és poc auster: un estrany exotisme l'envolta, com en aquelles famoses frases bilingües en què la semàntica i la fonètica es divorcien escandalosament ("A les cinc tinc set, a les set tinc son", "avis murris porten els nuvis amb òmnibus gratis i l'àvia sua", "elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen", "no es moquin ni es toquin") per demostrar que el català és la mare de totes les llengües, segons la sensacional facècia internacionalista que Frederic Soler "Pitarra", Albert Llanas i companyia van establir a "Lo Xanguet" als anys seixanta del segle passat, corregida i ampliada per Artur Cuyàs deu anys més tard des de les pàgines de "La Llumanera de Nova York".
El cert és que la tirallonga dels monosíl·labs pot fer-nos enlairar força si ens atenim a l'allau d'abreviacions establertes per l'aviació civil arreu del món. Com vèiem la setmana passada en una singular teràpia contra la fòbia a volar, la iata (International Air Transport Association) ha batejat amb troiques de lletres tots els aeroports internacionals del planeta, de manera que la col·lisió monosil·làbica és prou freqüent i permet transformar el "curiós exercici poètic" dedicat a Josep ros (Rosario, Argentina) i Artigues en una autèntica gimcana aeronàutica que ens convida a solcar els espais aeris internacionals. Així, només transitant per la primera meitat d'aquesta carta divina als Reis que és la "Tirallonga", l'egregi Pere Quart saluda setze jutges en setze aeroports internacionals dels cinc continents.
Pocs poetes han travessat el món (Mount Cook, Nova Zelanda) amb aquesta impunitat.
Pere Quart hi reivindica l'austeritat del català i aconsegueix perfer un ritme sincopat que orientalitza el text. Certament, l'austeritat sembla d'entrada ben relacionada amb els monosíl·labs, però l'efecte de la tirallonga sobre el seu lector és poc auster: un estrany exotisme l'envolta, com en aquelles famoses frases bilingües en què la semàntica i la fonètica es divorcien escandalosament ("A les cinc tinc set, a les set tinc son", "avis murris porten els nuvis amb òmnibus gratis i l'àvia sua", "elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen", "no es moquin ni es toquin") per demostrar que el català és la mare de totes les llengües, segons la sensacional facècia internacionalista que Frederic Soler "Pitarra", Albert Llanas i companyia van establir a "Lo Xanguet" als anys seixanta del segle passat, corregida i ampliada per Artur Cuyàs deu anys més tard des de les pàgines de "La Llumanera de Nova York".
El cert és que la tirallonga dels monosíl·labs pot fer-nos enlairar força si ens atenim a l'allau d'abreviacions establertes per l'aviació civil arreu del món. Com vèiem la setmana passada en una singular teràpia contra la fòbia a volar, la iata (International Air Transport Association) ha batejat amb troiques de lletres tots els aeroports internacionals del planeta, de manera que la col·lisió monosil·làbica és prou freqüent i permet transformar el "curiós exercici poètic" dedicat a Josep ros (Rosario, Argentina) i Artigues en una autèntica gimcana aeronàutica que ens convida a solcar els espais aeris internacionals. Així, només transitant per la primera meitat d'aquesta carta divina als Reis que és la "Tirallonga", l'egregi Pere Quart saluda setze jutges en setze aeroports internacionals dels cinc continents.
"(Déu) I tu, què vols?
(Jo) Doncs jo sols vull
--ei si pot (Port Antonio, Jamaica) ser--.
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc (Fuzhou, Xina).
Un xic de son (Espíritu Santo, Vanuatu)
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau.
Un poc de pas (Paros, Grècia),
un poc de pes
i un poc de pis (Poitiers, França).
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
--o un xic de sou (Southampton, Regne Unit)
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal (San Salvador, El Salvador).
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal (Mangole, Indonèsia).
Un poc de mel (Melbourne, Austràlia)
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un sic de por (Pori, Finlàndia)
i un poc de pit (Pittsburg, Pensilvània usa)
i un xic de cor (Còrdova, Argentina)
i un poc de crit.
I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro (Taree, Austràlia).
Un poc de goig
i un xic de bes (Brest, França)
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas (Garissa, Kenya).
Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom (Roma, Itàlia)
i un poc de fum.
Un poc de lloc.
I un poc de joc
--tres reis, dos nous..."
Pocs poetes han travessat el món (Mount Cook, Nova Zelanda) amb aquesta impunitat.
dissabte, 15 d’agost del 1992
Vo-la-re!!
Hi ha fòbies que la pràctica periòdica del turisme posen d'actualitat. Les nostres àvies observaven amb desconfiança la talaia del Tibidabo. En la majoria dels casos era un pànic teòric (no pas real com el president serbi), una especulació vertiginosa que la notable inutilitat de l'artefacte contribuïa a neutralitzar. Els seus néts també passem por al Tibidabo, però l'objecte de les nostres angúnies no és la talaia, ni el famós túnel del terror, sinó l'avionet. Cada vegada és més comú parlar amb gent que experimenta un ver pànic a l'hora de volar. Als Estats Units, les companyies d'aeronavegació han format un consorci que subvenciona la investigació de tota mena de teràpies per vèncer aquesta fòbia al vol amb motor. Els especialistes parlen dels tretze símptomes possibles del fòbic: falta d'alè, sensació d'inestabilitat, molèsties precordials, sensació d'ofec, sensació de pèrdua de consciència, por a perdre el control, mareig, palpitacions, sudoració, sufocació, nàusees, por a tornar-se boig i por a morir. N'hi ha prou que aneu pels aeroports internacionals amb un kit que contingui quatre d'aquests símptomes perquè els voluntaris de la Creu Roja us tinguin fòbia i la classe mèdica us en diagnostiqui una. Des d'aquestes ratlles volem oferir una modesta aportació enigmística als tractaments desenvolupats pels especialistes.
Lluny de l'usual mètode de la implosió, en què el pobre malalt és exposat periòdicament a l'objecte que li causa la fòbia fins que la supera, l'enigmística ofereix un mètode textual de transitar pels aeroports internacionals sense cap dels efectes traumàtics usuals. Només cal tenir en compte les abreviacions aprovades per la iata (International Air Transport Association) i seguir les següents instruccions d'ús:
Primer de tot, cal (Campbeltown, Regne Unit) que aprofiteu uns dies de vacances per visitar el mar (Maracaibo, Veneçuela). És preferible que la localitat triada tingui un port important. El primer dia, tan bon (Bonaire, Antilles holandeses) punt us hagueu instal·lat a l'hotel, agafeu un bus (Batumi, cei) que us baixi fins al port i allà contracteu una passejada per les aigües jurisdiccionals en algun buc (Buketown, Austràlia) insígnia de la Marina local. Si resulta que sou (Southampton, Regne Unit) tan aprensiu/iva (Ambanja, Madagascar) que fins i tot us fa por (Pori, Finlàndia) anar en barco, ja podeu plegar.
Si, per (Perth, Austràlia) contra, creieu que un vaixell és una nau (Napuka Island, Illes Tuamotu) molt més (Medan, Indonèsia) segura que qualsevol artefacte volador, aneu bé. Quan el vostre navili comenci a solcar les aigües jurisdiccionals alceu l'esguard al cel amb el cap (Cap Haitien, Haití) ben (Bengasi, Líbia) recolzat. No feu l'ase (Aspen, Colorado usa) que a les naus de guerra la palla va cara. Alceu la vista al cel, com dèiem, amb la sana intenció d'obervar les belles aus (Austin, Texas usa) que solen volar fent cercles concèntrics just damunt dels abocadors de peix podrit. Concentreu-vos en el seu vol fins que un Boeing 727 les espanti. ¿Com pot (Port Antonio, Jamaica) ser que els avions volin sense moure les ales? --us haureu preguntat qui-sap-les (San Pedro Sula, Hondures) vegades. Mal (Mangole, Indonèsia) fet! ¿És que potser no us adoneu que el vostre seguríssim navili de guerra no duu pas (Paros, Grècia) aletes ni cua? Oblideu-vos de les gavines i recordeu "Robinson Crusoe".
Si comenceu a sentir esgarrifances és que tot funciona. Poseu un peu (Puerto Lempira, Hondures) a l'esquerra i l'altre a la dreta. Flexioneu el cos (Colorado Springs, Colorado usa) amb cura fins que el pit (Pittsburg, Pensilvània usa) entri en contacte amb els genolls. És important mantenir l'equilibri, encara que estigueu fets un nus (Norsup, Vanuatu). Si en aquests moments caieu, l'efecte de la teràpia és nul (Nulato, Alaska usa) i us caldrà tornar immediatament a l'hotel per començar de cap (Cap Haitien, Haití) i de nou (Noumea, Nova Caledònia). Amb el tronc vinclat endavant, flexioneu lentament les cames fins que el cul (Culiacan, Mèxic) fregui el terra. El contacte amb la coberta és el senyal. Alceu-vos com bonament pugueu i aneu a la cabina del capità. Si encara no en teniu prou, feu un bis (Bismarck, Dakota del Nord usa) al pont de comandament.
Compte, però, perquè jugueu amb foc (Fuzhou, Xina). Els oficials de Marina no han (Hanoi, Vietnam) estat educats per comprendre la vostra teràpia. Només us en sortireu si aconseguiu fer-los entendre que no esteu tocats de l'ala (Alma Ata, cei). En cas (Casablanca, Marroc) de divergència de sexes no tingueu por (Pori, Finlàndia): un bes (Brest, França) pot (Port Antonio, Jamaica) fer miracles. Si sou (Southampton, Regne Unit) del mateix sexe que els oficials ho teniu una mica cru (Carriacou, Illes Windward). És clar que l'amor és cec (Crescent City, Califòrnia usa) i el dol (Deauville, França) de color negre. Quan reaccionin amb violència i acabeu a l'aigua tingueu present que allò que cou (Columbia, Missouri usa) cura.
La teràpia obté dos resultats, com les equacions de segon grau: o bé viatgeu per sempre més en avió, o bé mai més no agafeu un vaixell.
Lluny de l'usual mètode de la implosió, en què el pobre malalt és exposat periòdicament a l'objecte que li causa la fòbia fins que la supera, l'enigmística ofereix un mètode textual de transitar pels aeroports internacionals sense cap dels efectes traumàtics usuals. Només cal tenir en compte les abreviacions aprovades per la iata (International Air Transport Association) i seguir les següents instruccions d'ús:
Primer de tot, cal (Campbeltown, Regne Unit) que aprofiteu uns dies de vacances per visitar el mar (Maracaibo, Veneçuela). És preferible que la localitat triada tingui un port important. El primer dia, tan bon (Bonaire, Antilles holandeses) punt us hagueu instal·lat a l'hotel, agafeu un bus (Batumi, cei) que us baixi fins al port i allà contracteu una passejada per les aigües jurisdiccionals en algun buc (Buketown, Austràlia) insígnia de la Marina local. Si resulta que sou (Southampton, Regne Unit) tan aprensiu/iva (Ambanja, Madagascar) que fins i tot us fa por (Pori, Finlàndia) anar en barco, ja podeu plegar.
Si, per (Perth, Austràlia) contra, creieu que un vaixell és una nau (Napuka Island, Illes Tuamotu) molt més (Medan, Indonèsia) segura que qualsevol artefacte volador, aneu bé. Quan el vostre navili comenci a solcar les aigües jurisdiccionals alceu l'esguard al cel amb el cap (Cap Haitien, Haití) ben (Bengasi, Líbia) recolzat. No feu l'ase (Aspen, Colorado usa) que a les naus de guerra la palla va cara. Alceu la vista al cel, com dèiem, amb la sana intenció d'obervar les belles aus (Austin, Texas usa) que solen volar fent cercles concèntrics just damunt dels abocadors de peix podrit. Concentreu-vos en el seu vol fins que un Boeing 727 les espanti. ¿Com pot (Port Antonio, Jamaica) ser que els avions volin sense moure les ales? --us haureu preguntat qui-sap-les (San Pedro Sula, Hondures) vegades. Mal (Mangole, Indonèsia) fet! ¿És que potser no us adoneu que el vostre seguríssim navili de guerra no duu pas (Paros, Grècia) aletes ni cua? Oblideu-vos de les gavines i recordeu "Robinson Crusoe".
Si comenceu a sentir esgarrifances és que tot funciona. Poseu un peu (Puerto Lempira, Hondures) a l'esquerra i l'altre a la dreta. Flexioneu el cos (Colorado Springs, Colorado usa) amb cura fins que el pit (Pittsburg, Pensilvània usa) entri en contacte amb els genolls. És important mantenir l'equilibri, encara que estigueu fets un nus (Norsup, Vanuatu). Si en aquests moments caieu, l'efecte de la teràpia és nul (Nulato, Alaska usa) i us caldrà tornar immediatament a l'hotel per començar de cap (Cap Haitien, Haití) i de nou (Noumea, Nova Caledònia). Amb el tronc vinclat endavant, flexioneu lentament les cames fins que el cul (Culiacan, Mèxic) fregui el terra. El contacte amb la coberta és el senyal. Alceu-vos com bonament pugueu i aneu a la cabina del capità. Si encara no en teniu prou, feu un bis (Bismarck, Dakota del Nord usa) al pont de comandament.
Compte, però, perquè jugueu amb foc (Fuzhou, Xina). Els oficials de Marina no han (Hanoi, Vietnam) estat educats per comprendre la vostra teràpia. Només us en sortireu si aconseguiu fer-los entendre que no esteu tocats de l'ala (Alma Ata, cei). En cas (Casablanca, Marroc) de divergència de sexes no tingueu por (Pori, Finlàndia): un bes (Brest, França) pot (Port Antonio, Jamaica) fer miracles. Si sou (Southampton, Regne Unit) del mateix sexe que els oficials ho teniu una mica cru (Carriacou, Illes Windward). És clar que l'amor és cec (Crescent City, Califòrnia usa) i el dol (Deauville, França) de color negre. Quan reaccionin amb violència i acabeu a l'aigua tingueu present que allò que cou (Columbia, Missouri usa) cura.
La teràpia obté dos resultats, com les equacions de segon grau: o bé viatgeu per sempre més en avió, o bé mai més no agafeu un vaixell.
dissabte, 8 d’agost del 1992
Màquina!!
A l'estiu augmenta notablement el consum d'insecticides. Les professores particulars es desesperen amb els autors de gairebé tots els quaderns d'exercicis, però sempre acaben cedint a les temptacions de la mandra. Alguns alumnes forçosos intenten amagar diaris esportius amb les classificacions del Tour de França a la carpeta d'estiu. D'altres hi oculten senyores estupendes, de les que mai no passen calor. Els pares paguen i callen. Alguns encara treballen. La tele és encesa tothora. Qualsevol podria deduir que els esportistes de totes les especialitats figuren a la nòmina de les principals cadenes, juntament amb els polítics de sempre, les senyores estupendes i tota la colla d'indocumentats que Cortázar batejà amb l'olímpic terme "fama" (vips, vipes, vipets i vipetes). Mentrestant, els adolescents més espavilats ballen música màquina al mateix ritme que els seus pares fan zapping. No hi ha cap símptoma inquietant fins que apareix un llibre blanc, negre i blau, amb la coberta solcada per una espiral logarítmica de lletres que recorda el casc d'Escipió l'Africà en el baix-relleu d'un bust fet per Leonardo da Vinci. La torbadora aparició ve signada per Víctor Sunyol i s'anomena, amb una pertinència que fa feredat, Màquines per a escriure (Eumo, 1992).
Com que la rigorosa col·lecció "Didàctica" d'Eumo que acull aquesta joia no es pot permetre vel·leïtats excessives en el tema clau del sentit, en un cos intermedi entre el gran títol de l'obra i el minúscul nom de l'autor, hi podem llegir un subtítol explicatiu: "Recursos per a l'animació a la creativitat escrita". Sunyol, a qui sol abellir transgredir límits, escomet la preciosa tasca de codificar la imaginació en aquest manual imprescindible per a l'ensenyant de llengua i literatura (la disjunció no tindria cap sentit, entre aquests dos termes sinònims). Màquines és un excel·lent catàleg d'estratègies que accelera el cervell de qualsevol lector crític, siguin quins siguin els seus interessos literaris. Probablement serà un èxit de vendes, perquè no només pot resultar útil a la classe professoral, sinó que la veu pot córrer entre els lectors que se sentin castigats per la poca originalitat de les novetats literàries i que vulguin reaccionar a la valenta, regalant un Màquines per a escriure als autors que més els hagin torturat en els últims mesos. Enviar-ne algun a partir d'ara serà considerat un acte hostil.
El recorregut per les tres regions fonamentals del llibre (narració, poesia i jocs de paraules) és una delícia. Sunyol ha fet un esforç notable per codificar les innombrables vies d'accés a la fantasia. El mercat d'estratègies que ofereix el llibre no és cap invent, sinó un recull ampliat de tota una tradició de joc literari, amb especial atenció al nou entorn de l'escriptura. Així, al costat d'estratègies retòriques clàssiques, hi trobem agosarades propostes d'aprofitament creatiu de les funcions dels processadors de textos informàtics. Al costat de la famosa matriu que Vladimir Propp va establir per classificar tots els contes populars, hi trobem una corrua de punts de partida per a la gènesi de nous contes, a partir de paraules, de textos, d'elements narratius, d'elements temàtics o bé d'objectes i altres estímuls.
Per exemple, l'apartat 2 del capítol de gènesi de textos narratius a partir de paraules proposa regar bonsais. Sunyol manlleva el terme del títol d'un recull de contes breus que Joaquim Carbó va publicar l'any 1990 (Bonsais de paper. Cafè Central, 10). El propi autor deia que no descartava regar algun d'aquests contes fins que esdevingués un arbre, com finalment va fer. Sunyol proposa fer créixer contes breus de diverses maneres, partint d'exemplars com els d'Albanell, Cabré, Calders, Carbó, Marquès, Rendé o Villalonga. Imaginem-nos quina exòtica història d'amors, odis i venjances hauria bastit Gabriel García Márquez si, de menut, alguna professora amb ulleres rodones hagués insistit a posar-li una regadora a la mà, aturats tots dos davant aquell famós bonsai de Monterroso que fa "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". Probablement, a hores d'ara sabríem que el darrer dinosaure fou exterminat per un malèvol avantpassat dels Buendía.
És clar que no tot és bufar i fer ampolles. He de reconèixer que he llegit amb una esgarrifança l'apartat 3 del capítol de gènesi de textos narratius a partir d'objectes i altres estímuls. Sunyol hi descriu una estratègia batejada amb el nom d'una obra de teatre de Tom Stoppard ("Com un Magritte). Stoppard partia d'una pintura de Magritte per bastir una situació on quedaven explicades d'una manera lògica la situació i les accions representades al quadre, que a primera vista poden semblar irracionals i sense sentit. La màquina per a escriure proposada recomana partir d'algun quadre del surrealisme figurativista de Magritte, Dalí o De Chirico i realitzar una narració que condueixi cap a la situació presentada. No puc estar-me de dir que vaig invertir un any en seguir les propostes d'aquesta part del llibre de Sunyol, sense saber-ho. La culpa la va tenir Dalí.
Com que la rigorosa col·lecció "Didàctica" d'Eumo que acull aquesta joia no es pot permetre vel·leïtats excessives en el tema clau del sentit, en un cos intermedi entre el gran títol de l'obra i el minúscul nom de l'autor, hi podem llegir un subtítol explicatiu: "Recursos per a l'animació a la creativitat escrita". Sunyol, a qui sol abellir transgredir límits, escomet la preciosa tasca de codificar la imaginació en aquest manual imprescindible per a l'ensenyant de llengua i literatura (la disjunció no tindria cap sentit, entre aquests dos termes sinònims). Màquines és un excel·lent catàleg d'estratègies que accelera el cervell de qualsevol lector crític, siguin quins siguin els seus interessos literaris. Probablement serà un èxit de vendes, perquè no només pot resultar útil a la classe professoral, sinó que la veu pot córrer entre els lectors que se sentin castigats per la poca originalitat de les novetats literàries i que vulguin reaccionar a la valenta, regalant un Màquines per a escriure als autors que més els hagin torturat en els últims mesos. Enviar-ne algun a partir d'ara serà considerat un acte hostil.
El recorregut per les tres regions fonamentals del llibre (narració, poesia i jocs de paraules) és una delícia. Sunyol ha fet un esforç notable per codificar les innombrables vies d'accés a la fantasia. El mercat d'estratègies que ofereix el llibre no és cap invent, sinó un recull ampliat de tota una tradició de joc literari, amb especial atenció al nou entorn de l'escriptura. Així, al costat d'estratègies retòriques clàssiques, hi trobem agosarades propostes d'aprofitament creatiu de les funcions dels processadors de textos informàtics. Al costat de la famosa matriu que Vladimir Propp va establir per classificar tots els contes populars, hi trobem una corrua de punts de partida per a la gènesi de nous contes, a partir de paraules, de textos, d'elements narratius, d'elements temàtics o bé d'objectes i altres estímuls.
Per exemple, l'apartat 2 del capítol de gènesi de textos narratius a partir de paraules proposa regar bonsais. Sunyol manlleva el terme del títol d'un recull de contes breus que Joaquim Carbó va publicar l'any 1990 (Bonsais de paper. Cafè Central, 10). El propi autor deia que no descartava regar algun d'aquests contes fins que esdevingués un arbre, com finalment va fer. Sunyol proposa fer créixer contes breus de diverses maneres, partint d'exemplars com els d'Albanell, Cabré, Calders, Carbó, Marquès, Rendé o Villalonga. Imaginem-nos quina exòtica història d'amors, odis i venjances hauria bastit Gabriel García Márquez si, de menut, alguna professora amb ulleres rodones hagués insistit a posar-li una regadora a la mà, aturats tots dos davant aquell famós bonsai de Monterroso que fa "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". Probablement, a hores d'ara sabríem que el darrer dinosaure fou exterminat per un malèvol avantpassat dels Buendía.
És clar que no tot és bufar i fer ampolles. He de reconèixer que he llegit amb una esgarrifança l'apartat 3 del capítol de gènesi de textos narratius a partir d'objectes i altres estímuls. Sunyol hi descriu una estratègia batejada amb el nom d'una obra de teatre de Tom Stoppard ("Com un Magritte). Stoppard partia d'una pintura de Magritte per bastir una situació on quedaven explicades d'una manera lògica la situació i les accions representades al quadre, que a primera vista poden semblar irracionals i sense sentit. La màquina per a escriure proposada recomana partir d'algun quadre del surrealisme figurativista de Magritte, Dalí o De Chirico i realitzar una narració que condueixi cap a la situació presentada. No puc estar-me de dir que vaig invertir un any en seguir les propostes d'aquesta part del llibre de Sunyol, sense saber-ho. La culpa la va tenir Dalí.
dissabte, 18 de juliol del 1992
El joc de la sigla
Pau Riba, en una d'aquelles genialitats que mai ningú no ha sabut com pagar-li, va encunyar fa uns quants anys una expressió acrònima sensacional per referir-se als dipositaris de la política cultural d'aquest sant país. L'autor de discos recordats com "Dioptria" i de novel·les ignotes com Ena batejà el departament del llavors conseller Rigol amb un trencaclosques quasi escatològic: el "Dep de Cul de la Gen de Cat". La seva tirallonga de monosíl·labs és rítmicament suggestiva. Fins i tot sembla tenir un cert ressò xinès. Només li sobra una peça per esdevenir un joc del Tangram perfecte.
Les abreviatures sempre han estat un dels trops preferits dels dropos. Sense adonar-nos-en, anem escurçant el nom de les coses i acabem formant autèntiques peces mnemotècniques que només contenen inicials. Al final del procés, com en el vell procediment cabalístic del notarikon, frases senceres s'oculten rera paraules solitàries. Així, el "Tren Articulado Ligero Goicoechea Oriol" s'enclou dins d'un Talgo, el "Beginners All-purpose Symbolic Instruction Code" s'amaga en el si del llenguatge de programació Basic i la Federació d'Organismes de Ràdio-Televisió Autonòmics és la Forta. La resta ho fa l'esnobisme poca-solta de connoiseur, que ens ara ens empeny a escoltar la música en cd igual com vint anys enrera ens feia parlar del darrer lp. L'esnobisme i l'economia lingüística, és clar.
La incipient col·lecció de diccionaris complementaris de l'Enciclopèdia s'ha enriquit amb una nova aportació que afegeix 7500 peces de carn a la graellada constant de la nostra llengua. Es tracta del Diccionari d'abreviacions de Josep Maria Mestres i Josefina Guillén. Em consta que els seus autors s'han estat anys de cacera, obsedits per la constant aparició i desaparició de partits polítics, centrals sindicals i associacions de tota mena. De fet, és un diccionari tan complet que fins i tot inclou la preceptiva "llista d'abreviacions emprades en aquesta obra" que no per necessària i correcta deixa de semblar-nos absolutament surrealista en un diccionari que en recull més de set mil. Cal tenir en compte que el món de les sigles s'assembla molt a les cintes giratòries on recollim l'equipatge als aeroports. Cada generació és com un nou vol que arriba, amb tots els passatgers delerosos de trobar la seva maleta i abandonar la sala. En aquest sentit és interessant que el duet Guillén-Mestres hagi decidit inventariar sota el terme global d'abreviació les abreviatures (bibl. per bibliografia), les sigles (coc per Comitè Olímpic Català) i els símbols (P per fòsfor). Perquè les primeres i els últims són maletes que algun passatger desvagat va oblidar reclamar ja fa anys i han quedat fixades a la cinta. Quant a les segones, no cal dir que són les més subjectives i que resulta difícil inventariar-les amb un mínim d'exhaustivitat. Per contra, són les que donen més joc enigmístic. El joc de la sigla, com si diguéssim.
La dosi de misteri que comporten les sigles permet l'especulació més aventurada. Així, davant una pancarta signada per una organització inquietant anomenada renace, l'espectador no pot fer altra cosa que perdre l'alè davant les presumptes noves tesis anti-avortistes. La realitat és menys complexa. Aquests peculiars renaixentistes són els mossos navarresos de la "Regencia Nacional Carlista de Estella" que la deuen saber molt llarga, si més no a l'hora solemne del bateig. Lluny de l'enginyosa barra dels navarresos de les estelles hi ha els manaires del circ ambulant de la Fòrmula I. Quan aquests executius de panxa boteruda i starlettes fantàstiques apareixen pel circuit de Montmeló no entenen gens els acudits que susciten tan aviat algú els anomena pel seu nom: els homes de la foca (Formula One Car Association). I si les foques no tan sols no van descalces, sinó que piloten monoplaces de velocitat vertiginosa, el tradicional home del sac rep un bon impacte en la seva misteriosa identitat. En el joc de la sigla, pot ser un home a l'aeroport de Sacramento, un pagès del Sindicat Agrícola Català, un membre del Sindicat d'Arquitectes de Catalunya, o encara el propietari de dues menes de societats (l'anònima comercial i l'anònima concessionària). Esquizofrènia múltiple per al pobre espanta-nens.
Potser la polisèmia és el més divertit del joc de la sigla. Sobretot quan el Museu Diocesà de Tarragona es veu en l'atzucac de compartir sigles amb una organització com l'MDT, o quan Pasqual Maragall arriba a l'aeroport de Pasco-PSC (Washington) i pregunta al cap de protocol qui hi governa, o encara quan Miquel Roca baixa d'un altre avió a l'aeroport de Chippewa County-ciu (Michigan) i es pregunta per un instant si es troba en plena campanya. És clar que, aquesta vegada, el premi gros del joc de la sigla se l'enduen, ex-aequo, dos partits polítics espanyols extra-parlamentaris que demostren a les clares el controvertit fet diferencial. Perquè els militants de l'Afirmación Social Española i els del Partido Español Democrático haurien d'haver previst que entre nosaltres esdevindrien l'ase i el ped.
Les abreviatures sempre han estat un dels trops preferits dels dropos. Sense adonar-nos-en, anem escurçant el nom de les coses i acabem formant autèntiques peces mnemotècniques que només contenen inicials. Al final del procés, com en el vell procediment cabalístic del notarikon, frases senceres s'oculten rera paraules solitàries. Així, el "Tren Articulado Ligero Goicoechea Oriol" s'enclou dins d'un Talgo, el "Beginners All-purpose Symbolic Instruction Code" s'amaga en el si del llenguatge de programació Basic i la Federació d'Organismes de Ràdio-Televisió Autonòmics és la Forta. La resta ho fa l'esnobisme poca-solta de connoiseur, que ens ara ens empeny a escoltar la música en cd igual com vint anys enrera ens feia parlar del darrer lp. L'esnobisme i l'economia lingüística, és clar.
La incipient col·lecció de diccionaris complementaris de l'Enciclopèdia s'ha enriquit amb una nova aportació que afegeix 7500 peces de carn a la graellada constant de la nostra llengua. Es tracta del Diccionari d'abreviacions de Josep Maria Mestres i Josefina Guillén. Em consta que els seus autors s'han estat anys de cacera, obsedits per la constant aparició i desaparició de partits polítics, centrals sindicals i associacions de tota mena. De fet, és un diccionari tan complet que fins i tot inclou la preceptiva "llista d'abreviacions emprades en aquesta obra" que no per necessària i correcta deixa de semblar-nos absolutament surrealista en un diccionari que en recull més de set mil. Cal tenir en compte que el món de les sigles s'assembla molt a les cintes giratòries on recollim l'equipatge als aeroports. Cada generació és com un nou vol que arriba, amb tots els passatgers delerosos de trobar la seva maleta i abandonar la sala. En aquest sentit és interessant que el duet Guillén-Mestres hagi decidit inventariar sota el terme global d'abreviació les abreviatures (bibl. per bibliografia), les sigles (coc per Comitè Olímpic Català) i els símbols (P per fòsfor). Perquè les primeres i els últims són maletes que algun passatger desvagat va oblidar reclamar ja fa anys i han quedat fixades a la cinta. Quant a les segones, no cal dir que són les més subjectives i que resulta difícil inventariar-les amb un mínim d'exhaustivitat. Per contra, són les que donen més joc enigmístic. El joc de la sigla, com si diguéssim.
La dosi de misteri que comporten les sigles permet l'especulació més aventurada. Així, davant una pancarta signada per una organització inquietant anomenada renace, l'espectador no pot fer altra cosa que perdre l'alè davant les presumptes noves tesis anti-avortistes. La realitat és menys complexa. Aquests peculiars renaixentistes són els mossos navarresos de la "Regencia Nacional Carlista de Estella" que la deuen saber molt llarga, si més no a l'hora solemne del bateig. Lluny de l'enginyosa barra dels navarresos de les estelles hi ha els manaires del circ ambulant de la Fòrmula I. Quan aquests executius de panxa boteruda i starlettes fantàstiques apareixen pel circuit de Montmeló no entenen gens els acudits que susciten tan aviat algú els anomena pel seu nom: els homes de la foca (Formula One Car Association). I si les foques no tan sols no van descalces, sinó que piloten monoplaces de velocitat vertiginosa, el tradicional home del sac rep un bon impacte en la seva misteriosa identitat. En el joc de la sigla, pot ser un home a l'aeroport de Sacramento, un pagès del Sindicat Agrícola Català, un membre del Sindicat d'Arquitectes de Catalunya, o encara el propietari de dues menes de societats (l'anònima comercial i l'anònima concessionària). Esquizofrènia múltiple per al pobre espanta-nens.
Potser la polisèmia és el més divertit del joc de la sigla. Sobretot quan el Museu Diocesà de Tarragona es veu en l'atzucac de compartir sigles amb una organització com l'MDT, o quan Pasqual Maragall arriba a l'aeroport de Pasco-PSC (Washington) i pregunta al cap de protocol qui hi governa, o encara quan Miquel Roca baixa d'un altre avió a l'aeroport de Chippewa County-ciu (Michigan) i es pregunta per un instant si es troba en plena campanya. És clar que, aquesta vegada, el premi gros del joc de la sigla se l'enduen, ex-aequo, dos partits polítics espanyols extra-parlamentaris que demostren a les clares el controvertit fet diferencial. Perquè els militants de l'Afirmación Social Española i els del Partido Español Democrático haurien d'haver previst que entre nosaltres esdevindrien l'ase i el ped.
dissabte, 11 de juliol del 1992
Valises i vileses
El gust per les barreges és una de les passions més perilloses que comparteixen l'alquímia i la cuina mexicana. La puresa, en sigui qui en sigui el destinatari, sempre oculta una perversa tendència al sacrifici de l'impur. Per això els moralistes solen malfiar de les barreges que bastarditzen les essències en què ells creuen. La llengua no n'és pas cap excepció. No parlem de barcos, barques, vaixells o vaixelles, avui. Parlem d'una de les vileses més interessants que ens ofereix la història de les pràctiques literàries: els portmanteau words o mots valisa. Compostos absolutament arbitraris sense gaire voluntat d'establir tradició. Allò que Lewis Carroll, al prefaci de The Hunting of the Snark, exposa de forma ben planera: "agafeu, per exemple, els mots fuming (empipat) i furious (furiós). Decidiu-vos a pronunciar totes dues paraules, però no us fixeu en quina direu primer. Ara obriu la boca. Si els vostres pensaments s'inclinen, encara que sigui una mica, per fuming, direu fuming-furious; si per contra s'inclinen lleument per furious, llavors direu furious-fuming. Però si teniu un dels dons menys comuns del món, que és una ment perfectament equilibrada, aleshores direu frumious".
Ments tan perfectament equilibrades com la de James Joyce (sobretot al Finnegans Wake) o la de Jorge Luis Borges (que especula amb japonecedades i jitanjáforas) viatgen per les mateixes vies que el màgic reverend quasi-pederasta. Els entusiastes estudiosos de Quevedo s'emborratxen amb els seus constants neologismes goluts: archinariz, protogolosa, vicimomo, sastrisota, ventipoetas... La trajectòria literària del llunyà Julián Ríos (Larva ja és al segle passat) no s'explica sense la presència de vileses constants en mots valisa a banda i banda del text. Però la pràctica abasta més àmbits dels que habitualment investiguen els especialistes en literatura.
És el cas del pensador francès Alain Finkielkraut. L'autor de Le nouveau désordre amoureux, tal vegada en un moment de feblesa existencial, poua de l'enorme motxilla dels mots valisa un seguit d'associacions il·lícites ben sorprenents. Potser per justificar les abrandades acusacions de trivialitat que sol dedicar als joves pensadors francesos el vell camaleó Roger Garaudy entre conversió i conversió, Finkielkraut és el conspicu autor dels mots valisa més interessants de la llengua francesa contemporània. Dos anys després de publicar amb Pascal Bruckner l'assaig que li havia de reportar el reconeixement general, Finkielkraut publicava un petit recull de falsos compostos anomenat Ralentir: mots-valises! (Seuil, 1979). El 81 rematava la jugada amb el seu deliciós Petit fictionnaire illustré .
Finkielkraut aconsegueix en aquests llibrets menors allò que Julián Ríos s'escarrassava a teoritzar en el seu darrer lliurament La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991) El francès sodomitza la seva llengua amb precisió per obtenir noves sensacions lèxiques. I en aquest pervers betlem neix el fantàstic doctambule (l'erudit de la vida nocturna), també conegut per flemmartiste (el virtuós de la indolència, geni absolut del dolce farniente). Les valises amb què viatja Finkielkraut són màgiques. Al seu costat descobrim que una biscothèque és un lloc de trobada nocturna, prohibit als menors, on només serveixen torrades, que la grandiloloquence és un discurs vibrant i buit sobre la voluptuositat de ser mare i les joies de l'alletament o que els posseïdors d'una riminiscence tenen un record vague d'una trobada llunyana a la costa adriàtica. Les valises del francès viatgen en wagabon (un vagó recalcitrant, que se separa del tren i decideix viure fora de la via) o bé en insovni (un objecte volador que travessa el cel nocturn amb els ulls ben oberts), mentre un sacerdot sense sotana (edulcuré ) acompanya la joventut irreverent amb la sagrada tradició gastronòmica francesa (macdolescence).
El ficcionari de Finkielkraut té un modest parangó en la nostra llengua que no ens cansem de reivindicar, perquè va passar realment desapercebut. Es tracta del divertit Diccionari de falses etimologies (Edicions 62, 1984) de Josep Maria Espinàs, una esbojarrada especulació etimològica sense xarxa que conté definicions memorables des d'una perspectiva enigmística. Espinàs, per exemple, afirma sense rubor que "clandestí" és el destí propi de qualsevol clan, o que l'"evangelisme" és una doctrina que predica que els àngels són de sexe femení. En la guerra particular de l'especulació etimològica, l'autor esdevé un soldat perfecte, perquè "soldat" és aquell que es troba estretament unit a un cos d'exèrcit i les tropes que mena el general Espinàs no són tropes convencionals, sinó trops.
Espinàs i Finkielkraut coincideixen en un objectiu, per a gran alegria de Garaudy. Tots dos se senten fascinats pel mot "tàctic". Espinàs diu que és un mecanisme de rellotgeria que funciona al revés i Finkielkraut rebla que és un ensemble des moyens et des ruses mis en oeuvre pour remonter le temps. Davant una coincidència tan notable només ens resta practicar el silenci més culte (talmutisme) per tal de no tergivexer (fer patir a còpia de no dir ni sí ni no).
Ments tan perfectament equilibrades com la de James Joyce (sobretot al Finnegans Wake) o la de Jorge Luis Borges (que especula amb japonecedades i jitanjáforas) viatgen per les mateixes vies que el màgic reverend quasi-pederasta. Els entusiastes estudiosos de Quevedo s'emborratxen amb els seus constants neologismes goluts: archinariz, protogolosa, vicimomo, sastrisota, ventipoetas... La trajectòria literària del llunyà Julián Ríos (Larva ja és al segle passat) no s'explica sense la presència de vileses constants en mots valisa a banda i banda del text. Però la pràctica abasta més àmbits dels que habitualment investiguen els especialistes en literatura.
És el cas del pensador francès Alain Finkielkraut. L'autor de Le nouveau désordre amoureux, tal vegada en un moment de feblesa existencial, poua de l'enorme motxilla dels mots valisa un seguit d'associacions il·lícites ben sorprenents. Potser per justificar les abrandades acusacions de trivialitat que sol dedicar als joves pensadors francesos el vell camaleó Roger Garaudy entre conversió i conversió, Finkielkraut és el conspicu autor dels mots valisa més interessants de la llengua francesa contemporània. Dos anys després de publicar amb Pascal Bruckner l'assaig que li havia de reportar el reconeixement general, Finkielkraut publicava un petit recull de falsos compostos anomenat Ralentir: mots-valises! (Seuil, 1979). El 81 rematava la jugada amb el seu deliciós Petit fictionnaire illustré .
Finkielkraut aconsegueix en aquests llibrets menors allò que Julián Ríos s'escarrassava a teoritzar en el seu darrer lliurament La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991) El francès sodomitza la seva llengua amb precisió per obtenir noves sensacions lèxiques. I en aquest pervers betlem neix el fantàstic doctambule (l'erudit de la vida nocturna), també conegut per flemmartiste (el virtuós de la indolència, geni absolut del dolce farniente). Les valises amb què viatja Finkielkraut són màgiques. Al seu costat descobrim que una biscothèque és un lloc de trobada nocturna, prohibit als menors, on només serveixen torrades, que la grandiloloquence és un discurs vibrant i buit sobre la voluptuositat de ser mare i les joies de l'alletament o que els posseïdors d'una riminiscence tenen un record vague d'una trobada llunyana a la costa adriàtica. Les valises del francès viatgen en wagabon (un vagó recalcitrant, que se separa del tren i decideix viure fora de la via) o bé en insovni (un objecte volador que travessa el cel nocturn amb els ulls ben oberts), mentre un sacerdot sense sotana (edulcuré ) acompanya la joventut irreverent amb la sagrada tradició gastronòmica francesa (macdolescence).
El ficcionari de Finkielkraut té un modest parangó en la nostra llengua que no ens cansem de reivindicar, perquè va passar realment desapercebut. Es tracta del divertit Diccionari de falses etimologies (Edicions 62, 1984) de Josep Maria Espinàs, una esbojarrada especulació etimològica sense xarxa que conté definicions memorables des d'una perspectiva enigmística. Espinàs, per exemple, afirma sense rubor que "clandestí" és el destí propi de qualsevol clan, o que l'"evangelisme" és una doctrina que predica que els àngels són de sexe femení. En la guerra particular de l'especulació etimològica, l'autor esdevé un soldat perfecte, perquè "soldat" és aquell que es troba estretament unit a un cos d'exèrcit i les tropes que mena el general Espinàs no són tropes convencionals, sinó trops.
Espinàs i Finkielkraut coincideixen en un objectiu, per a gran alegria de Garaudy. Tots dos se senten fascinats pel mot "tàctic". Espinàs diu que és un mecanisme de rellotgeria que funciona al revés i Finkielkraut rebla que és un ensemble des moyens et des ruses mis en oeuvre pour remonter le temps. Davant una coincidència tan notable només ens resta practicar el silenci més culte (talmutisme) per tal de no tergivexer (fer patir a còpia de no dir ni sí ni no).
dissabte, 4 de juliol del 1992
La lletra E
El novel·lista en excedència Xavier Moret, en una de les seves periòdiques columnes, es lamenta amargament d'una peculiar conseqüència moral dels imminents JJOO. Resulta que les senyores públiques que solen patrullar pels voltants del gloriós camp del Barça han estat traslladades a la Zona Franca. Sense entrar en els possibles avantatges econòmics que aquest trasllat de negoci al port franc pugui representar per als soferts membres de la classe treballadora de la zona, Moret destaca que l'obligat èxode olímpic empobreix l'entorn cultural de les vituperades dones de la vida. En efecte, el pla Coob'92 de neteja en quinze dies passa per canviar el carrer de l'il·lustre Arístides Mallol per un simple carrer amb nom de lletra (com els del Lower East Side de Manhattan, rebla Moret). El nou emplaçament de la seva vella activitat és el carrer E de la Zona Franca.
La tesi Moret de l'entorn empobrit és discutible. Podríem badallar fins a la paràlisi facial davant la riquesa cultural d'Arístides Mallol, o bé trobar un munt de significats ocults darrera la segona vocal per rebatre això de l'empobriment cultural de les treballadores de la cantonada. Però no ens caldrà. L'argument clau l'aporta un dels protagonistes de l'aplec d'autors sud-americans empeltats de cosmopolitisme model anys setanta que van transformar les aules universitàries en imants potents fa dues setmanes. Es tracta de l'autor guatemaltec més antologat del món: Augusto Monterroso. Aquest mag del llenguatge, un dels meravellosos escriptors que compleix totes les condicions que Vila-Matas fixa a la imprescindible Historia abreviada de la literatura portátil, va publicar fa mitja dotzena d'anys un magnífic diari anomenat La letra e que desmenteix categòricament qualsevol tesi afí a la de Moret.
La letra e ens descobreix el taller de Monterroso. Ens delectem amb la seva proverbial curiositat i revivim les seves màgiques relacions amb el llenguatge, en episodis que recorden les històries de Joan Perucho. Com en una trobada amb el filòsof, matemàtic i escriptor José Antonio Robles, que corregia un treball assegut a la taula d'una cafè. Monterroso irromp al local, el saluda i li deixa anar un dels famosos anagrames llatins de Galileu just quan el filòsof acaba d'escriure el nom de Galileu al full que corregeix. O quan ens explica les cartes que Mario Muchnick li envia amb textos que ell titlla de "bifronts" (el general argentí Bartolomé Mitre transformat per la tradició oral en Bartolo Memitre) i que en realitat són purs exercicis d'homonímia. Homònims famosos com el que fa ballar el sentit (ai las!) del primer vers de l'Ègloga Primera de Garcilaso de la Vega, quan "El dulce lamentar de dos pastores" esdevé "El dulce lamen tarde dos pastores", o com els versos patriòtics d'Aribau que els Gurguí de la Rodoreda havien fet inscriure en un monument al jardí de la casa familiar ("Si em trobo sol amb mon es... /perit") i que per qüestions tipogràfiques havien aconseguit transformar el monument en la riota del barri ("el Gurguí es troba sol amb mones").
La rebotiga de Monterroso és ben plena de divertits artefactes lingüístics. Hi descobrim una bona colla d'amics palindromistes, com el veneçolà Darío Lancini (Oír a Darío, sol proposar xiroi), el mexicà Miguel González Avelar, llavors (1984) president de la Gran Comissió del Senat mexicà i autor d'autèntics tractats de la matèria cap-i-cua per excel·lència, com ara Palindromía, o el difunt poeta mexicà Adam Rubalcava. D'aquest darrer Monterroso reprodueix una petita llista de deliciosos palíndroms que el poeta va compondre l'any 68, sota el dilecte títol de: "Surtido rico de palíndromos dedicado a Carlos Illescas y Augusto Monterroso los hizo el niño Adam Rubalcava". Potser el millor, i molt apropiat a parer dels seus amics, és el que el poeta es dedicà a sí mateix: "Adán no calla con nada".
La lletra d'Augusto Monterroso pot ser molt útil a les treballadores de la distensió sexual per sobreviure durant les solitàries hores d'espera al desert carrer E de la Zona Franca. El pare de Míster Taylor parla de les misterioses sirenes ("manatíes o pejemujeres", les anomena) que obsedeixen els mariners, de la voluptuosa nimfomania lingüística de Covarrubias, de l'evolució laboral dels artistes (Rossini de l'òpera a la rebosteria, Rimbaud de la poesia al tràfic d'armes...) i mostra impúdicament la seva necrofília en sengles expedicions a les tombes parisenques de César Vallejo i Julio Cortázar. Del gran cronopio, Monterroso conta que fa molts anys se li oferí a buscar en una biblioteca de París l'Evangeli segons Sant Mateu escrit en alexandrins palindròmics francesos per algun il·luminat durant el segle xviii. Monterroso, prudent, refusà.
La qüestió és que el carrer presumptament impersonal que acull les usuàries d'Arístides Mallol durant aquests dies de malvestats olímpiques pot estar ben orgullós del seu breu nom. Perquè, ja ho diu Monterroso, ell manté una literatura de frase curta i producció portàtil des que va llegir (i obeir) a les tanques publicitàries de "Correos y Telégrafos de México" allò tan caldersià de: "No escriba; telegrafíe".
La tesi Moret de l'entorn empobrit és discutible. Podríem badallar fins a la paràlisi facial davant la riquesa cultural d'Arístides Mallol, o bé trobar un munt de significats ocults darrera la segona vocal per rebatre això de l'empobriment cultural de les treballadores de la cantonada. Però no ens caldrà. L'argument clau l'aporta un dels protagonistes de l'aplec d'autors sud-americans empeltats de cosmopolitisme model anys setanta que van transformar les aules universitàries en imants potents fa dues setmanes. Es tracta de l'autor guatemaltec més antologat del món: Augusto Monterroso. Aquest mag del llenguatge, un dels meravellosos escriptors que compleix totes les condicions que Vila-Matas fixa a la imprescindible Historia abreviada de la literatura portátil, va publicar fa mitja dotzena d'anys un magnífic diari anomenat La letra e que desmenteix categòricament qualsevol tesi afí a la de Moret.
La letra e ens descobreix el taller de Monterroso. Ens delectem amb la seva proverbial curiositat i revivim les seves màgiques relacions amb el llenguatge, en episodis que recorden les històries de Joan Perucho. Com en una trobada amb el filòsof, matemàtic i escriptor José Antonio Robles, que corregia un treball assegut a la taula d'una cafè. Monterroso irromp al local, el saluda i li deixa anar un dels famosos anagrames llatins de Galileu just quan el filòsof acaba d'escriure el nom de Galileu al full que corregeix. O quan ens explica les cartes que Mario Muchnick li envia amb textos que ell titlla de "bifronts" (el general argentí Bartolomé Mitre transformat per la tradició oral en Bartolo Memitre) i que en realitat són purs exercicis d'homonímia. Homònims famosos com el que fa ballar el sentit (ai las!) del primer vers de l'Ègloga Primera de Garcilaso de la Vega, quan "El dulce lamentar de dos pastores" esdevé "El dulce lamen tarde dos pastores", o com els versos patriòtics d'Aribau que els Gurguí de la Rodoreda havien fet inscriure en un monument al jardí de la casa familiar ("Si em trobo sol amb mon es... /perit") i que per qüestions tipogràfiques havien aconseguit transformar el monument en la riota del barri ("el Gurguí es troba sol amb mones").
La rebotiga de Monterroso és ben plena de divertits artefactes lingüístics. Hi descobrim una bona colla d'amics palindromistes, com el veneçolà Darío Lancini (Oír a Darío, sol proposar xiroi), el mexicà Miguel González Avelar, llavors (1984) president de la Gran Comissió del Senat mexicà i autor d'autèntics tractats de la matèria cap-i-cua per excel·lència, com ara Palindromía, o el difunt poeta mexicà Adam Rubalcava. D'aquest darrer Monterroso reprodueix una petita llista de deliciosos palíndroms que el poeta va compondre l'any 68, sota el dilecte títol de: "Surtido rico de palíndromos dedicado a Carlos Illescas y Augusto Monterroso los hizo el niño Adam Rubalcava". Potser el millor, i molt apropiat a parer dels seus amics, és el que el poeta es dedicà a sí mateix: "Adán no calla con nada".
La lletra d'Augusto Monterroso pot ser molt útil a les treballadores de la distensió sexual per sobreviure durant les solitàries hores d'espera al desert carrer E de la Zona Franca. El pare de Míster Taylor parla de les misterioses sirenes ("manatíes o pejemujeres", les anomena) que obsedeixen els mariners, de la voluptuosa nimfomania lingüística de Covarrubias, de l'evolució laboral dels artistes (Rossini de l'òpera a la rebosteria, Rimbaud de la poesia al tràfic d'armes...) i mostra impúdicament la seva necrofília en sengles expedicions a les tombes parisenques de César Vallejo i Julio Cortázar. Del gran cronopio, Monterroso conta que fa molts anys se li oferí a buscar en una biblioteca de París l'Evangeli segons Sant Mateu escrit en alexandrins palindròmics francesos per algun il·luminat durant el segle xviii. Monterroso, prudent, refusà.
La qüestió és que el carrer presumptament impersonal que acull les usuàries d'Arístides Mallol durant aquests dies de malvestats olímpiques pot estar ben orgullós del seu breu nom. Perquè, ja ho diu Monterroso, ell manté una literatura de frase curta i producció portàtil des que va llegir (i obeir) a les tanques publicitàries de "Correos y Telégrafos de México" allò tan caldersià de: "No escriba; telegrafíe".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)