Qui pretén comprar un automòbil aviat descobreix que els venedors li ofereixen un model base i diverses opcions amb "prestacions amillorades" (en traducció literal de la terminologia habitual). Però sovint, quan furga una mica entre el maremàgnum de dades, s'adona aclaparat que algunes d'aquelles opcions són obligatòries. Què vol dir, una "opció obligatòria"? És que per ventura hi ha "obligacions opcionals"? Quina mena de sensibilitat semàntica ha pogut empescar-se una baixesa tan elevada? El comprador ha de saber dues coses: que el venedor li acabarà encolomant el que li convingui i que es troba davant d'una bella figura retòrica grega anomenada oximoron (oxys agut i moros estúpid: inequívocament absurd). Una mena de projecció estètica de la contradicció que conrearen els antics grecs. De fet, els primers oximorons eren medallons que mostraven una certa convivència plàstica entre el bé i el mal, a la manera del ying i el yang orientals o de les figures dobles d'Escher (que conjuminen àngels i diables entreteixits).
La ràpida expansió dels oximorons ens ha agafat per sorpresa. En l'àmbit anglo-saxó la tradició orwelliana del "Doublethink & doublespeak" (preconitzats pel Gran Germà) ha arrelat prou com per fer de l'oximoron un afer periodístic. De fet, als Estats Units fa anys que s'organitzen uns fantàstics premis anuals de declaracions contradictòries que han premiat, entre d'altres, Arafat ("Nosaltres no volem destruir ningú. És precisament perquè estem a favor de la coexistència que hem vessat tanta sang"), Figuereido (el 1979, just després de ser elegit president del Brasil: "La meva intenció és obrir el país a la democràcia, i tothom que s'hi oposi serà empresonat i destruït") i Carter (que qualificà "d'èxit incomplet" el fracassat intent militar de rescatar els ostatges nord-americans a l'Iran). Però a casa nostra, malgrat els esforços remarcables d'alguns polítics, la cosa encara sorprèn.
Segons conta Diògenes Laerci, el sofista Protàgores d'Abdera fou el primer a dir que en tota qüestió hi ha dos raonaments mútuament oposats. A partir d'aquestes dues cares de la mateixa moneda el sofista bastia les seves famoses controvèrsies (synerótesis ), posteriorment menystingudes tant per Sòcrates com pels seus cambrers. El d'Abdera també fou el primer a posar en pràctica un fantàstic mètode d'anàlisi basat en la convivència de A i no A sota un mateix sostre. Èudox ens confirma que el mateix Protàgores va inventar el raonament més feble i el més fort per tal d'instruir els seus deixebles a blasmar i a lloar alhora la mateixa persona, activitat en la qual només excel·leixen els esperits més subtils, tal com es va demostrar el mes passat en l'enterrament de l'ex-alcalde Porcioles.
La història de la literatura en va plena, d'oximorons famosos. Pessoa en va construir un dels més monumentals. La seva peça breu anomenada O banquerio anarquista (traduïda magníficament per Manel Guerrero, La Magrana/Edicions 62, 1988) n'és un exemple magistral. El vell anarquista argumenta cruament que l'única possibilitat que li resta de mantenir la seva antiga militància àcrata és l'activitat bancària. La magnífica conversa de cafè va farcida d'argumentacions i raonaments lògico-deductius que acaben per dibuixar, amb més precisió encara, la paradoxa genial que la genera, en una prefiguració inquietant del que s'ha vingut a anomenar anarco-capitalisme.
Arran dels articles que hem dedicat fins ara al comentari de noms d'establiments curiosos, ens han arribat dos oximorons excel·lents, que no ens podem estar de glossar. Es tracta de dos especímens pime, perquè són dues empreses. La petita és una botiga de queviures de Calafell. Ens l'envia Lluís Tetas (Vilafranca del Penedès) i el seu nom és un oximoron impecable: mini super. La mitjana ens arriba de part d'Albert Gasulla (Barcelona) i es refereix a una empresa de Sant Just Desvern, anomenada union de disolventes sa. S'admeten noves vaixelles a l'altell. Escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
dissabte, 25 de setembre del 1993
dissabte, 18 de setembre del 1993
La família Punster
Els anglesos, que són juganers de mena, han encunyat un terme fantàstic per a designar els aficionats a l'enigmística. Quan un britànic fa un joc de paraules, a banda de fer-se mereixedor de l'aplaudiment o de l'esbroncada pertinent, està fent un "pun". Ja ho escrivia Samuel Beckett amb to bíblic al final de Murphy : "At the beginning, it was then pun" (I al principi fou el joc de paraules). La proverbial economia lingüística de la llengua anglesa ha transformat el nom en un verb intransitiu. Per tant, la irreflexiva activitat de fer jocs de paraules en anglès és "to pun", i els seus irreflexius conreadors són anomenats "punsters". La denominació sembla tan exclusiva de la pèrfida Àlbion que Salvador Oliva i Angela Buxton, al seu molt millorable Diccionari Anglès-Català (Enciclopèdia, 1983) no li troben cap equivalent i oposen el "punster" anglès a la "persona que cultiva els jocs de paraules". Una de les millors collites de "puns" que els agricultors de la família Punster ha conreat amb les llavors que de tant en tant enterrem en aquesta columna és la dels mots trigèmins.
Fa un mes reproduïem una primera relació de les troballes dels lectors, entre les quals destacaven la Nenanana (xicota bonsai), el Didídim (doble testicle) i el Llepapapa (acuseta del Vaticà), però les perles s'han multiplicat. L'atractiu dels mots trigèmins (expressions que presenten un mínim de tres síl·labes idèntiques seguides) és musical. Tots ens hem embarbussat alguna vegada a mig pronunciar un adverbi aparentment innocu i hem inventat mil circumloquis per enfilar algun mot menys innocent (¿algú ha acabat mai de pronunciar en veu alta conceptes com la "desterritorialització" d'aquell tàndem de torturadors anomenats Deleuze & Guattari?). En descobrir que hi ha mots perfectament lícits que el transformen en quec per una estona, el parlant sent una mena d'eufòria gens aliena al món del pop-rock. ¿Quantes vegades, en un tema musical, una paraula qualsevol s'allargassa més del compte en un quequeig rítmic que atreu poderosament l'espectador? Moltes. Qualsevol usuari del karaoke sap que moltíssimes vegades la lletra que li fan llegir conté molts fragments trigèmins. Un dels primers amors que li vam conèixer a Paul McCartney era per triplicat ("She loves you, yeah-yeah-yeah!" ) i quan fa anys l'Ana Torroja dels Mecano s'escarrassava a prohibir-nos que la miréssim, adduïa indignada que "no me he puesto el maquilla-je-je-je!".
Els nous mots trigèmins homologats que afegim al diccionari sil·làbic que vam encetar el mes de juny són per gentilesa de Rosa Cura (Barcelona), Xavier González (Tivissa), Lluís Tetas (Vilafranca del Penedès), Dídac Palanyà (Sant Vicenç dels Horts) i Josep Maria Roqué (Òrrius). Curiosament, hi ha tres especímens que han estat trobats per dos o tres corresponsals alhora. És el cas del magnífic Robababaus (pispa aprofitat), l'utilíssim Trencacacauets (estri que permet servir els cacauets amb clofolla) i l'higiènic Atrapapaparres (eina de neteja canina). Una segona lectura d'aquest instrument ens introdueix en les últimes sacsejades del gremi dels poetes. Segur que Albert Roig —l'autor de L'estiu de les paparres (Empúries, 1992)— el podria adoptar com a lema.
D'altres trigèmins dignes del professor Franz de Copenhague són l'estampapapallones (rodet per a estampats manuals sobre roba), la tapapapada (aparell similar a una bufanda que dissimula hàbilment les papades massa protuberants) o el superperpetu (supermercat del tipus 0-24 h). També són remarcables la mamamania (aversió furibunda contra les mares), les tasques quasisisifesques (quasi inacabables), els cucúcucs (els cucs que menja el cucut), els muntatatanos (pallassos que treballen com a professors d'equitació infantil) o el tututuf (la ferum que fan els tutús després que la ballarina els hagi fet servir en més de tres representacions seguides).
Si voleu quequejar per augmentar encara més el vocabulari dels mots trigèmins, escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Fa un mes reproduïem una primera relació de les troballes dels lectors, entre les quals destacaven la Nenanana (xicota bonsai), el Didídim (doble testicle) i el Llepapapa (acuseta del Vaticà), però les perles s'han multiplicat. L'atractiu dels mots trigèmins (expressions que presenten un mínim de tres síl·labes idèntiques seguides) és musical. Tots ens hem embarbussat alguna vegada a mig pronunciar un adverbi aparentment innocu i hem inventat mil circumloquis per enfilar algun mot menys innocent (¿algú ha acabat mai de pronunciar en veu alta conceptes com la "desterritorialització" d'aquell tàndem de torturadors anomenats Deleuze & Guattari?). En descobrir que hi ha mots perfectament lícits que el transformen en quec per una estona, el parlant sent una mena d'eufòria gens aliena al món del pop-rock. ¿Quantes vegades, en un tema musical, una paraula qualsevol s'allargassa més del compte en un quequeig rítmic que atreu poderosament l'espectador? Moltes. Qualsevol usuari del karaoke sap que moltíssimes vegades la lletra que li fan llegir conté molts fragments trigèmins. Un dels primers amors que li vam conèixer a Paul McCartney era per triplicat ("She loves you, yeah-yeah-yeah!" ) i quan fa anys l'Ana Torroja dels Mecano s'escarrassava a prohibir-nos que la miréssim, adduïa indignada que "no me he puesto el maquilla-je-je-je!".
Els nous mots trigèmins homologats que afegim al diccionari sil·làbic que vam encetar el mes de juny són per gentilesa de Rosa Cura (Barcelona), Xavier González (Tivissa), Lluís Tetas (Vilafranca del Penedès), Dídac Palanyà (Sant Vicenç dels Horts) i Josep Maria Roqué (Òrrius). Curiosament, hi ha tres especímens que han estat trobats per dos o tres corresponsals alhora. És el cas del magnífic Robababaus (pispa aprofitat), l'utilíssim Trencacacauets (estri que permet servir els cacauets amb clofolla) i l'higiènic Atrapapaparres (eina de neteja canina). Una segona lectura d'aquest instrument ens introdueix en les últimes sacsejades del gremi dels poetes. Segur que Albert Roig —l'autor de L'estiu de les paparres (Empúries, 1992)— el podria adoptar com a lema.
D'altres trigèmins dignes del professor Franz de Copenhague són l'estampapapallones (rodet per a estampats manuals sobre roba), la tapapapada (aparell similar a una bufanda que dissimula hàbilment les papades massa protuberants) o el superperpetu (supermercat del tipus 0-24 h). També són remarcables la mamamania (aversió furibunda contra les mares), les tasques quasisisifesques (quasi inacabables), els cucúcucs (els cucs que menja el cucut), els muntatatanos (pallassos que treballen com a professors d'equitació infantil) o el tututuf (la ferum que fan els tutús després que la ballarina els hagi fet servir en més de tres representacions seguides).
Si voleu quequejar per augmentar encara més el vocabulari dels mots trigèmins, escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
dissabte, 11 de setembre del 1993
Que diu que què?
Els grans aventurers sovint no han estat bons lingüistes, de manera que només la discreta presència dels intèrprets de campanya ha evitat malentesos monumentals. Però no tothom va tenir la sort d'Hernán Cortés, la bella intèrpret del qual (la Malinche) va esdevenir la seva amant i mare d'un dels primers mestissos mexicans. És famós el cas del pobre capità Cook, quan va topar en el seu periple austral amb aquells animals saltironants que haurien de simbolitzar per sempre més la llunyana Oceania. Sembla que Cook, encuriosit per la bèstia, va assenyalar-la amb el dit tot requerint als aborígens:What's its name? La resposta indígena —kangooroo— el va deixar ben tranquil. Els homes del capità Cook van estendre la bona nova arreu del món civilitzat i totes les llengües van adoptar el nou vocable. Després va resultar que, en la llengua d'aquells aborígens el so aproximat que els anglesos havien transcrit com kangooroo volia dir "no t'entenc".
La veritable història de la patata és prou saborosa. Resulta que el mot "patata" —exportat per l'espanyol a les llengües de la CEE i adjacents— mai no ha existit a Amèrica. Tot plegat prové d'un lamentable malentès que podia haver arruïnat la pròspera celebració gastronòmica de Tots Sants. El que avui acompanya els nostres bistecs ha estat sempre una papa en quítxua, i així la van conèixer els pocs animals que se la menjaven fins al s XVIII, quan es va començar a estendre el conreu. El malentès prové de llavors. Algú va confondre les papes amb els moniatos —que en llengua antillana es deien batata— i ja hi vam ser. Papes i batates es van fondre en una abraçada tuberculosa i de la castanya en sortí la jove patata, que ha tingut una singladura ben triomfal per terres europees durant tres segles fins retornar al seu punt d'origen de la mà del clan McDonalds. Joan Coromines documenta aquesta saborosa història patatera al seu Diccionario crítico etimológico de la Lengua Castellana.
Una de les lectures més recomanables sobre les indigestes gestes colonials d'Hernán Cortés són les cròniques del soldat Bernal Díaz del Castillo, home d'espasa i poques lletres que tanmateix arriba a bastir un estil expressiu eficaç i fascinador comparable al del famós manuscrit Paraules d'Opoton el Vell rescabalat per l'autor català Avel·lí Artís-Gener. L'amè cronista de la Historia Verdadera de la Conquista de la Nueva España (1568) explica de forma precisa el malentès monumental en què es basa el nom de la preciosa península meridional de Yucatán, on reposa l'ombra de la cultura maia. Tot prové d'un interrogatori, absurd com tots, a què l'ínclit governador de Cuba Diego Velázquez sotmet als dos primers indis capturats en terres mexicanes (després rebatejats amb els jolius noms cristians de Julianillo i Melchorejo). Els mostraven plantes cubanes de iuca i els dos indis assentien com per dir que a la seva terra també n'hi havia i afegien tatli , que vol dir terra. "Por manera que yuca con tatli quiere decir Yucatán —fa Bernal—, y para declarar esto decíanles los españoles que estaban con el Velázques, hablando juntamente con los indios: «Señor, dicen estos indios que su tierra se dice Yucatán». Y ansí se quedó con este nombre, que en su lengua no se dice ansí". Els pobres yucateques han de suportar una altra etimologia més esotèrica. L'establí Arri Montanus, autor d'un mapamundi l'any 1571, quan va escriure que Amèrica fou descoberta per dos fills de Yektán, renét de Sem, fill de Noè. D'aquest Yektán derivaria el nom del Yucatán.
L'últim malentès és clarament alcohòlic. Si acceptem que els víkings van arribar al continent americà als voltants de l'any 1000, toparem amb un tal Leif Ericsson, fill d'Eric el Roig, que bateja la futura Terranova canadenca com Vinland (terra de vinyes). Doncs bé, les sagues culpen un company de viatge alemany anomenat Tryker. Leif el va trobar del tot ebri i Tryker li digué que era per culpa d'uns raïms que havia menjat. Ericsson s'ho va empassar i batejà com Vinland aquella terra on mai no havia crescut cap vinya. Segurament no li va revisar les butxaques a l'alemany.
La veritable història de la patata és prou saborosa. Resulta que el mot "patata" —exportat per l'espanyol a les llengües de la CEE i adjacents— mai no ha existit a Amèrica. Tot plegat prové d'un lamentable malentès que podia haver arruïnat la pròspera celebració gastronòmica de Tots Sants. El que avui acompanya els nostres bistecs ha estat sempre una papa en quítxua, i així la van conèixer els pocs animals que se la menjaven fins al s XVIII, quan es va començar a estendre el conreu. El malentès prové de llavors. Algú va confondre les papes amb els moniatos —que en llengua antillana es deien batata— i ja hi vam ser. Papes i batates es van fondre en una abraçada tuberculosa i de la castanya en sortí la jove patata, que ha tingut una singladura ben triomfal per terres europees durant tres segles fins retornar al seu punt d'origen de la mà del clan McDonalds. Joan Coromines documenta aquesta saborosa història patatera al seu Diccionario crítico etimológico de la Lengua Castellana.
Una de les lectures més recomanables sobre les indigestes gestes colonials d'Hernán Cortés són les cròniques del soldat Bernal Díaz del Castillo, home d'espasa i poques lletres que tanmateix arriba a bastir un estil expressiu eficaç i fascinador comparable al del famós manuscrit Paraules d'Opoton el Vell rescabalat per l'autor català Avel·lí Artís-Gener. L'amè cronista de la Historia Verdadera de la Conquista de la Nueva España (1568) explica de forma precisa el malentès monumental en què es basa el nom de la preciosa península meridional de Yucatán, on reposa l'ombra de la cultura maia. Tot prové d'un interrogatori, absurd com tots, a què l'ínclit governador de Cuba Diego Velázquez sotmet als dos primers indis capturats en terres mexicanes (després rebatejats amb els jolius noms cristians de Julianillo i Melchorejo). Els mostraven plantes cubanes de iuca i els dos indis assentien com per dir que a la seva terra també n'hi havia i afegien tatli , que vol dir terra. "Por manera que yuca con tatli quiere decir Yucatán —fa Bernal—, y para declarar esto decíanles los españoles que estaban con el Velázques, hablando juntamente con los indios: «Señor, dicen estos indios que su tierra se dice Yucatán». Y ansí se quedó con este nombre, que en su lengua no se dice ansí". Els pobres yucateques han de suportar una altra etimologia més esotèrica. L'establí Arri Montanus, autor d'un mapamundi l'any 1571, quan va escriure que Amèrica fou descoberta per dos fills de Yektán, renét de Sem, fill de Noè. D'aquest Yektán derivaria el nom del Yucatán.
L'últim malentès és clarament alcohòlic. Si acceptem que els víkings van arribar al continent americà als voltants de l'any 1000, toparem amb un tal Leif Ericsson, fill d'Eric el Roig, que bateja la futura Terranova canadenca com Vinland (terra de vinyes). Doncs bé, les sagues culpen un company de viatge alemany anomenat Tryker. Leif el va trobar del tot ebri i Tryker li digué que era per culpa d'uns raïms que havia menjat. Ericsson s'ho va empassar i batejà com Vinland aquella terra on mai no havia crescut cap vinya. Segurament no li va revisar les butxaques a l'alemany.
dissabte, 4 de setembre del 1993
Els fills de la Xingada
El dimecres vinent, dia quinze de setembre, és l'aniversari de la independència mexicana del regne d'Espanya. Un crit ressonarà al Zócalo, l'enorme plaça de la Constitució al centre de la ciutat de Mèxic: "¡Viva México, hijos de la Chingada!". Primer de tot cal dir que el vast escenari de l'exabrupte representa només la quarta part de l'antic centre de la ciutat asteca de Tenotxtítlan que fou devastada per Hernán Cortés. A més, el sobrenom del Zócalo prové d'una curiosa metonímia popular que el pas del temps s'ha encarregat d'esborrar. Resulta que l'any 1843 es va projectar l'erecció d'un gran monument dedicat a la independència mexicana en aquesta plaça. A diferència del monument a Macià que Subirachs va acabar plantant a la plaça Catalunya de Barcelona, d'aquest projecte només se'n va construir el pedestal (zócalo ). Els mexicans, sorneguers, no es limitaren a batejar el tot per la part, sinó que van exportar la denominació arreu del país. De manera que avui, quan fa anys que no queda ni una pedra d'aquell pedestal vacant, la plaça de la Constitució de la ciutat de Mèxic és coneguda com el Zócalo i gairebé totes les ciutats i viles del país disposen del seu pedestal para-metonímic en la zona central del mapa de carrers.
Però el més interessant d'aquesta diada independentista mexicana és l'anàlisi detallada de l'últim sintagma del crit de guerra "!Viva México, hijos de la Chingada!" que solen proferir els concelebrants. Un crit que és un clam d'afirmació davant dels altres (l'estranger, el mal veí, l'enemic, el rival, l'altre). Octavio Paz, al seu conegut i recorregut El laberinto de la soledad , parla llargament de les ambigües figures maternals que omplen les vides dels mexicans ("que madre no hay más que una y a tí te encontré en la calle"). La Xingada és la mare que ha patit l'acció corrosiva i infamant implícita en un dels verbs més complexos dels que circulen per l'Amèrica Llatina: xingar. Paz recull un munt de derivats llatino-americans de significats ben diversos. El valor semàntic dominant és el patiment, en les seves variants: el fracàs, la burla, l'agressió, la crueldat... A l'Argentina, per exemple, quan un petard fa llufa diuen que "se chinga". A Colòmbia és sinònim de decepció. Al riu de la Plata es fa servir per indicar que una cosa s'ha trencat. La idea de trencar i d'obrir és constant. S'apropa al terreny confús de la violència sexual, però Paz afirma que no és sinònim de l'acte sexual. Qui xinga mai no ho fa amb consentiment de la xingada. La idea de la violació hi és present tothora. Qui està xingat sempre està fotut. Qui xinga sempre fot. És un vocable molt adient de recordar ara que queden lluny les celebracions del "Quinto Centenario". Octavio Paz rebla que és un verb masculí, actiu, cruel, que provoca una amarga satisfacció en qui l'executa.
És interessant, entre tanta misèria, repassar les especulacions etimològiques que ha aixecat el terme. Darío Rubio, a la seva Anarquía del lenguaje en la América Española li atorga un origen nahuatl, de xinatxtli (llavor d'hortalissa) o xinaxtli (aiguamel fermentat). A Amèrica, tot sovint els derivats de xingar van associats a les begudes, alcohòliques o no. "Chingaste" és el marro que queda en el got a Guatemala i a El Salvador. El marro del cafè és anomenat "los chingaditos" al bell estat mexicà d'Oaxaca. L'alcohol és el "chínguere" a tot Mèxic. La "chingana" és la taverna a Xile, Perú i Equador i el "chinguirito" és un traguinyol a Cuba. ¿Algú dubta encara de l'origen caribeny dels "carajillos" (corajillos a Cuba) que podem prendre al primer "xiringuito" obert que trobem? A l'altra banda de l'Atlàntic, Joan Coromines aposta per un origen gitano del terme: "mot brutal, comú amb el castellà chingar , molt arrelat a tot Amèrica, i amb molts derivats, mot gitano i caló, probablement del zingàric cingarar (barallar-se), compost de cinar (tallar) i kerár (fer), tots dos d'origen índic; a penes cal indicar que l'etimologia xeringar d'Alcover Moll és impossible". Els diccionaris generals de la nostra llengua l'ignoren. No ens deuen poder xingar.
Sigui com sigui, resulta enormement esclaridor constatar que el crit d'afirmació nacional dels mexicans té destinatari.
El dimecres vinent, dia quinze de setembre, és l'aniversari de la independència mexicana del regne d'Espanya. Un crit ressonarà al Zócalo, l'enorme plaça de la Constitució al centre de la ciutat de Mèxic: "¡Viva México, hijos de la Chingada!". Primer de tot cal dir que el vast escenari de l'exabrupte representa només la quarta part de l'antic centre de la ciutat asteca de Tenotxtítlan que fou devastada per Hernán Cortés. A més, el sobrenom del Zócalo prové d'una curiosa metonímia popular que el pas del temps s'ha encarregat d'esborrar. Resulta que l'any 1843 es va projectar l'erecció d'un gran monument dedicat a la independència mexicana en aquesta plaça. A diferència del monument a Macià que Subirachs va acabar plantant a la plaça Catalunya de Barcelona, d'aquest projecte només se'n va construir el pedestal (zócalo ). Els mexicans, sorneguers, no es limitaren a batejar el tot per la part, sinó que van exportar la denominació arreu del país. De manera que avui, quan fa anys que no queda ni una pedra d'aquell pedestal vacant, la plaça de la Constitució de la ciutat de Mèxic és coneguda com el Zócalo i gairebé totes les ciutats i viles del país disposen del seu pedestal para-metonímic en la zona central del mapa de carrers.
Però el més interessant d'aquesta diada independentista mexicana és l'anàlisi detallada de l'últim sintagma del crit de guerra "!Viva México, hijos de la Chingada!" que solen proferir els concelebrants. Un crit que és un clam d'afirmació davant dels altres (l'estranger, el mal veí, l'enemic, el rival, l'altre). Octavio Paz, al seu conegut i recorregut El laberinto de la soledad , parla llargament de les ambigües figures maternals que omplen les vides dels mexicans ("que madre no hay más que una y a tí te encontré en la calle"). La Xingada és la mare que ha patit l'acció corrosiva i infamant implícita en un dels verbs més complexos dels que circulen per l'Amèrica Llatina: xingar. Paz recull un munt de derivats llatino-americans de significats ben diversos. El valor semàntic dominant és el patiment, en les seves variants: el fracàs, la burla, l'agressió, la crueldat... A l'Argentina, per exemple, quan un petard fa llufa diuen que "se chinga". A Colòmbia és sinònim de decepció. Al riu de la Plata es fa servir per indicar que una cosa s'ha trencat. La idea de trencar i d'obrir és constant. S'apropa al terreny confús de la violència sexual, però Paz afirma que no és sinònim de l'acte sexual. Qui xinga mai no ho fa amb consentiment de la xingada. La idea de la violació hi és present tothora. Qui està xingat sempre està fotut. Qui xinga sempre fot. És un vocable molt adient de recordar ara que queden lluny les celebracions del "Quinto Centenario". Octavio Paz rebla que és un verb masculí, actiu, cruel, que provoca una amarga satisfacció en qui l'executa.
És interessant, entre tanta misèria, repassar les especulacions etimològiques que ha aixecat el terme. Darío Rubio, a la seva Anarquía del lenguaje en la América Española li atorga un origen nahuatl, de xinatxtli (llavor d'hortalissa) o xinaxtli (aiguamel fermentat). A Amèrica, tot sovint els derivats de xingar van associats a les begudes, alcohòliques o no. "Chingaste" és el marro que queda en el got a Guatemala i a El Salvador. El marro del cafè és anomenat "los chingaditos" al bell estat mexicà d'Oaxaca. L'alcohol és el "chínguere" a tot Mèxic. La "chingana" és la taverna a Xile, Perú i Equador i el "chinguirito" és un traguinyol a Cuba. ¿Algú dubta encara de l'origen caribeny dels "carajillos" (corajillos a Cuba) que podem prendre al primer "xiringuito" obert que trobem? A l'altra banda de l'Atlàntic, Joan Coromines aposta per un origen gitano del terme: "mot brutal, comú amb el castellà chingar , molt arrelat a tot Amèrica, i amb molts derivats, mot gitano i caló, probablement del zingàric cingarar (barallar-se), compost de cinar (tallar) i kerár (fer), tots dos d'origen índic; a penes cal indicar que l'etimologia xeringar d'Alcover Moll és impossible". Els diccionaris generals de la nostra llengua l'ignoren. No ens deuen poder xingar.
Sigui com sigui, resulta enormement esclaridor constatar que el crit d'afirmació nacional dels mexicans té destinatari.
dissabte, 31 de juliol del 1993
Gnoms i cognoms
Sovint l'atzar ens depara coincidències notables. És llavors quan alguns parlen de màgia, d'altres simplement somriuen i alguns s'amoïnen. Abans de l'estiu vam parlar de l'exuberància d'alguns noms d'establiments públics, en els quals es reflecteix l'enginy publicitari i el peculiar sentit de l'humor dels seus amos. Entre els exemples no atzarosos destacava un simpàtic establiment que repara pneumàtics just darrera de la comissaria búnquer de Gràcia que ocupa l'illa Balmes-Diagonal-Tuset-La Granada del Penedès. El seu nom és de jutjat de guàrdia. Es diu Goma-2 .
Però també hi ha casualitats. Una de les travesseres de Riera de Sant Miquel és el carrer del Dr. Rizal. Des que l'Ajuntament es va adonar que molts ciutadans corrents arrufaven el nas quan algú provava de convèncer-los que Aribau era un poeta patriòtic que es deia Bonaventura i Balmes un canonge amb vel·leïtats filosòfiques, el nomenclàtor urbà ha transformat les plaques dels carrers en entrades de diccionari enciclopèdic. De manera que a la cantonada Llobregat-muntanya de l'esmentada cruïlla hi ha una preciosa placa blanca que posa: "Carrer del Dr. Rizal. Calamba Negros 1862. Manila 1896. Escriptor". La cosa no tindria cap importància si no fos que quinze metres més avall hi ha un bar anomenat "Bella Bèstia" que és un dels centres de reunió habituals de la colònia africana negra de Barcelona. De manera que de nit, la pàtria filipina "Calamba Negros" de l'ínclit doctor Rizal, acompanyada per la quasi segura visió d'un grup d'africans, sembla més aviat un acudit dubtós d'aquells que a Holanda et poden portar a judici.
És clar que no tot és atribuïble a l'atzar. Molts lectors han tingut l'amabilitat de fer-nos arribar noms d'establiments ben curiosos (gairebé tots del ram de l'hosteleria). En la vena criptogràfica, a banda del lasciu PK2 del Paral·lel de Barcelona, hem tingut notícia per diverses vies (Àngel Mauri de Vilafant; Dolors Casals de Barcelona) d'un autèntic crack del tema. Es tracta de l'antic Club Empordà 2000 de Ventalló (famós per la vinculació d'un càrrec públic del poble al negoci més antic del món). Després de diversos avatars comercials ha passat a dir-se "5-mentarios", en referència fonètica a una resposta usual que solen dirigir als periodistes els ciutadans implicats en processos judicials.
També ens han documentat un "Bar Q" (Mercè Piqueras, BCN) on devien reunir-se els components de l'ara dissolt Grup d'Estudis Catalans, el "Paul & Cia" (Enric Fontvila, Terrassa) del carrer València de Barcelona entre Girona i Bailén, on asseguren que les batudes policials no són cap novetat, un "Bar But" (Alfons Saumell, BCN) al Torrent de l'Olla gracienc digne del seu exuberant amo, un "Bar Bero" (M. Piqueras) del carrer Mandri on deuen anar a fer les copes les noies d'una perruqueria també barcelonina anomenada "La Pelu que ríe" (Miquel Viana, BCN), o el parell de bars d'Alacant que poden dialogar amb els barcelonins "Este Bar" i "El Otro": un que s'anomena "Va Bene" i un altre, pocs metres més avall, anomenat "Ma non Troppo" (Josep Tormo, Alcoi). A més, a tocar de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, un simpàtic gerent ha muntat un hotel batejat amb el datiu/ablatiu plural del mot llatí que anomena els metges (medicus-i ): es tracta de l'Hotel Medicis (Joan Josep Isern, BCN).
Amb l'afany de servei que el caracteritza, l'Àngel Mauri de Vilafant ens fa arribar unes propostes de nom que transcrivim per si l'empresariat local s'hi interessa: 1-i-sex (camaleònic), 3-or (productes de qualitat), 6-me (roba per a causar terratrèmols), 7-í (blonda, seda i roba interior d'importació), pastís-7 (més gourmets que gourmands) i 9-ric (línia kitsch).
Per acabar, una coincidència nominal que permet albirar la força punyent de l'atzar en un lloc tan poc sospitós com el catàleg d'Editorial Pòrtic. El traductor d'una de les últimes obres de Charles Bukowsky vessades al català sembla el més indicat per fer-se'n càrrec per la via de la paradoxa. L'obra de Bukowsky és Notes d'un vell brut i el traductor es diu Lluís Massenet. Un cas xocant de gnoms i cognoms.
Però també hi ha casualitats. Una de les travesseres de Riera de Sant Miquel és el carrer del Dr. Rizal. Des que l'Ajuntament es va adonar que molts ciutadans corrents arrufaven el nas quan algú provava de convèncer-los que Aribau era un poeta patriòtic que es deia Bonaventura i Balmes un canonge amb vel·leïtats filosòfiques, el nomenclàtor urbà ha transformat les plaques dels carrers en entrades de diccionari enciclopèdic. De manera que a la cantonada Llobregat-muntanya de l'esmentada cruïlla hi ha una preciosa placa blanca que posa: "Carrer del Dr. Rizal. Calamba Negros 1862. Manila 1896. Escriptor". La cosa no tindria cap importància si no fos que quinze metres més avall hi ha un bar anomenat "Bella Bèstia" que és un dels centres de reunió habituals de la colònia africana negra de Barcelona. De manera que de nit, la pàtria filipina "Calamba Negros" de l'ínclit doctor Rizal, acompanyada per la quasi segura visió d'un grup d'africans, sembla més aviat un acudit dubtós d'aquells que a Holanda et poden portar a judici.
És clar que no tot és atribuïble a l'atzar. Molts lectors han tingut l'amabilitat de fer-nos arribar noms d'establiments ben curiosos (gairebé tots del ram de l'hosteleria). En la vena criptogràfica, a banda del lasciu PK2 del Paral·lel de Barcelona, hem tingut notícia per diverses vies (Àngel Mauri de Vilafant; Dolors Casals de Barcelona) d'un autèntic crack del tema. Es tracta de l'antic Club Empordà 2000 de Ventalló (famós per la vinculació d'un càrrec públic del poble al negoci més antic del món). Després de diversos avatars comercials ha passat a dir-se "5-mentarios", en referència fonètica a una resposta usual que solen dirigir als periodistes els ciutadans implicats en processos judicials.
També ens han documentat un "Bar Q" (Mercè Piqueras, BCN) on devien reunir-se els components de l'ara dissolt Grup d'Estudis Catalans, el "Paul & Cia" (Enric Fontvila, Terrassa) del carrer València de Barcelona entre Girona i Bailén, on asseguren que les batudes policials no són cap novetat, un "Bar But" (Alfons Saumell, BCN) al Torrent de l'Olla gracienc digne del seu exuberant amo, un "Bar Bero" (M. Piqueras) del carrer Mandri on deuen anar a fer les copes les noies d'una perruqueria també barcelonina anomenada "La Pelu que ríe" (Miquel Viana, BCN), o el parell de bars d'Alacant que poden dialogar amb els barcelonins "Este Bar" i "El Otro": un que s'anomena "Va Bene" i un altre, pocs metres més avall, anomenat "Ma non Troppo" (Josep Tormo, Alcoi). A més, a tocar de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, un simpàtic gerent ha muntat un hotel batejat amb el datiu/ablatiu plural del mot llatí que anomena els metges (medicus-i ): es tracta de l'Hotel Medicis (Joan Josep Isern, BCN).
Amb l'afany de servei que el caracteritza, l'Àngel Mauri de Vilafant ens fa arribar unes propostes de nom que transcrivim per si l'empresariat local s'hi interessa: 1-i-sex (camaleònic), 3-or (productes de qualitat), 6-me (roba per a causar terratrèmols), 7-í (blonda, seda i roba interior d'importació), pastís-7 (més gourmets que gourmands) i 9-ric (línia kitsch).
Per acabar, una coincidència nominal que permet albirar la força punyent de l'atzar en un lloc tan poc sospitós com el catàleg d'Editorial Pòrtic. El traductor d'una de les últimes obres de Charles Bukowsky vessades al català sembla el més indicat per fer-se'n càrrec per la via de la paradoxa. L'obra de Bukowsky és Notes d'un vell brut i el traductor es diu Lluís Massenet. Un cas xocant de gnoms i cognoms.
dissabte, 24 de juliol del 1993
El pacte onomàstic
El passat juliol, just el dia que els Jaumes celebraven el seu sant Xacobeo i tota la resta l'aniversari dels Jocs Olímpics, va saltar a la premsa la notícia d'una espectacular acció policial. Es tractava del desmantellament d'una xarxa de proxenetes que obligaven a prostituir-se olímpicament a una seixantena de noies dominicanes —66 exactament, com el número de la Bèstia però sense les centenes— que arribaven a la bella Barcelona des de Santo Domingo amb la sana intenció de treballar en el sector del servei. L'enredada que les forçava a practicar altra mena de serveis era la clàssica: promeses de prosperitat allà, la hipoteca d'alguna casa o terreny per valor de mig quilo, el feliç viatge amb documentació falsa, una arribada discreta, la crisi d'aquí, les multes a les famílies que donen feina a una immigrada il·legal, uns documents firmats a corre-cuita que acabaven fixant uns interessos abusius per la hipoteca d'allà i una única sortida plausible que passava per tres saunes de Barcelona o el club Panamà —el màrqueting no sap geografia— de Collbató. Tot ben normal. El detall que convertia aquest episodi en un fet insòlit era el cognom de totes les pobres víctimes dominicanes.
La majoria de les 66 noies es deia Sierra. El cervell de l'operació havia pensat que la millor manera de saltar-se els controls fronterers era emparentar-les amb un alt càrrec de la República Dominicana d'aquest cognom. L'honorable senyor Sierra acompanyava les seves belles compatriotes de tres en tres, en format família. El "pare" duia un passaport de servei, pràcticament equivalent al diplomàtic, de manera que la família tenia una imatge del tot respectable. A més, com que potser el cervell de la banda havia llegit els Enredos de família d'Apel·les Mestres, de vegades les acompanyants del joliu Sierra duien passaport de neboda, germana o cosina de l'interfecte. L'únic detall que sobta de la impecable història dels Sierra és la reiterada fal·lera viatgera de la família. Potser en 22 viatges algun funcionari espavilat podia haver advertit que l'honorable ciutadà dominicà tenia més família que Ruiz Mateos.
La història de la proliferació onomàstica dels Sierra demostra que la literatura catalana actual és un fenomen influent. Els cervells de les operacions delictives solen ser personatges cultes, d'una innegable inclinació a la lectura en llengües minoritàries. En aquest cas, sembla del tot segur que el disseny de l'operació Sierra va sorgir de l'atenta lectura d'un dels contes més hilarants de Sergi Pàmies. Era, si no m'erro, al T'hauria de caure la cara de vergonya on Pàmies es muntava l'insòlit aplec massiu de tots els ciutadans que compartien el cognom Nogués. A més, com que la vida i la literatura mantenen unes tempestuoses relacions, probablement algun dels 192 Nogués que consten a l'edició de 1992 de la Secció Alfabètica L/Z de la Guia Telefònica de la ciutat Barcelona era client habitual de les tres saunes, els tretze pisos o el club on actuaven les 66 Sierra.
Anècdotes al marge, les proliferacions onomàstiques sempre han resultat fascinants. El falangisme va omplir Espanya de Joseantonios i Pilars igual com l'anarquisme ibèric de primers de segle havia escampat Demòfils i Llibertats per aquests móns de Déu (sic), i el catalanisme de la transició ha omplert Catalunya de Bernats, Arnaus i Jofres, com molt bé saben les mestres de pre-escolar, autèntiques expertes en la moda onomàstica. El cas més interessant de fal·lera onomàstica es va produir a Itàlia. Als anys quaranta van floréixer Robertos pertot. La raó, enigmística però gens obscura, era l'eufòria feixista pel Pacte Tripartit que italians, alemanys i japonesos havien signat a Berlin el 27 de setembre de 1940. L'eix ROma-BERlín-TOquio donava els seus primers fruits onomàstics. Agafeu italians que cinquentegin i hi descobrireu un passat tripartit. Si el nou clima de concòrdia pactista entre socialistes, convergents i penebistes arriba a bon port, caldrà tenir ben a prop alguna mestra de pre-escolar, a veure quin nom es posa de moda en l'eix Madrid-Barcelona-Vitòria. Potser Mari-Barbie?
La majoria de les 66 noies es deia Sierra. El cervell de l'operació havia pensat que la millor manera de saltar-se els controls fronterers era emparentar-les amb un alt càrrec de la República Dominicana d'aquest cognom. L'honorable senyor Sierra acompanyava les seves belles compatriotes de tres en tres, en format família. El "pare" duia un passaport de servei, pràcticament equivalent al diplomàtic, de manera que la família tenia una imatge del tot respectable. A més, com que potser el cervell de la banda havia llegit els Enredos de família d'Apel·les Mestres, de vegades les acompanyants del joliu Sierra duien passaport de neboda, germana o cosina de l'interfecte. L'únic detall que sobta de la impecable història dels Sierra és la reiterada fal·lera viatgera de la família. Potser en 22 viatges algun funcionari espavilat podia haver advertit que l'honorable ciutadà dominicà tenia més família que Ruiz Mateos.
La història de la proliferació onomàstica dels Sierra demostra que la literatura catalana actual és un fenomen influent. Els cervells de les operacions delictives solen ser personatges cultes, d'una innegable inclinació a la lectura en llengües minoritàries. En aquest cas, sembla del tot segur que el disseny de l'operació Sierra va sorgir de l'atenta lectura d'un dels contes més hilarants de Sergi Pàmies. Era, si no m'erro, al T'hauria de caure la cara de vergonya on Pàmies es muntava l'insòlit aplec massiu de tots els ciutadans que compartien el cognom Nogués. A més, com que la vida i la literatura mantenen unes tempestuoses relacions, probablement algun dels 192 Nogués que consten a l'edició de 1992 de la Secció Alfabètica L/Z de la Guia Telefònica de la ciutat Barcelona era client habitual de les tres saunes, els tretze pisos o el club on actuaven les 66 Sierra.
Anècdotes al marge, les proliferacions onomàstiques sempre han resultat fascinants. El falangisme va omplir Espanya de Joseantonios i Pilars igual com l'anarquisme ibèric de primers de segle havia escampat Demòfils i Llibertats per aquests móns de Déu (sic), i el catalanisme de la transició ha omplert Catalunya de Bernats, Arnaus i Jofres, com molt bé saben les mestres de pre-escolar, autèntiques expertes en la moda onomàstica. El cas més interessant de fal·lera onomàstica es va produir a Itàlia. Als anys quaranta van floréixer Robertos pertot. La raó, enigmística però gens obscura, era l'eufòria feixista pel Pacte Tripartit que italians, alemanys i japonesos havien signat a Berlin el 27 de setembre de 1940. L'eix ROma-BERlín-TOquio donava els seus primers fruits onomàstics. Agafeu italians que cinquentegin i hi descobrireu un passat tripartit. Si el nou clima de concòrdia pactista entre socialistes, convergents i penebistes arriba a bon port, caldrà tenir ben a prop alguna mestra de pre-escolar, a veure quin nom es posa de moda en l'eix Madrid-Barcelona-Vitòria. Potser Mari-Barbie?
dissabte, 17 de juliol del 1993
Els mots trigèmins
Sota el gallinaci títol "que quequeges?" proposàvem ara fa dos mesos un nou mecanisme enigmístic per integrar els quecs en la societat dels llenguallargs. Un joc per desdramatitzar el problema de la tartamudesa que buscava trobar sentit a la metralla dels mots. Rebatejàvem el "tatatà" —de la locució tatatì tatatà que els italians usen per designar el parlar monòton de qui diu coses sense interès— com "mots trigèmins" en honor a aquelles gentils acompanyants de Julio Iglesias que incitaven a beure el triple i el definíem com les expressions que presenten un mínim de tres síl·labes iguals seguides. Ja advertíem que l'italià permet molts més trigèmins que no pas el català i citàvem el petit diccionari ordenat per síl·labes amb una quarantena d'exemples que l'enigmista transalpí Stefano Bartezzaghi ha publicat en un capítol del seu Accavallavacca (Bompiani, 1992). Els follets de la impremta van escurçar uns quants dels trigèmins proposats, especialment els que situàvem en un hipotètica escola d'arts marcials, plena d'alumnes peculiars: el tasta-tatamis (jove inexpert que sovint cau per terra), el megagagà (l'alumne més ancià), el castigagagà (el seu etern rival de lluita) i la nananauta (una japonesa lil·liputenca amb moltes aspiracions).
Les aportacions dels lectors han estat força suggerents. La primera contribució va ser una d'aquelles obvietats que fan esclatar els laberints més envitricollats: un imprès publicitari de les Rondes de Barcelona, amb la Ronda de Dalt subratllada (Natàlia Argente, Barcelona). Un trigèmin prou transitat. D'altres contribuents ens han fet arribar frases trigèmines, com ara l'exòtica "Ostres, tres tresors!" (Jep Ferret, Garriguella) o la israeliana "El jueu, de cara al mur, murmurà unes oracions" (Alfons Saumell, Barcelona). Curiosament, un reconegut músic català ha estat una presència constant en mitja dotzena de les aportacions rebudes, sempre en relació amb algun verb possessiu o bé amb la infusió més clàssica dels britànics. Es tracta de Tete Montoliu, protagonista de frases trigèmines com ara: "Té te, Tete!" i variants diverses, entre les quals destaca el quadrigèmin sorprenent Tetetetera (tetera-capsa de música que, en obrir-se, fa sonar tonades de Tete Montoliu).
El vocabulari sil·làbic de Bartezzaghi comença a funcionar en català gràcies a les contribucions de Josep Abellan, Alfons Saumell, Rosa Català i Natàlia Argente (tots de Barcelona). Els millors exemplars d'aquest parc natural trigèmin que acabem d'obrir al públic són tots a l'aire lliure (fills de la mera especulació lingüística) i cobreixen una dotzena de síl·labes diferents. Les transcrivim en rigorós ordre alfabètic:
BA. Estorbabava: defecte del rostre que impedeix deixar sortir la bava amb naturalitat. BER. Cònverberbers: instrument magrebí de tecnologia punta que utilitza el rei Hassan per convertir els berbers en ciutadans marroquins convencionals. BI. Bivivisecció: doble disseció d'animals vius. CA. Cacacacatua: Deposicions de diverses espècies d'ocells pistaciformes, majoritàriament del gènere kakatoe. Decacacaolat: nou format d'ampolla de deu litres d'aquesta coneguda beguda nutritiva. Trencacacau: Acció d'obrir els fruits del cacau, arbre de la família de les esterculàcies (Theobrema cacao ), per obtenir-ne el contingut. CO. Cococo: coco compartit o sindicat que pacta amb Comissions Obreres. DI. Didídim: doble testicle. DO. Pseudododotis: profilàctic per a la pràctica de la necrofília. FO. Fofòfob: qui odia les coses fofes. IO. Ioioioga: Asana altament tècnica del ioga amb la qual el cos levita oscil·lant repetidament amunt i avall. NA. Nenanana: xicota bonsai. PA. Llepapapa: acuseta del Vaticà. QUE. Psiquequequeig: reiteració obsessiva de la mateixa idea. TA. Cantatatami: karaoke karateka. TI. Antititicaca: associació poc coneguda peruana l'objectiu de la qual és fer tapar el llac Titicaca per construir-hi una pista d'aterratge.
Si voleu quequejar per augmentar el vocabulari dels mots trigèmins, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Les aportacions dels lectors han estat força suggerents. La primera contribució va ser una d'aquelles obvietats que fan esclatar els laberints més envitricollats: un imprès publicitari de les Rondes de Barcelona, amb la Ronda de Dalt subratllada (Natàlia Argente, Barcelona). Un trigèmin prou transitat. D'altres contribuents ens han fet arribar frases trigèmines, com ara l'exòtica "Ostres, tres tresors!" (Jep Ferret, Garriguella) o la israeliana "El jueu, de cara al mur, murmurà unes oracions" (Alfons Saumell, Barcelona). Curiosament, un reconegut músic català ha estat una presència constant en mitja dotzena de les aportacions rebudes, sempre en relació amb algun verb possessiu o bé amb la infusió més clàssica dels britànics. Es tracta de Tete Montoliu, protagonista de frases trigèmines com ara: "Té te, Tete!" i variants diverses, entre les quals destaca el quadrigèmin sorprenent Tetetetera (tetera-capsa de música que, en obrir-se, fa sonar tonades de Tete Montoliu).
El vocabulari sil·làbic de Bartezzaghi comença a funcionar en català gràcies a les contribucions de Josep Abellan, Alfons Saumell, Rosa Català i Natàlia Argente (tots de Barcelona). Els millors exemplars d'aquest parc natural trigèmin que acabem d'obrir al públic són tots a l'aire lliure (fills de la mera especulació lingüística) i cobreixen una dotzena de síl·labes diferents. Les transcrivim en rigorós ordre alfabètic:
BA. Estorbabava: defecte del rostre que impedeix deixar sortir la bava amb naturalitat. BER. Cònverberbers: instrument magrebí de tecnologia punta que utilitza el rei Hassan per convertir els berbers en ciutadans marroquins convencionals. BI. Bivivisecció: doble disseció d'animals vius. CA. Cacacacatua: Deposicions de diverses espècies d'ocells pistaciformes, majoritàriament del gènere kakatoe. Decacacaolat: nou format d'ampolla de deu litres d'aquesta coneguda beguda nutritiva. Trencacacau: Acció d'obrir els fruits del cacau, arbre de la família de les esterculàcies (Theobrema cacao ), per obtenir-ne el contingut. CO. Cococo: coco compartit o sindicat que pacta amb Comissions Obreres. DI. Didídim: doble testicle. DO. Pseudododotis: profilàctic per a la pràctica de la necrofília. FO. Fofòfob: qui odia les coses fofes. IO. Ioioioga: Asana altament tècnica del ioga amb la qual el cos levita oscil·lant repetidament amunt i avall. NA. Nenanana: xicota bonsai. PA. Llepapapa: acuseta del Vaticà. QUE. Psiquequequeig: reiteració obsessiva de la mateixa idea. TA. Cantatatami: karaoke karateka. TI. Antititicaca: associació poc coneguda peruana l'objectiu de la qual és fer tapar el llac Titicaca per construir-hi una pista d'aterratge.
Si voleu quequejar per augmentar el vocabulari dels mots trigèmins, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)