Faig Kurt i m'erro

Vicenç Altaió, des de les pàgines d'un dels dos rotatius en llengua catalana d'aquesta bella ciutat, diu que cal revindicar l'error perquè "hi ha tantes possibilitats d'obrir nous camins des de l'error com des de les certeses de qui segueix un procés interior calculat". Mesos abans d'aquesta sorprenent revelació jo havia rebut a l'apartat de correus dues cartes, gairebé simultànies, de dos amables lectors desconeguts que detectaven un error de pes al Manual d'Enigmística. Setmanes després, des de les planes del mateix rotatiu, Jordi Casellas demostrava el seu enginy en titular el seu comentari "Vonnegut S'erra".
L'arrel de tots aquests retrets és un article anomenat "Lasanyes bèl·liques" que desvelava farà cosa d'un any un aritmograma sorprenent: el que fa coincidir numèricament les dates més significatives de les biografies de Stalin, Tojo, Hitler, Churchill, Mussolini i Roosevelt. Després de fer mans i mànigues amb les dates de naixement, les edats màximes assolides, l'any que van accedir al poder en el seu país i els anys que el van detentar, la màgia numerològica aconseguia que les sis sumes parcials fossin idèntiques --3888-- i el comentari final es permetia llicències insospitades: "més encara, 3888 és el doble de 1944, l'any joiós de la fi del conflicte".
Jordi Casellas, en descobrir l'esmentat aritmograma a la traducció espanyola de l'Hocus Pocus de Kurt Vonnegut (intitulada Birlibirloque), s'entossudeix a divulgar l'error històric de totes les enciclopèdies que no donen per acabada la Segona Contesa Mundial fins l'any 1945. Igual com Josep Maria Farré, un dels autors de les dues cartes abans esmentades, que també denota la seva absoluta dependència del pensament d'Altaió quan insisteix a modificar amb rigor quasi-estalinista les dates referides al camarada Josif. Farré fa: "Stalin va morir al març de 1953 i havia nascut el desembre de 1879, per tant va viure 73 anys i 3 mesos, i no 65 anys com posa el seu llibre. I en relació al temps que va estar al poder, són més de 20 anys. Si rectifiquem aquestes dades, l'aritmograma perilla?" O és clar que perilla! No només perilla sinó que perd un component. Els aritmogrames no s'haurien de poder desfer amb aquesta alegria per un simple afany de precisió històrica.
Els errors de molts enigmistes populars són un monument innocu al pobre científic maltractat que falseja els resultats dels seus experiments per tal d'adequar-los a la bella teoria que prèviament ha bastit. I d'això n'és molt conscient Eugene Debs, el genial protagonista d'Hocus Pocus. Vonnegut aconsegueix desmentir les versions oficials de la història en favor de la simetria numèrica. La seva relliscada és la nostra. Ell ens acomboia pel nou camí que obrim des de l'error davant les certeses inquietants de la historiografia oficial, exposades magistralment a la segona epístola rebuda, de Ramon Carreté: "L'aritmograma de la II Guerra Mundial és un error. Com que Hitler, Mussolini i Roosevelt van morir el 1945, és clar que sumant l'any que van néixer i l'edat que tenien en morir hauria de donar sempre 1945 (o 1944, com sembla ser el cas, si morien abans de fer els anys corresponents a 1945). Igualment, i suposant que mantinguessin llur càrrec fins a la mort, sumant l'any en què hi van accedir i els anys que el van ostentar, és obvi que també donaria sempre 1945 (o 1944). Per tant, en els caps d'estat alemany, italià i nord-americà, l'aritmograma s'acompleix clarament, però això no constitueix cap màgic miracle, sinó una obvietat flagrant. Ara bé, Tojo va morir el 1948 als 64 anys, Stalin el 1953 als 74 i Churchill el 1965, als 91 anys, deu anys després d'haver perdut el govern per segona vegada; i, doncs, l'aritmograma falla escandalosament".
Escandalosament. Un error del tot ben aconseguit, doncs, digne del führer mentider (A. Hitler = The liar), del qual més val renegar abans no s'emboliqui la troca, com en aquelles cadenes d'errors que s'arrosseguen d'autor en autor per manca d'una verificació de dades sistemàtica que permeti algú ignorar tots els intermediaris. L'exemple més fascinant d'error històric de transmissió sistemàtica que conec és el dels jeroglífics egipcis. Els primers analistes de l'antiquíssim llenguatge hieràtic dels faraons van malinterpretar els mecanismes que regien aquell codi. Horapol·lo, al seu importantíssim Hieroglyphica, va establir que allò era una escriptura del tot ideogràfica i fins que, molts segles després, Champollion no desestimà aquesta hipòtesi arran del descobriment de la Pedra de Rosetta, tots els estudiosos van anar dient-hi la seva. Es veu que hi ha autèntiques obres mestres de l'especulació filològica que tradueixen papirs sencers amb profussió de detalls sobre l'enunciat complet que correspon a cada signe.
És clar que, a hores d'ara, pretendre canviar la majoria de les dates que estableix la versió historiogràfica oficial per a la II Guerra Mundial és una mica agosarat. Digui el que digui l'Altaió.