dissabte, 7 de desembre de 1991

Qui menja sopes no ocupa lloc

Un dels nombrosos exercicis lingüístics --o constriccions-- que fan setmanalment per distreure's aquest grapat de brivalls francòfons que s'oculta darrera l'acrònim oulipo és el "perverbi". En paraules de Jacques Roubaud, un "perverbi" és el matrimoni de la primera meitat d'un proverbi amb la segona part d'un altre. Una mena d'adulteri folclòric que barreja la zona més absurda de la tradició i la zona més tradicional de l'absurd. Roubaud descriu aquest fenomen oulipista per presentar uns versos francesos del nord-americà Harry Mathews (de qui l'any passat Circe va traduir Cigarrillos ), anomenats "Le Savoir des Rois" amb l'aclaridor subtítol de "Poèmes à perverbes".
Mathews, que abans de ser avalat per Perec va recórrer vint-i-quatre editorials amb el seu primer manuscrit, fa versos estrafolaris que només assaboreixen aquells que no es mouen pel refranyer francès com un estrany. Algunes de les composicions són mere "boutades", però d'altres tenen el regust d'una descoberta sorprenent en les llargues cadenes de l'adn de la llengua. La majoria d'aquests adulteris proverbials són fàcilment adaptables a la nostra cultura. La primera secció de "Comment maitre blanc-bonnet se fit vieux", per exemple, és encapçalada per dues parelles d'adúlters: "L'homme propose/A tout seigneur/Et Dieu dispose/Tout honneur". L'intercanvi de parelles continua a la segona secció, encapçalada per: "Qui vole un oeuf,/Jeux de mains/Vole un boeuf,/Jeux de vilains!". L'orgia continua en els versets que encapçalen totes les seccions ("A tout seigneur/Qui vole un oeuf/Tout honneur/Vole un boeuf", etc...)
Ja sabíem, des de Lewis Carroll, que els mots poden fer l'amor amb una certa naturalitat. Els exemples de mots valisa o mots centaure --que el reverend d'Alícia anomenava amb el gal·licisme portmanteau-- poblen els textos d'alguns autors àvids de l'experimentació formal i salten jolius als titulars de premsa. Fa vint anys, per exemple, la classe periodística californiana es va empescar un mot centaure que va fer fortuna durant els Jocs Olímpics de Los Àngeles. Es tractava de definir la blavosa i pol·luta atmosfera que embolcalla constantment la vella pàtria dels Beach Boys. Van barrejar la boira (fog) i el fum (smoke) . D'aquell fosc ajuntament en sorgí el popular "smog".
Molt després de Lewis Carroll, les paraules segueixen fent l'amor a les pàgines més interessants i malaltisses de la literatura del nostre segle. En són bons exemples els textos del discutit Julián Ríos --l'incòmode autor de Larva ha publicat darrerament un llibret anomenat precisament La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991)--, del mestre James Joyce en la seva fase més glaucòmica --el "funferal" de Finnegans Wake-- o del madrileny delirant Ramón Gómez de la Serna. Res a veure, però, amb aquesta mena d'orgia en el si de la tradició. De fet, la còpula estricta de proverbis ja són paraules majors; figues d'un altres refranyer, com si diguéssim.
Amb els seus perverbis perversos els oulipistes aconsegueixen fer saltar els ploms de la tradició d'una manera discreta. Agafen un fil blanc i un de vermell, en pelen les puntes i els connecten per gaudir del curt circuit. Les seves pràctiques són realment saludables, tot i que recorden perversions menys afortunades en el món de la publicitat i la televisió. Recordo que una de les agressions més flagrants que rebíem els nens de la meva quinta eren els horribles acudits mexicans d'un tal "Bigote Arrocet" que pul·lulava per entre les bambolines d'una de les versions arcaiques de l'"Un, dos tres..." Aquest senyor acostumava a cloure les seves brillants actuacions amb un refrany de collita pròpia que recorda perillosament el mecanisme dels perverbis. Crec que per molts anys que passin mai no em podré espolsar de la memòria una sentència atroç de la collita de l'Arrocet: "Aunque la mona se vista de seda..." (aquí feia una pausa pretesament intrigant durant la qual l'audiència s'havia d'aguantar l'alè) "...nunca se casará con Tarzán" (mutis grandiloqüent i grans aplaudiments).
És clar que, posats a fer, en Pastallé ho podria arrodonir amb la gràcia habitual dels seus rodolins. De fet, només hauria de partir per la meitat un parell de rajoles genuïnament catalanes i enganxar-les canviades. Alguna cosa així com: "Tal faràs/ i torna al born/ Roda el món/ tal trobaràs". Segur que la fòrmula triomfaria entre les masses àvides de memoritzar eslògans publicitaris i frases fetes a mida del patrocinador de rigor. El costum s'estendria a les grans campanyes institucionals i els fulls parroquials obririen una secció de perverbis al director per poder publicar impunement noves propostes de doctrina: "La gent és cosa de tots", o "La feina ben feta, contamos contigo", o "No t'enganyis, depèn de tu", o "El català, això no és vida", o encara "Som sis milions, posa't guapa".
Perquè, ja se sap, el saber se les pensa totes.