Predestinats

Vaig conèixer fa poc una jove model amb un nom fascinant: Marta Colet Petit. Val a dir que la noia fa honor al seu particular còctel familiar i, vista a traïció, no desmereix gens ni mica. Em va dir que no pensava adoptar cap nom de guerra, perquè l'explosiva combinació que l'atzar havia posat a la seva partida de naixement li donava molt bons resultats. De fet, en una professió tan dura i fugaç, aconseguir fer del teu nom un record inesborrable té el seu mèrit. La Marta se les ha sentides de tots colors a l'escola, a cal metge, a la cua del crèdit-caixa i a les agències de viatges. Fins i tot afirma haver arrencat una broma dels inqualificables carcamals de la comissaria del carrer Mallorca, la qual cosa mereixeria una sucosa subvenció de Política Lingüística (entendre que Culito Pequeño es diu així en català representa un esforç normalitzador inaudit). La Marta admet, però, que en moments de feblesa pronuncia el seu primer cognom a la valenciana per tal d'evitar la broma fàcil i temptejar la cultura general del seu interlocutor. Ja avanço que un home que hagi llegit Colette ho té molt millor a l'hora de fer les clàssiques maniobres d'aproximació que provoquen la majoria de models.
Quan, abans de caure en la indigència moral més absoluta dels traficants de lleure, em guanyava les garrofes en el decent ram de l'ensenyament, un dels meus esports predilectes de primer trimestre era l'estudi sistemàtic de les llistes de nous alumnes. Recordo que un grup de primer de bup podia esdevenir ràpidament "la granja" si contenia quatre o cinc alumnes amb cognom ramader, com ara Bakero, Bou, Cabeza, Cabré, Conill, Cunillé, Cordeiro, Corderas, Cordero, Garrí, Guarro, Llop, Ovejero, Pastor, Pato, Porcar, Porqueras, Porquet o Vaquer. No cal dir que a voltes les coincidències eren menys vistoses (Camps-Grané-Horta-Moliner-Prats, Cargol-Estrella-Gusano-Lluç o Farigola-Romaní-Romero), però a les llargues i inútils hores de reunions, mentre un deu per cent del professorat (i no depassàvem gaire la desena) provava de tirar endavant la recontrarreforma de l'ensenyament, un sector majoritari del claustre maldàvem per matar l'estona de la manera més saludable possible.
Anotàvem acuradament en unes llistes secretes els aparellaments més feliços de les últimes fornades, i ens agradava imaginar els problemes o avantatges que una combinació explosiva com ara Capella Cremades devia haver provocat en els pares anys enrera, quan encara eren a temps de no segellar el pacte amb descendència. Segons com, les conseqüències polítiques de dir-se Arribas España, Mata Franco, Bota Carrillo o Pisón Moscardó, podien ser imprevisibles. A l'escola, molt més modestos, només havíem tingut una pobra adolescent, grassoneta i granelluda, que responia als cognoms Patito Fea, i un corcó de setze anys, que es passava més hores fora de classe que no pas dins, anomenat Cruz Lata. En aquests casos la predestinació era un fet tan evident que els propis interessats acabaven adaptant-se als trets diferencials dels seus cognoms i assumien la seva herència amb una resignació gairebé cromosòmica. És probable que, alhora, covessin un ressentiment irracional contra els seus pares, però el cert és que acostumaven a tenir relacions tenses amb el professorat, potser perquè una tendència innata a la crueltat ens obligava a fer-los sortir a la pissarra sovint. No cal dir que sempre els cridàvem pels dos cognoms.
Fa anys, una d'aquestes revistes cardiològiques que esdevé de lectura obligatòria --i única-- per a un ampli sector de la població, va convocar un concurs de cognoms associats. Els premis eren sucosos i els lectors s'hi van abraonar. Recordo que la llista dels guanyadors era decebedora: un que es deia Martín Vermut Blanco, quatre animalons adjectivats (Conejo Sordo, Gusano Tercero, Llamas Altas, Zapatero Silvestre...) i una perla malaia que aconseguí endur-se el gat al fons de la bassa: un tal Juan Carlos Rey España, nascut l'any 76 a Madrid. A l'entrevista els seus pares declaraven, xirois, que no havien pogut resistir l'enfilall de coincidències que els havia menat a compartir pis i certificat de matrimoni, a tenir un nen en comptes d'una nena i a engendrar-lo pels volts del 20N del 75. Probablement el noi, a hores d'ara, estigui a punt de cometre algun magnicidi o de crear el primer partit republicà espanyol. El seu cas és un paradigma de pares odiosos. No contents amb ajuntar les seves nissagues complementàries, fan del bateig un nou atemptat a la intimitat del nounat. És com si un hipotètic senyor Pèrrim es delís per batejar "Pau" el seu primogènit.
A última hora, com molt bé deu saber el senyor Rodríguez Ibarra, l'evolució natural del topònim corresponent a la ciutat extremenya de Mèrida hauria fet de la seva monumental vila de repòs un poble de nom malsonant i sentor insuportable.