dissabte, 14 de març de 1992

Els nous amics

Sovint, la pràctica del turisme pels insospitats marges de l'ofici d'escriptor et permet visitar nous paisatges humans que mai no hauries imaginat. De cop i volta et trobes envoltat de rostres que escodrinyen les estranyes raons que et devien empènyer a l'escriptura. Rostres efímerament atents a qualsevol comentari que et passi pel magí en aquells moments, ocults rera graus diversos d'escepticisme, admiració o indiferència. Mirades de tota mena que reposen en la teva boca d'orador improvisat, potser amb la vana esperança de rebre algun missatge realment important. En ocasions, algun d'aquests rostres decideix intercanviar informació amb tu. D'altres vegades, el diàleg es limita a les preguntes de compromís que els entusiastes organitzadors sempre porten preparades. Els escenaris d'aquestes trobades que les agendes dels diaris anomenen culturals poden ser llibreries, sales d'actes, bars de moda, aules diverses, pisos de l'Eixample, esglésies, despatxos, supermercats, estacions de tren, perruqueries o àrees de servei de les autopistes. La qüestió és fer coses.
És clar que en aquests actes mai no puc fer allò que em vindria de gust. Sempre m'he delit per enquestar l'audiència sobre les seves motivacions per assistir-hi. Les autèntiques motivacions. No les que figurarien en un qüestionari amb noms i cognoms. Una enquesta d'aquest caire equivaldria a establir l'espectre de causes que mobilitzen el personal en nom de la cultura: vanitat, militància, currículum, neguit, avorriment, obligació, amistat, evasió, vida social... Probablement inquietuds diverses disfressades d'interès.
Gràcies al refotut apostolat que sovint he d'escometre per justificar el títol d'aquesta secció, m'he trobat actuant com aquell conegut home de la tònica que, a còpia d'espots publicitaris, va acabar bevent més tònica de la que mai hauria pogut imaginar. I no em queixo. El que passa és que la màgia que enclouen els mots no surt de les cadenes de muntatge. Com totes les passions s'ha de conquerir cada dia. Poc a poc i cop a cop. Sense institucionalitzar-la. Sense creure en la seva infal·libilitat. Sense esclafar-la amb aquella horrible lassitud dels que mostren constantment la seva satisfacció incombustible. Nunquam invenietur, si contenti fuerimus inventis.
Totes aquestes divagacions vénen a tomb perquè fa un parell de setmanes vaig tenir l'honor de ser convidat a un acte dels que no surten a les agendes culturals dels diaris. Es tractava de parlar sobre L'home del sac --una novel·la meva de la qual, per cert, havia oblidat el nom d'un personatge-- a un grup d'entusiastes que es reuneix cada dimarts per trobar-se i per escoltar el discurset d'algú; en aquest ordre. Per primera vegada, no vaig sentir cap desig ocult d'interrogar l'audiència sobre els seus motius d'assistència. "Els nous amics", que és com s'anomena aquesta modèlica associació, és un grup de gent que comparteix problema. Tots són separades i separats. Un problema fàcilment frivolitzable que ells acaren de la millor manera possible: sense transcendentalismes estúpids. La solemnitat sembla un patrimoni exclusiu dels triomfadors. Els que, en algun moment de la vida, han passat per l'amarg paper del perdedor saben que l'autosatisfacció és una actitud d'enzes.
"Els nous amics" tenen un motiu claríssim per assistir als constants actes que els munten el Lluís i la Montse, els incansables organitzadors d'aquestes trobades. Hi assisteixen amb els ulls ben oberts i notables dosis de curiositat. Però sense les diverses formes d'hipocresia intel·lectual --vers els altres, vers ells mateixos-- que practiquen els assidus als actes que omplen les agendes culturals. Ells fugen de la solitud i no s'estan d'admetre que la millor manera és reunir-se. Tots els que, com jo, anem a amenitzar les seves trobades, esdevenim espectadors de luxe de la seva lluita. I és una lluita colpidora. Dura. Cos a cos i cor a cor. Els fascinants mecanismes de la seducció actuen al marge del maquillatge sentimental. Les coses són com han arribat a ser i endavant les atxes.
És a l'extrem oposat d'aquella horrible lassitud dels triomfadors que descobreixes rostres inquiets realment interessats en les coses que proves de transmetre des de la gran fal·làcia que anomenem literatura. Rostres de gent que fa ràdio, o classes a la universitat, o que pinta, o que ha representat Angelina, o el honor de un brigadier de Jardiel Poncela, o que, simplement, va a la seva feina cada matí i es resisteix a tancar-se a casa com una mòmia. Gent que busca. Gent que no troba. Gent que no es vantarà d'haver assistit a cap acte cultural ni posarà cap creu a la seva llista d'obligacions intel·lectuals.
Per això, quan una d'aquestes nedadores a contra corrent de rostre anònim no només t'ajuda a recuperar el nom d'un personatge de novel·la que t'havia abandonat, sinó que descobreix emocionada que el nom de la seva associació "Els nous amics" oculta anagramàticament una declaració de principis com "Sols és un camí", la màgia dels mots fa estèril qualsevol altre comentari. Tots els que assistim als actes que omplen les agendes culturals, des de qualsevol banda del mirall, hauríem d'aturar-nos un moment davant l'anagrama de la Maite. Sols és un camí.