Paisatge pintat amb té

Fa un parell d'anys, els gentils editors de Columna i d'Anagrama van passejar per Barcelona un escriptor que llavors podia presumir de iugoeslau. L'excusa era la publicació d'una novel·la (sic) ben curiosa que adoptava el format d'un vocabulari, el Diccionari khàzar. Milorad Pavic va sorprendre un públic àvid de consumir el sol de l'est amb la seva aura de clàssic viu, la voluntat constant de transformar la literatura en joc i la seva dèria per atorgar tot el protagonisme cultural al lector, fins al punt d'arrenglerar-se radicalment al costat dels supòsits dibuixats per la suggerent teoria de la recepció literària que defensa Hans Robert Jauss. Pavic, però, deixava de banda les dubtoses línies apropiacionistes que emanarien del "Pierre Menard, autor del Quijote" de Borges. Parlava de complexos vitamínics diversos que els lectors busquen en els textos en determinats moments i acceptava de bon grat que la intensitat de la valoració crítica dels textos anés en funció de la necessitat i/o predilecció puntual d'una determinada vitamina per part dels lectors. "Són els lectors els qui creen autors. En altres paraules, això de la genialitat és en realitat una cosa que els lectors han descobert en alguns autors. Es tracta d'un camí dels lectors cap a l'escriptor, i no pas a l'inrevés".
Alguns lectors catalans, però, es devien perdre en aquest recòndit camí, bifurcat encara en les versions "masculina" i "femenina" del llibre, perquè el seu impacte resultà menor del previst. Ara ens arriba la traducció espanyola d'una altra novel·la de Pavic: Paisaje pintado con té (Anagrama. Barcelona, 1992). Una altra novel·la que dubta de la seva identitat, aquesta vegada fins i tot literalment, ja que Pavic insisteix en la seva dèria excursionista pels diversos gèneres textuals que no acaben de ser considerats estrictament literaris. I si abans aquest ex-súbdit de Tito trià l'ordenació alfabètica dels diccionaris per bastir la fictícia història del poble khàzar, ara l'escriptor serbi ha triat els mots encreuats. De fet, la segona part de la novel· la (sic) està estructurada com un suposat problema de mots encreuats, amb capítols horitzontals i verticals, numerats alguns per permetre dues menes de lectures, assenyalats amb el paradigmàtic quadret negre uns altres.
Pavic fa servir molt de passada els mecanismes dels mots encreuats per intentar torpedinejar la linealitat de la lectura. Fins i tot s'empesca una duplicitat de finals happy/sad que el duen a emboscar un paràgraf alternatiu a la inevitable pàgina de solucions capgirades. El lector menys mandrós pot descobrir-lo amb la mera ordenació aritmètica dels mots que consten en un índex especial, al costat del número de pàgina de la novel·la on realment apareixen. El procés de resolució del suposat crucigrama és una pura activitat mecànica sense cap interès enigmístic. Pavic s'encanta en el procediment sense que en cap moment aquest esdevingui un ver recurs narratiu, com sens dubte succeiria en una obra signada per qualsevol component de l'Obrador de Literatura Potencial.
Això no treu que la primera part de la novel·la, que narra contrapuntadament la vida d'un arquitecte fracassat anomenat Atanàs Svilar i la història de les comunitats religioses ortodoxes, constitueixi un text excel·lent. Els fragments en rodona, que descriuen l'angoixant recerca empresa per l'arquitecte Svilar, es complementen d'una manera admirable amb els textos en cursiva, que donen a conèixer l'apassionant origen de les dues tipologies fonamentals de monjos orientals: els fills de la koinos bios (vida en comú) que esdevingueren cenobites o "solidaris"; i els fills del signe del peix, anomenats idiorrítmics o "solitaris". Solidaris i solitaris, parònims en la història de la fe gràcies a l'encert de la parella de traductores del "serbocroata" (sic), exemplificaran les oposicions més clàssiques de l'existència. Pavic, magistral en el tractament del passat com ja havia demostrat al Diccionari khàzar, ens submergeix en una màgica atmosfera relacionada alhora amb l'ús especular del llenguatge i del silenci. Així, al costat dels poders sobrenaturals del vi grec més apreciat, la retsina, que fa parlar en hexàmetres (p.59), Pavic ens familiaritza amb l'ascètic i dur "bezmolvije" (p.87), el radical vot de silenci que renovaven periòdicament alguns "solitaris" en la seva via introspectiva.
Al paisatge que Pavic pinta amb té o sense, la gent parla una llengua diferent segons l'estació de l'any, en funció dels contactes comercials que cada estació els obliga a establir, la majoria de monjos es fa passar per parlant d'una llengua que no és la seva materna, les classes d'armeni es paguen amb un colom per cada cent noves paraules apreses i el protagonista Atanàs Svilar descobreix en un fastuós monestir un hort plantat anys enrera pel seu pare fugitiu en el qual totes les plantes tenen un nom que comença amb les lletres d'Atanàs.