La servitud de Pavic

Parlàvem la setmana passada dels paisatges que el serbi Milorad Pavic publicava pintats en te. Dèiem que la segona part de la seva novel·la contenia unes peculiars instruccions d'ús que convidaven el lector a decidir si la volia llegir convencionalment (en horitzontal, segons Pavic) o bé a salts (en vertical), com en un problema de mots encreuats. És clar que el manual d'instruccions de Pavic és superficial i la interactivitat d'una suposada lectura en vertical resulta del tot limitada. Com que, a més, a la preciosa graella talla 3x7 (amb l'insòlit afegitó d'un quadre sol), no s'hi ha d'escriure pas res, ens trobem davant una simple pinzellada d'un autor que s'apropia del concepte i de l'estètica dels mots encreuats per acostar-los a la narrativa de ficció. Pavic amaneix les seves instruccions amb obvietats del tipus: "en realitat, ¿què és un llibre sinó una col·lecció de mots ben encreuats?", o bé "aquells que decideixin llegir i resoldre aquesta novel·la o mots encreuats verticalment, com els xinesos, obtindran grans avantatges"...
En realitat, el principal llast del llibre del serbi és la buida retòrica que sosté aquesta insòlita opció narrativa que Pavic no gosa, o no sap, dur fins al final. El Memorial de l'arquitecte Atanàs Svilar, esdevingut Atanàs Razín a la segona part de Paisaje pintado con té, es dilueix enmig de la fal·laç incursió enigmística de Milorad Pavic. Tot i això, resulta interessant reiterar les diferències entre monjos cenobites (solidaris) i monjos idiorrítmics (solitaris) a partir de les dues grans tipologies de ludòpates de la graella: "els que resolen els mots encreuats a salts i els que els resolen seguint un ordre". És ben cert que els primers són genials descobridors i els segons constructors tenaços, o que els primers aplaudirien les diverses manifestacions del caos, mentre que els segons les esclafarien. La gràcia és que l'arquitecte que protagonitza la novel·la de Pavic forma part de tots dos grups oposats en el decurs de la seva llarga vida.
El problema és que no sembla que l'autor, embriac de la seva oposició solitaris-solidaris, aconsegueixi traslladar el debat que pretén mostrar al fil narratiu que descabdella, en horitzontal o en vertical. Fa tot l'efecte que Milorad Pavic és ben poc aficionat als mots encreuats, perquè no aprofita en absolut el joc al·legòric que li permetrien els creuaments reals de paraules. I això que avui no és gens agosarat afirmar que totes les llengües del món que gaudeixen de mitjans de comunicació escrits tenen una certa tradició en mots encreuats, inclosos els xinesos que esmenta i els ex-iugoslaus com ell. L'any 1978, per exemple, en un article de Slavko Peleh a la revista nord-americana "Word Ways" aquest enigmògraf iugoslau passava revista a la situació de les publicacions sèrbies i croates exclusives de mots encreuats. En llistava 70 i assegurava que en el moment de publicar l'article n'hi havia 13 en funcionament en el que ell anomenava "llengua serbo-croata". Una de les menys importants, anomenada The Quiz i editada a Zagreb, tirava ella sola 176.000 exemplars.
La servitud de Pavic és la seva idea inicial d'escriure una novel·la basada en el funcionament dels mots encreuats. Aquest fet gairebé aigualeix la fascinant història del fàustic Satanàs decapitat que fa de protagonista, però no resta ni un gram de gruix al llibre. És una servitud acceptable per als sorprenents croats de l'enigmística literària que mena el serbi per camins pirandellians, dels quals estranyament se'n surt prou bé, com quan aconsegueix que l'heroïna Vitacha Milut s'enamori bojament del lector. Alguns dels procediments textuals que s'inscriurien en aquesta servitud de Pavic resulten prou pertorbadors com per oblidar els punts febles. Per exemple, quan el propi Razín afirma que la història que més li ha agradat del seu Memorial és la del catorzè apòstol. Com que l'autor, escandalitzat, li assegura que aquesta història no hi és pas, al Memorial, Atanàs Razín li mostra els mots coneguts que componen la breu narració del catorzè deixeble de Crist, el qual apareix just després de la crucifixió per veure morir el seu mestre i aprendre'n. Razín basteix la breu història del catorzè apòstol a partir de mots i frases extretes del propi Memorial.
De la mateixa manera, Milorad Pavic forneix el lector d'un índex de cinquanta-cinc paraules extretes de la segona part de la novel·la. Aquest mig centenar de mots descontextualitzats, llegits en l'ordre creixent que indiquen els números de les pàgines de les quals han estat extrets, forma el paràgraf final de Paisaje pintado con té: la solució capgirada que Pavic atorga als seus mots encreuats narratius.