dissabte, 20 de febrer de 1993

Parèmies

Una estranya conjuminació d'elements ha dut als aparadors un volum inesperat en aquesta campanya de Sant Jordi. Car, interessant i ben editat. El primer volum d'una nova obra que caldrà incloure en l'especial repertori de lectures esporàdiques compost per les obres de Joan Coromines, el duet Alcover-Moll o d'altres novel·listes del gènere lexicogràfic. El volum en qüestió és el primer de la Paremiologia catalana comparada, de Sebastià Farnés (Columna, 1993). L'edició és a cura del finat Jaume Vidal Alcover, Magí Sunyer i Josep Lluís Savall, amb la col·laboració de Josep Maria Pujol. L'avi de Maria Aurèlia Capmany es va passar la vida recollint el material que ara fa possible aquesta edició. Farnés ja havia donat a la impremta un primer volum d'aquesta obra a primers de segle, sota el títol Assaig de pcm (Ilustració catalana, 1913) en el qual defensava "parèmia" per denominar refertes, dites, ditxos, refranys, adagis, proverbis, màximes, sentències, aforismes... Tot havia quedat estroncat fins fa uns anys, quan l'empenta de la il·lustre néta va impulsar l'edició d'una obra renaixentista que sembla especialment feta per a impedir que l'adjectiu "magne" esdevingui arcaic.
Les parèmies són petits cristalls que totes les llengües dipositen a la base del seu àmbit d'actuació. De les infinites combinacions de mots possibles, l'anomenada saviesa popular en tria de manera misteriosa unes quantes per expressar les inquietuds humanes. Són petites píndoles concentrades que conformen tota una tradició oral contradictòria, sovint menystinguda o sobredimensionada, que es transmet tant pel boca-orella com per l'escriptura. En el fons, les parèmies són petits trumfos que el plagi arrossega des de l'antiguitat. El seu ús acaba provocant la revalorització del procés connotatiu i esdevé una prova constant del do de l'oportunitat. El primer volum del Farnés (com se suposa que serà conegut el diccionari entre els seus usuaris habituals) només conté la A (el primer del Coromines, per exemple, cobreix A-BL), de manera que la cosa va per llarg. Val a dir que les parèmies van ordenades alfabèticament per un mot inerior clau i que aquest volum conté diverses introduccions i una bibliografia de fonts vastíssima. És clar que, com Farnés s'encarrega de recordar-nos, "qui cria, té alegria" (A751).
¿Té cap sentit, l'any 1993, publicar una vasta obra inèdita que beu de l'esperit taxonòmic de La Renaixença? ¿No són els clixés i els acrònims les parèmies d'avui? Probablement aquestes inquietants preguntes són menys pertinents que una altra: ¿té cap sentit que una obra cabdal pel coneixement de la nostra llengua hagi arribat inèdita a l'any 1993? La resposta sembla clara. Doncs "endavant les atxes!" (A2359), que sense parèmies no hi pot haver paraparèmies ni ningú no pot incendiar una tradició inexistent. A més, una de les virtuts de les parèmies és que abasten les dues cares de la mateixa moneda: "qui no arrisca, no en pisca" (A2089), però "els atrevits se cremen els dits" (A2355). Els bons consells són majoria i la seva actualitat és admirable: "si fas amics, fes-los rics" (A1093), "val més esser amo de poc que fadrí de molt" (A1173), "si vols ser apreciat, has de fer-te desitjat" (A1853), "aigua corrent, merda bevent" (A320).
Aquest volum també desvela incògnites. Dues expressions críptiques amb nom de dona adquireixen significat ple --"Ànsia, Manela" (A1565), "Àngela Maria" (A1498)--, en descobrir que la Manela era, segons Joan Amades, una ballarina anomenada Manela Nena a qui el públic barceloní solia animar amb aquesta expressió. Pel que fa a l'Àngela Maria, molts esperits sensibles s'esglaiaran en descobrir que prové d'una exclamació de Sanxo al capítol vii de la segona part del Quixot. I si algú replica sorprès "Qui?", la parèmia A2286 del Farnés el respondrà des de la saviesa tel·lúrica: "--L'ase del Pi, que és el teu padrí". Ja ho diu Carles Hac Mor al seu Un pedrís de mil estones: "les paraparèmies entren en contradicció sistemàtica amb si mateixes, i això fa brollar els hiposeptimís, els quals, com l'escriptura paraparèmica, no són, són".