NdT

Aquesta setmana començarà a Bellaterra el Segon Congrés Internacional sobre Traducció (21-25 de març), organitzat pel Departament de Traducció i d'Interpretació de la UAB amb la col·laboració d'institucions tan exòtiques com el British Taiwan Cultural Institute, el Centre d'Estudis Xinesos o la Japan Foundation, entre d'altres. Com més va, l'exercici de la traducció esdevé una activitat imprescindible en tots els àmbits de les relacions internacionals. El mite babèlic hauria de ser compatible amb la teòrica reivindicació de la pluralitat que omple les boques dels polítics democràtics d'arreu del món. És una professió amb tant de futur, aquesta, que aviat tots necessitarem traductors especialitzats en algun registre de la nostra mateixa llengua: traductors d'informes mèdics, de declaracions polítiques, de contractes hipotecaris, d'al·locucions d'experts televisius... Ja ho deia George Steiner a After Babel. Aspects of Language and Translation (Oxford University Press, 1975): "Llegir és desxifrar. Parlar és traduir".
La nostra cultura té fama d'una bona tradició traductora. Discutible en termes generals, com tots els clixés, però amb casos vivents d'una qualitat flagrant (Formosa, Llovet, Parcerisas, Serrallonga, etc). També en l'àmbit teòric. Joaquim Mallafrè, el celebrat traductor de l'Ulisses de Joyce, va refondre la seva tesi doctoral en un assaig amè i informatiu. El resultat és el magnífic Llengua de tribu i llengua de polis: bases d'una traducció literària (Quaderns Crema, 1991) on Mallafrè primer situa el lector en el marc de la teoria de la traducció i després l'acompanya per alguns dels viaranys que un bon traductor ha de recórrer per no incórrer en la militància NdT (nota del traductor) i, sobretot, per no caure en el clixé abolicionista —ben desarticulat per Dámaso López García en un recull d'articles coetani al llibre de Mallafrè: Sobre la imposibilidad de la traducción (Universidad de Castilla-La Mancha, 1991)—.
Fa poc em va caure a les mans un llibret xilè anomenat El error en traducción (Santiago de Chile, 1992), de quatre profes del Departamento de Traducción de la Pontificia Universidad Católica de Chile. Els seus vaticans autors es basen en les teories del lingüista romanès Eugenio Coseriu per taxonomitzar els errors comesos pels seus alumnes en els exercicis anglès-espanyol. El primer dels tres nivells lingüístics establerts per Coseriu —l'universal, l'històric i el particular— provoca situacions curioses. Així, expressions tan perfectes com "els cinc continents són quatre: Europa, Àsia i Àfrica", o bé "la banya esquerra de l'unicorni és negra" cauen en l'àmbit dels errors universals de producció lingüística. D'entre els errors de traducció, els professors xilens en destaquen tres tipus: els SST (sense sentit total), els SSP (sense sentit parcial) i els CS (contrasentit). Una terminologia digna dels professors de llatí, tips d'aportar les millors barrabassades a les edicions de nyaps escolars.
A casa nostra, han transcendit alguns nyaps en les traduccions de novel·la negra que feia apressadament Manuel de Pedrolo i tenim en Johan Cruyff un mantenidor il·lustre dels lapsus de traducció oral neerlandès-castellà —segons Selinker, els pelotos i els estoesuno de Cruyff constituirien una "interllengua fossilitzada"—. Errors encara més flagrants els cometen cada dia les aplicacions informàtiques que presumeixen de "traductors automàtics" —com ara l'Spanish Assistant Microtac —. Aquí entra en joc el surrealisme, i es reprodueix el ja famós exemple de la frase bíblica amb què els nord-americans, ara fa vint anys, van encetar la primera traducció automàtica anglès-rus-anglès. La frase, en anglès, parlava de la fortalesa de l'esperit i de la feblesa de la carn. La màquina la transformà en una frase en rus, i aleshores la van tornar a introduir, en sentit contrari. En passar del rus a l'anglès, la frase s'havia transformat en un al·legat sobre les virtuts de l'alcohol fort i de la carn tova.