La cope i Mandela

Ja tothom hi ha dit la seva. Fins i tot els pacients membres del clergat. Gràcies a la seva demostrada passió per tot allò que put a català la inefable Cadena de Ondas Populares Españolas ha esdevingut l'ull d'un petit huracà lingüístic que li ha retornat per unes setmanes l'enyorat protagonisme que Del Olmo es va endur a ca l'Organización Nacional de Ciegos Españoles.. La màxima preocupació que comparteixen defensors i detractors de les ones de la CEE (sigles reals de la Conferencia Episcopal Española que ara ja no han de competir amb la nova UE) és la llengua. Les llengües en contacte, més exactament. De manera que una immersió real en el conflicte de la cope convida a un tomb per la vida submergida dels trops.
Atesa la lloable voluntat inter-nacionalista dels contertulians habituals de la cope, cal precisar que aquest verb anglès va resultar força polèmic en l'època post-conciliar. To cope és un verb d'ús prou freqüent que en anglès de la BBC vol dir "sortir-se'n" i en el de la MTV vol dir "copular". La cosa no tindria gaire història si no fos per la lletra d'un dels temes del Jesus Christ Superstar que va oferir motius de reflexió gratis a molts cristians progressistes de l'època. En un dels molts moments en què la perduda perdedora Maria Magdalena aleja al voltant de Jesús, li deixa anar un ambivalent I can't cope que serveix tant per indicar una certa inclinació endèmica als estats depressius com per manifestar una absoluta incapacitat per a la pràctica del fornici. La cosa aquesta del si-és-no-és va fer furor en els ambients més anglòfons, però no va transcendir a l'àmbit dominat per Camilo Sesto, perquè la seva magdalena es limitava a dir "no puedo más". Sigui com sigui, molts contertulians de la cope semblen empesos a una pruïja etimològica que els mena a sortir-se'n només a còpia de cardar al personal.
L'anàlisi enigmística d'alguns personatges universals relacionats amb l'església catòlica resulta força reveladora. Un dels jerarques més presents en la premsa internacional ha resultat ser el cap de l'església filipina. L'entranyable arquebisbe en qüestió s'anomena Sin. En anglès —una de les llengües oficials de les Filipines— sin vol dir "pecat". S'imaginen un mossèn Peco de tertúlia amb el mossèn Tronxo? Tampoc no resulta cap bajanada impronunciable. Els gentils estudiants de les escoles religioses catalanes mai no han oblidat la felicitat provocada pel descobriment de l'eufònic Octavi Fullat, igual com mai no esborraran de la seva memòria selectiva el llac Titicaca o el mar de Thetis. De fet, l'actual pontífex de l'església catòlica va protagonitzar una amable anècdota lingüística en la seva ja llunyana proclamació. Per aquests verals va córrer la brama que el cardenal Jubany, moments abans de la polonesa fumata blanca, havia demanat una infusió al servei de bar vaticà. "Vull til·la" —diuen les males llengües que va cridar. La profecia homofònica s'acompliria minuts més tard. Si a més en Jubany hagués estat un fan del Dúo Dinámico probablement hauria taral·lejat la tornada del famós "Oh Karol!".
Hi ha dues últimes perverses coincidències enigmístiques amb la cosa eclesiàstica que fan feredat. La primera va d'un dissident. Ara ja no se'n parla gaire, de l'amic de Casaldàliga i enemic de Ratzinger, però fa un temps semblava que Leonardo Boff havia d'esperonar els progressos incipients de la santa mare església des de les seves posicions crítiques. La veritat és que el cognom d'aquest conspicu teòleg de l'alliberament també porta cua. Si algun vianant del Soho londinenc el pronunciava els seus interlocutors riurien per sota del nas. Perquè to boff en l'anglès de la gent del barri vol dir, ves per on, "tirar-se algú". Més o menys el mateix que to cope. La segona coincidència és més perversa. Arribats a aquest punt, no ens ha d'estranyar que els líders negres sudafricans hagin optat per celebrar les seves primeres eleccions lliures precisament un 27 d'abril, diada solemne de la Moreneta.