dijous, 18 de febrer de 1999

Blanco White

Ara fa dos mesos llargs, en una columna batejada amb el singular nom de "dittografies", proposàvem anomenar amb aquest terme les repeticions onomàstiques amb canvi de llengua. La idea era que si els paleògrafs defineixen les dittografies com "errors, freqüents en els manuscrits antics, consistents a repetir un mot o un grup de mots", els enigmistes bé podrien adoptar-lo per designar éssers com la grecocatalana Melània Negre, la catalanohispana Bruna Moreno o la francocatalana Natalie Nadal. Tots els exemples proposats eren inventats a partir de noms i cognoms existents, i aquesta era l'única condició que posàvem als lectors que volguessin enviar dittografies possibles.
El corresponsal més prolífic ha estat Alfons Saumell (Barcelona), ja que ha encertat a compondre dotze personatges dittogràfics. A banda dels més obvis —com ara Roc Roca, Gemma Joya, Pau Paz, Flora Flower o Petra Piedra—, Saumell demostra haver furgat en els intersticis que ofereix qualsevol proposta enigmística per oferir tres perles magnífiques: Albino Blanc, Vera Sert i Verónica Sort. El primer és transparent, però això no li treu pas el notable mèrit de trobar-lo. Pel que fa a na Vera (veritable), el joc homofònic de la famosa nissaga catalana Sert amb "cert" porta la proposta a l'àmbit sonor. Finalment, Saumell glossa la seva Verónica Sort tot sostenint que la "verónica" és una "suerte" en el llenguatge taurí espanyol, de manera que el sinònim resulta escaient, ni que sigui per una via tan recargolada.
Altres corresponsals han enviat dittografies molt properes a les de Saumell. Hortènsia Garcia (Badalona) ens fa arribar una Alba-Clara Blanc que podria fer companyia al seu parent Albino Blanc. Joana Güell (Tarragona) aporta un abandonat Expósito Deulofeu. Per la seva banda, Pere Pérez (Barcelona), afegeix a l'interès innegable de la seva signatura —quin deu ser el seu segon cognom: Pera, Peral, Perales?— unes quantes dittografies força originals, entre les quals destaquen Tomeu Mitono, Màxim Mas o Victòria Guany.
Finalment, el poeta Eduard Escoffet aporta un escriptor del dinou a la nòmina de dittografies: José María Blanco White (Sevilla 1775- Liverpool 1841), quasi amb tota probabilitat el personatge dittogràfic més reconegut. Blanco White, poeta i canonge que va evolucionar del neoclassicisme al romanticisme alhora que passava del catolicisme al protestantisme, va escriure tant en espanyol com en anglès. De la seva obra en anglès destaca un sonet que va fer molta fortuna: "Mysterious night". Però la blancor doble del poeta bilingüe és només un nom de ploma. En realitat Blanco White es deia José María Blanco Crespo. Si la invasió francesa no l'hagués empès a emigrar a Liverpool i en comptes d'això hagués tingut a bé d'instal·lar-se entre nosaltres, potser el seu nom de ploma hauria canviat. En comptes del monocolor Blanco White hauria pogut signar Blanco Crespó, molt més contrastat ja que un "crespó" és un "tros de tela negra que es fa servir com a símbol de dol".