Amfibologies

Algunes de les construccions ludolingüístiques més saboroses estan basades en els dobles sentits que permet (i sovint imposa) el llenguatge verbal, i una de les modalitats més nítides de doble sentit és l'amfibologia. El terme prové del grec "amphibolos" (ambigu, equívoc) i "lógos" (paraula, discurs), i designa una frase que pot tenir dues, o més, lectures. Simplement això: "ella tria la cara i ell la creu", per exemple. Una frase construïda a partir d'un troballa homonímica: en aquest cas la que agermana el revers d'una moneda amb una forma del verb creure. La segona homonímia, que fusiona l'article i el pronom feble en "la" és menys espectacular però no menys efectiva. Americo Scarlatti va documentar l'admiració que sentia Voltaire per un antic tractat sobre l'amfibologia anomenat De dubio sermone que va escriure Plini el Jove (~61-~112 dC) "per ensenyar a parlar d'una manera tan subtil que no l'entenguin els tirans". Aquest concepte de la subtilitat tan proper als sofistes i a la ironia situa l'esforç constructor d'amfibologies en un terreny elevat, a tocar del de la creació literària. Però tot el prestigi s'esvaeix quan les frases ambigües no són construïdes a consciència sinó fruit d'una redacció incompetent.
Passem, per un moment, del territori ludolingüístic al de la lingüística. Jesús Tusón analitza una frase amfibològica al seu recomanable llibre El luxe del llenguatge: "Hi ha una bossa de roba perduda a la Secretaria de l'Escola". Tusón hi troba una dotzena de sentits diferents: "Pot passar que la roba s'hagi perdut (o no) exactament a la Secretaria; que la bossa sigui (o no) de roba; que s'hagi perdut només la bossa, o la bossa amb roba, o tan sols la roba. Vet aquí que ens surten, fetes totes les combinacions (2x2x3), dotze interpretacions possibles." I aquesta abundància no és associada a la riquesa lingüística, sinó tot el contrari.
La incompetència de qui ha redactat la nota només es veu alleujada per la importància del context. Tusón assenyala la transcendència de certes dades alienes al redactat d'una frase per a la seva correcta interpretació. De manera que al final dedueix que alguna persona de l'escola deu haver ficat dins d'una bossa tot un seguit de peces de roba perdudes pels nens i l'ha guardada a la Secretaria del centre. La conclusió del lingüista és que l'interfecte solidari hauria d'haver redactat l'avís d'una manera més entenedora —com ara "A la Secretaria hi ha una bossa amb la roba que s'ha perdut"— per tal de reduir l'ambigüitat en la mesura del possible. Està clar que el paradís del lingüista és l'infern del ludolingüista. I viceversa. La confecció de frases amfibològiques com més ambigües millor és una activitat força apreciada per poetes, lletraferits i verbívors en general. L'ambigüitat —tan temuda per la ciència o pels moralistes com practicada pels polítics— no sempre agermana enginy i engany. Sovint és l'única possibilitat sensata de referir-se al formidable desordre que envolta les nostres existències.