dijous, 14 de desembre de 2000

Sopar en prosa

Salvador Alsius ha publicat un relat que cap verbívor no s'ha de perdre. Els que s'arravatin amb la narrativa formal haurien de buscar com fos el número de tardor del "Traganews" (revista verista no venal que es distribueix als locals del grup que gestiona el popular restaurant barceloní "El Tragaluz"). Alsius hi descriu amb una prosa porosa que fa de bon llegir una cita (a l'àtic?) en un restaurant de ficció anomenat "Carpanta". Els comensals són un anagramista compulsiu i una ludoescèptica. Des del mateix títol, manllevat aquí per encapçalar l'article, el protagonista es dedica amb més encert que no pas eficàcia a provar d'enlluernar la noia amb la màgia amiga dels anagrames. La Marina, perquè aquest és el nom de la destinatària d'aital doll d'enginy verbal, no capta les subtileses combinatòries del seu festejador. Però quan aquest li revela que la seva vèrbola extravagant no és fruit de cap deliri líric sinó que ve donada per la voluntat de crear anagrames en viu ("Carpanta", per exemple, desvia la conversa cap als mots "pancarta" i "aparcant"), ella ho troba tan manicomial que improvisa una excusa per fugir del seu galant anagramitzador.
I encara bo que la Marina no és l'única receptora de les fineses verbals del narrador. La fina oïda d'una cambrera verbívora capta mig d'amagat el talent latent del comensal incomprès i el relat no acaba en el previsible desamor entre l'enginyós i l'enginyera sinó que apunta a un més que probable "happy end" verbocarnal on cambrera i client amagaran l'anagrama: "En portar les postres, m'havia confirmat que ens agradaven els mateixos esports, i ja m'havia respost: es deia Carme. Me la vaig menjar molt a gust, la crema". I tu, com a lector, encara te n'alegres i no lamentes gens el malentès amb l'aïrada Marina.
Alsius, un verbívor notable que demostra en aquest text la seva capacitat literària per escriure "à contrainte" sense quedar-se a mitges tintes, encapçala el relat amb un avís que pren sentit a mesura que la lectura avança: "Em sap greu, amics lectors i lectores, però, si us hi poseu, podria succeir que, en acabar de llegir aquest relat, no tingueu més remei que tornar-ho a fer". I sí. L'avís no resulta sobrer, perquè quan el lector arriba a l'últim tram del relat (i del sopar) es veu impel·lit a tornar a l'inici i s'adona, tot rellegint, que la majoria de temes de conversa trets pel protagonista del sopar (i del relat) vénen forçats per la combinatòria anagramàtica. Frases com ara "Sempre he pensat que l'amanida és cosa de mainada" (2) o "els (ous) remenats per a mi tenen moltes reminiscències maternes. Com la menestra, que no la puc ni esmentar" (4) o encara "estic per repescar la idea de l'espàrrec" (2) són com són per culpa de la constricció anagramàtica.
Qualsevol ressenya mínimament coherent amb l'esperit, la destresa i la frescor que desprèn el relat d'Alsius coincidirà amb el seu desig de formar un petit diccionari d'anagrames ocults entre línies. Però he de reconèixer que l'exercici estilístic alsiuà no és senzill i que n'he pogut introduir pocs en aquest article. Només divuit, sense comptar els alsiuans. Bona pesca.