dimecres, 21 de gener de 2004

Pseudogermanor

Els nomenaments dels germans d’alguns destacats dirigents del govern tripartit han posat d’actualitat el principi republicà de la fraternitat. Els sarcasmes sobre l’esperit de germanor han sovintejat i la malícia germànica ha brollat en certs comentaris públics que incloïen termes tan connotats com germandat o germania. Les germandats són fraternals, però no sempre resulta senzill escatir si dos germans són germans o no ho són, encara que els demanem la documentació. N’hi ha que s’alteren els cognoms per raons ben diverses i no sempre relacionades amb cap desacord familiar. Fa dos anys ja vam analitzar uns quants casos il·lustres entre escriptors, com ara Gabriel Ferrater i Joan Ferraté o Raimon Panikkar i Salvador Pániker. Altres exemples ens remetien a parelles fraternals de poeta i traductora —Enric Casasses (abans Casassas) i Anna Casassas—, de cardiòleg i cantant —Valentí Fuster i Paul Fustèr (née Fuster)— o d'actriu i cantant —Cecilia Roth i Ariel Rot, dos il·lustres germans argentins separats per una lletra muda. L’habitual sol·licitud de més exemples amb què tanco aquesta mena d’articles em va semblar sobrera. Però m’equivocava. Van arribar més de vint casos de germans nostrats amb els cognoms alterats: els Morgades-Murgades, els Dolç-Dolz, els Vinyes-Viñas-Vinas i així, tots ben documentats pels seus mateixos protagonistes. Fins i tot l’escriptor Jordi Coca em va dir que investigués si la ce trencada del poeta Miquel Bauçà era d’origen, perquè podria haver estat una catalanització de Bauzà. Encara no ho he fet.

Alguns dels casos destacaven perquè ocultaven un veritable relat. Per exemple el cas del Josep Masó, capturat per l’exèrcit franquista durant la guerra i portat a Galícia. Allà, el soldat que va obrir-li l’expedient es va encaparrar: que si duia el cognom mal escrit en espanyol, que si havia de ser Massó, així amb dues esses, com la marca de sardines gallega "Massó" (en realitat fundada per un català d'Arenys). O sigui que el soldat franquista, en el seu zel per espanyolitzar l'avi Masó, va catalanitzar-li el cognom i des de llavors, m’escrivia el nét Josep Pagès Massó, "la nostra branca es diu Massó i les branques de la família de Sant Hilari, Masó". L’altre relat saborós prové d’una entrevista a la ràdio amb el veterà periodista Santiago Tarín, quan acabava de publicar el seu Barcelona en rosa y negro. Aquell dia Tarín va explicar que ell es deia Tarín i Barba però que en realitat el seu avi es deia Barberà. El relat partia de la quequesa de l’avi. Era tan tartamut que quan anava a matricular els fills al jutjat a vegades acabava el nom i a vegades no. De manera que entre els diversos fills que va tenir —alguns de renom públic—, n’hi ha que legalment es van dir Barba i n’hi ha que es van dir Barberà, amb la subsegüent fratronímia entre els descendents.

Per completar la col·lecció de fratrònims en podríem definir una varietat pseudonímica. Serien pseudofratrònims aquells germans més o menys il·lustres coneguts amb noms o pseudònims tan allunyats entre ells que ningú no ho sospitaria. Per exemple, recordo que em va sobtar molt descobrir que els pintors surrealistes Alberto Savinio (1891-1952) i Giorgio di Chirico (1888-1978) eren germans. O que també ho són l’escriptor Agustí Pons i el cantant Oriol Tramvia. ¿Coneixeu més pseudofratrònims?