dijous, 11 de març de 2004

¿Quina crisi?

Joaquim Molas i Enric Bou han publicat una antologia de la poesia visual que duu per títol La crisi de la paraula (Edicions 62). Obre l’obra un estudi introductori que pretén aclarir l’abast exacte de l’operació i després segueixen 239 pàgines precioses amb poemes visuals perfectament escanejats i reproduïts en paper setinat a tot color. L’edició és un luxe, de llibre d’art. Molas & Bou parteixen de l’antiguitat clàssica i van fent fins al sagnant 39. El primer poema és una mena d’altar de Dosíades, un autor de nom binari que va viure als inicis del segle III aC; l’últim, un objecte surrealista de Josep Vicenç Foix. En l’entremig, brillen Apollinaire, Marinetti i Mallarmé. Sobretot Mallarmé, amb el seu emblemàtic “Un cop de dés jamais n’abolira le hasard” (1897), reproduït aquí sencer. Les causes que aventuren els antòlegs per explicar el gran èxit de la poesia visual i succedanis en les dites avantguardes històriques, en ple segle XX, són tres: pèrdua de confiança en la raó, desgast de la paraula pels excessos retòrics i desenvolupament de la societat industrial. Els autors sostenen que sempre s’ha donat un nombre limitat de formes i figures, compostes amb les mateixes tècniques. Això els empeny a formular una “proposta Molas-Bou” de classificació per figures i tècniques dins d’un marc cronològic dividit en tres grans blocs: la tradició clàssica i barroca, els tombants del XIX al XX i l’esclat de les avantguardes històriques, anteriors al 39. Llàstima que aquest tall deixi fora la literatura potencial de l’Oulipo, tot Brossa i un seguit d’obres diguem-ne metamètriques de la segona meitat del XX que han estat ateses en d’altres ocasions, per exemple pel catalanòfil Giuseppe Grilli.

De fet, és en el marc de la tradició italiana on més s’ha estudiat el cal·ligrama, un terme inventat per Guillaume Apollinaire que ha fet fortuna en la intersecció d’escriptura i dibuix que compon la poesia figurada, que en grec anomenaven “technopaegnia” i en llatí “carmina figurata”. El caputxí Giovanni Pozzi va cartografiar aquest territori en una obra esplèndida que Molas i Bou citen: La parola dipinta. Pozzi és el responsable de fixar algunes fronteres força interessants entre poesia i imatge. Per exemple, a La parola dipinta va escriure: “Des del meu punt de vista la poesia figurada només existeix quan un missatge lingüístic autònom i complet va acompanyat d'un missatge icònic; la comunicació de la figura s'afegeix al missatge lingüístic, el qual resta, en la intenció de qui el produeix, l'element principal; i quan dic que s'hi afegeix no vull dir que s'hi juxtaposa o s'hi superposa, perquè ha d'encarnar-s'hi, en una unió gairebé hipostàtica. (...) No és una simple cohabitació, sinó una simbiosi que rau en les arrels mateixes del cicle productiu i que resta fixada indissolublement en el producte.” És justament aquesta presència activa dels elements icònics el que allunya els cal·ligrames dels interessos enigmístics. La hipòstasi entre vers i dibuix que reclama Pozzi hi prima, tot desplaçant el joc estrictament lingüístic. Això deixa fora de la poesia visual tot l’univers del rebus (o jeroglífic), i també posa en suspens alguns acròstics i els laberints barrocs, tot i que figurin esplèndidament reproduïts en aquesta edició de La crisi de la paraula, un llibre que us podeu endur a la gàbia perquè us deixarà muts.