dijous, 4 de març de 2004

Luxant Luján

El menjapà de Néstor Luján era l’escriptura. En va menjar tota la vida, però va escriure com qui fa la sobretaula. Els seus articles sovint eren digressius. Agafava una anècdota, l’adheria a la cua d’un estel i deixava anar corda, a veure si per ventura bufava el vent i l’invent aixecava el vol. Les anècdotes de Luján eren sempre boníssimes i, encara que no volguessis, et trobaves resseguint la capritxosa trajectòria de l’estel fins al final de l’escrit. Provin de localitzar el volum Mites, llegendes, creences (1996), que recull els articles publicats aquí a l’AVUI i ho comprovaran. De vegades es repetia. De seguida t’adonaves que Luján planejava les peces en funció del calendari. ¿Quants articles va arribar a escriure sobre el Carnaval? ¿Quants sobre l’arribada de la primavera? Les seves novel·les, dictades quan ja havia fet els seixanta, relaten episodis històrics ambientats en un entorn ben documentat, però hi senyoreja el cartó pedra. Ja es veu que no provenen de la vida, sinó de la lectura. La primera —Decidnos, ¿quién mató al conde? (1987)— encén el desig de conèixer el destí del comte de Villamediana i quan hi apareix el gran Quevedo parla amb paraules de Quevedo, però no aconsegueix perdurar mai en la ment del lector. L’entreté i prou. El mateix passa amb les posteriors novel·les catalanes. Hi presenta atractius personatges històrics —Mayerling, Casanova—, però literàriament l’operació és fallida. Només el nom de Luján explica els premis literaris que va recollir, l’últim dels quals ni més ni menys que el Sant Jordi amb Els fantasmes del Trianon (1996).

A primers dels noranta, a València, Luján va donar-nos tres lliçons magistrals en una sobretaula. D’entrada, com a president del jurat del premi de novel·la dels Octubre, va revelar-nos els secrets del sistema de votacions en cinc rondes heretats del premi francès Goncourt. Mai no ho he oblidat. Després, ens alliçonà sobre els millors whiskis de malta, perquè en sabia i a més acabava de fer-ne un article per a la revista “Epicur”. Finalment, ens va enlluernar enfilant les històries detallades d’una vintena d’enigmes i jocs de paraules cèlebres com aquell famós calembour de Quevedo sobre la rosa, el clavell i la coixesa de dona Isabel. L’enlluernament creixeria quan, poc després, publicà Cuento de cuentos (1993), dos volums on traça l’origen de moltes dites i frases fetes. Però l’entusiasme se’m va refredar una mica amb la descoberta casual d’El porqué de los dichos (1954) del navarrès José María Iribarren, que ja contenia tota aquella saviesa. No es pot parlar de plagi, però queda clar que el llibre del doxògraf Iribarren va ser una de les fonts principals del Luján ludolingüista. En 1993 l’Iribarren ja anava per la cinquena edició, corregida i augmentada.

Ara poden retrobar Luján en dos llibres molt interessants d’Enric Vila. Gaudeixin del Luján articulista que apareix a L’art de citar (Ara Llibres), però sobretot no es perdin l’agosarada interpretació de la seva màscara que Vila fa a l’assaig breu Néstor Luján: entre el rostre i la màscara (Angle Editorial). És un llibre valent on es demostra que l’esperit crític no està renyit amb el respecte. Vila hi descriu amb prosa vigorosa una luxació clau en la trajectòria de Luján. Som a finals de 1947 i l’autor que havia seduït Pla fa un tomb que el conformarà com a personatge. La de Vila és una interpretació aventurada, però plausible. En un país sense assaig, un volumet així és un luxe. Que algú escrigui una biografia novel·lada de Luján ja!