Dick & Dídac

Dues dècades justes després de 1984 continua sent obvi que George Orwell l’encertava de ple en la seva formulació de l’anomenat “Doublespeak”, el llenguatge manipulador dels que sempre acaben dient que “War is Peace”, ni que sigui “a fi de bé” o en nom de la “seguretat nacional”. Tots els matisos de la paleta no podran mai amagar que la negror és l’absència de llum (mort), igual com la blancor és la conjunció de tots els colors (vida). En aquest joc de despropòsits que presideix les pràctiques dites “diplomàtiques”, la puta semàntica hi té un paper determinant. Si els llepafils del políticament correcte s’han empescat l’absurditat de la violència de gènere i els bel·licistes vocacionals aposten per la violència de nombre, podem afirmar amb tanta autocrítica com calgui que hi ha també una violència semàntica que contamina les nostres paraules fins a transformar-les en armes de distracció massiva. Els que trafiquem amb verbs sabem de la seva tendència intínseca a la traïció més profunda, que és la del pensament. Sovint no trobem les paraules, o creiem que no hem trobat les paraules “justes”, com si la justesa estigués emparentada amb la justícia i hi hagués un mot per a cada ocasió. I no. Només els poetes, que són pocs i de vegades ni s’ho pensen, són capaços d’insuflar els mots amb sentits que els subverteixen sense pervertir-los. Tots hem llegit alguna vegada un text que ens ha fet entendre coses que abans no enteníem.

En el desori verbal que ens ha acompanyat durant setmanes de maldiences, la semàntica ha jugat un paper fonamental. Rere el linxament immisericorde de Carod, rere la interessada invenció d’un presumpte grup anomenat Al Quaeta, així amb T de terror, rere les complexes causes que comporten la mort en dosis massives, hi havia la violència semàntica. La violació pura i dura de la semàntica. El Doublespeak orwellià en el seu màxim esplendor. “War is Peace” sense reserves, adobat amb la retòrica franquista de la seguretat nacional. La hunitat (amb hac dels huns) d’Espanya que tot ho havia de justificar i en nom de la qual calia subvencionar un seguit d’intel·lectuals miserables que havien estat propers a Eta (com Juaristi) o al Grapo (com Moa) perquè allà on deien Dick diguessin Dídac. ¿Què passarà ara amb la Fundación Francisco Franco? ¿Quines reflexions n’extrauran els nois de can Faes?

La semàntica ha estat violada, però la condició verbal és només un reflex de la condició humana, i el matís és la clau de la llibertat. En plena voràgine violenta, quan uns resultats electorals com els del 14M eren una quimera, l’amiga Roser em va enviar un joc de paraules esfereïdor descobert per un amic seu, aclaparat per tot el que ens venia al damunt. Es tractava d’unir dos antònims purs mitjançant una cadena de sinònims. Els dos exemples que havia construït en Joan són impactants perquè fan passar de dolent a bo (o viceversa) i d’enemic a amic (o viceversa) sense violentar aparentment la semàntica. Vejam: Dolent és sinònim de maliciós; maliciós d’astut; astut és sinònim de llest; llest de savi; savi de comprensiu i comprensiu de bo. Un enemic és un adversari, o un oponent, i qualsevol d’aquests dos és un rival de jocs, és a dir, un company; un amic, en definitiva. L’exercici és impecable, i descriu l’instrument lingüístic a la perfecció. Però és radicalment distint passar de dolent a bo que de bo a dolent. I el mateix passa amb la parell de l’amic i l’enemic. L’important és, sempre, l’instrumentista.