dijous, 18 de març de 2004

Càtedra a Alzira

L’home de lletres franjolí Hèctor Moret (Mequinensa, 1958) és un amant inquiet dels múltiples tresors verbals que conté la nostra parla. En aquests últims anys ha hivernat la seva producció poètica i s’ha capbussat de ple en el vast territori de la cultura dita popular. També ha exercit d’editor —primer als Quaderns de la Glera i ara als Quaderns de les Cadolles—, tot suscitant llibres importants que després han fet el salt a editorials barcelonines: fa uns anys “La terra retirada” de Mercè Ibarz i ara mateix les “Cabòries estivals” de Jesús Moncada. Moret, doncs, té nas i l’usa per ensumar lletres, tant als paràgrafs de la millor narrativa com en almanacs, gasetilles i endevinallers de totes les èpoques. Una mostra d’aquesta curiositat sense límits de l’emprenedor Moret és la seva recerca tossuda per trobar una bona fòrmula que anostri la famosa dita “quien fue a Sevilla, perdió su silla”. De moment, ja ha localitzat al cançoner tradicional recollit per Amades dues varietats ribagorçanes que fan: “Del pati de la guineu/ qui se’n lleva ja no hi seu” i “Del puesto de la rabosa/ qui se’n va ja no s’hi posa”. Les seves investigacions, però, li han permès localitzar una dita garrotxina més o menys viva que fa: “Qui va a Tavertet/ perd el tamboret”. És una alternativa interessant, perquè també busca la rima d’un topònim, i obre un munt de possibilitats. Basta agermanar un seient de qualsevol mena amb un topònim dels Països Catalans.

Una idea així és ideal per a aquest nou terreny de joc que és la xarxa, de manera que l’endemà de parlar amb Moret vaig convocar una mena de concurs d’idees a través del fòrum setmanal de la pàgina web dels verbívors, www.verbalia.com. Els resultats han estat espectaculars, en quantitat i en qualitat. Ramon Valldosera, per exemple, explora un munt de seients amb els seus corresponents topònim-rima: “Qui va a Sallent, perd el seu seient; qui va a Camprodon perd el seu tron; qui. . . Montblanc/el seu banc; Miravet/tamboret; Cornellà/sofà; Girona-Tarragona-Barcelona-Tona. . ./poltrona”. Francesc Vallllovera recupera una rima clàssica en el món del funcionariat: “Qui va a Terrassa perd la seva plaça”. Alguns verbívors, han buscat la rima prop de Perpinyà per adaptar-se als esdeveniments polítics: “A Perpinyà, qui vulgui anar-hi/ perdrà el seient parlamentari”. D’altres recorden episodis històrics una mica més llunyans en el temps: quan Josep Cuní va passar un any sabàtic als Estats Units i, en tornar d’Amèrica, “El matí de Catalunya Ràdio” ja s’havia consolidat amb Antoni Bassas, es veu que Mikimoto va dir per antena: “Qui va a Alabama, perd el seu programa”. D’altres visitants de la pàgina web dels verbívors han optat per una via més lírica. Àlex Lloreda, per exemple, transgredeix la fórmula i compon quatre rodolins una mica més sofisticats: 1) “Acabaràs com el Joan del forn, que va perdre el torn per encantar-se a Alentorn”; 2) “Mentre escalava el Tagamanent, li van fotre el seient”; 3) “Si esquies a les valls d’Envalira, perdràs la cadira”; 4) “M’entra una esgarrifança a la pell quan penso que a Sabadell puc perdre l’escambell”.

De vegades, però, la simplicitat és molt més eficaç. D’entre les més de cent possibilitats fetes públiques al fòrum “Cadira i Sevilla” de www.verbalia.com, el missatge guanyador ha estat el que va publicar Xavier Pedregosa: “Qui va a Alzira perd la cadira”.